‘Combustible per a falles’, de Joan Fuster

per Pau Alemany Fernàndez

Assaig

Joan Fuster
Joan Fuster

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

Cinc dies d’explosió vital, de felicitat prolongada, de jocunditat constant. Cinc dies de rebombori, de xarangues matutines i d’altaveus noctàmbuls, de bombetes i de masclets. Cinc dies de sàtira convertida en literatura, de caricatura elevada a monument, de crítica social que dispara a totes bandes. Cinc dies de batalla lingüística, de puresa costumista, d’apropiació simbòlica. Cinc dies de concupiscència i disbauxa descontrolada, de diners dilapidats i amb la fastuositat i la magnificència com a aspiracions elementals. Excés d’excés. I tot vertebrat a través del foc, element original i element destructor, inici i final. Això són les Falles, la festa valenciana per excel·lència, un tsunami que envaeix cada racó de la societat valenciana i que cada 19 de març culmina amb el cel encés en flames.

L’obra Combustible per a falles de Joan Fuster és un recull de breus apunts sociològics que tracten d’explorar el caràcter i la mentalitat dels valencians a través del motiu faller. Aquesta obra està formada per una vintena d’articles que foren publicats originalment entre 1954 i 1967 i que abracen diversos temes relacionats amb el món faller i les seues influències.

Bromera (1992)

Hom podria suposar, si atenem a la trajectòria de l’escriptor suecà, que l’obra és una crítica mordaç contra els tòpics i la tradició costumista que impregna els carrers de València durant les festes falleres. No és el cas. Per contra, es tracta d’articles amables i innocents, en un to obsequiós, mel·liflu i pacífic, en els quals a penes es traspua una lleugera crítica ocasional. Així ho reflecteix el mateix autor, a mode d’advertència, en el pròleg de l’obra: «Aquest llibre no és, precisament, un pamflet contra les falles. (...) Jo no dic que no siga justa la meua modesta mala fama d’escriptor una mica àcid i fins i tot malèvol, però els papers reunits en aquest volum disten molt de corroborar-la. (...) Només s’hi trobaran redaccions innocentíssimes, afectuoses, sovint amb el propòsit de panegíric». Així doncs, l’obra ofereix una sèrie de breus reflexions sobre els diversos elements que componen la festa, i que van des de la significació de les falles i el seu caràcter efímer fins a l’essència del foc, passant pel bunyol, la vestimenta, la música o el llibret faller.

les Falles de la seua infantesa, unes Falles de carreró i de poble, amb monuments construïts amb estris inútils i deixalles sobrants, i amb el foc i la foguera com a elements vertebradors

Una de les línies temàtiques que se’ns presenta repetidament a l’obra és la sàtira. Originàriament, la sàtira s’explicitava únicament a través dels ninots i l’escenografia, però fou a partir de mitjan segle XIX, amb la creació dels llibrets de falla, quan començà a disseminar-se a través de versos curts i mordaços que complementaven el monument artístic. En un dels articles recollits, Fuster remarca les diferències entre l’humor i la sàtira qualificant el primer de rialla fàcil, mentre que de rialla cruel la segona. A més a més, ressalta la intencionalitat moralitzant de la sàtira que no es troba a l’humor. En paraules de l’autor: «el satíric és un purità sense gaire caritat, inflexible i guitzer». Més endavant, en l’article «Les falles, tema de falla», reflexiona sobre la falta d’autocrítica del món faller i sobre l’escàs efecte redemptor que s’aconsegueix amb la crítica satírica: «No sé si mai algun ‘vici’ o ‘defecte’ que els fallers han posat en la picota de les seues baluernes ha sofert la pertinent correcció com a conseqüència d’haver-se vist convertit en la riota de la gent». D’alguna manera, podríem sintetitzar que les Falles serveixen perquè el poble faça palés el seu descontent amb les injustícies socials, però que, una vegada cremats els cadafals la nit de Sant Josep, les reivindicacions són simultàniament convertides en cendra i no s’observen canvis substancials. «Confusionisme psicològic», sentencia Fuster.

una vintena d’articles que foren publicats originalment entre 1954 i 1967 i que abracen diversos temes relacionats amb el món faller i les seues influències

Com és sabut, l’època en què es va escriure aquest recull d’articles —finals dels anys cinquanta/principis dels seixanta— estava marcada per l’omnipresència del franquisme. La Junta Central Fallera s’havia convertit en un element catalitzador de la ideologia repressora i les Falles no estigueren excloses de la censura que hi regnava. No ha de sorprendre, doncs, que la figura de Fuster, un dels principals reivindicadors de la cultura valenciana, fora cremada en efígie l’any 1963. El cas és que Fuster havia publicat un any abans dues obres (País Valenciano i Nosaltres, els valencians) que reivindicaven una identitat valenciana amb la qual certes plomes regionalistes i de gran influència hi estaven totalment en contra. Com una mena de sanció reprovatòria, l’ens faller resolgué que les idees fusterianes havien de ser purgades amb les flames de la nit de Sant Josep. A l’article «Reflexions d’un ninot de falla», l’autor exposa la seua experiència personal com a ninot i resta importància al fet d’haver estat cremat. No és el poble qui l’ha posat a la palestra, sinó que han sigut les elits ideològiques les que l’han volgut assenyalar: «En l’anècdota concreta que m’afecta, el ‘tribunal’ resultava escassament ‘popular’, perquè la maniobra havia estat tramada en algun conciliàbul edilici».

articles amables i innocents, en un to obsequiós, mel·liflu i pacífic, en els quals a penes es traspua una lleugera crítica ocasional. Així ho reflecteix el mateix autor

Malgrat que Combustible per a falles no és una obra crítica amb la totalitat de la festa, sinó més bé una lloança complaguda dels elements que la conformen, hi trobem certes discrepàncies puntuals que l’autor suecà deixa entreveure. La seua crítica no s’adreça contra l’essència de la festa, sinó contra el seu embolcall, contra les diverses evolucions i incorporacions que ha patit la festa i que han acabat per institucionalitzar-la i desvirtuar-la. Fuster recorda amb enyorança i melancolia les Falles de la seua infantesa, unes Falles de carreró i de poble, amb monuments construïts amb estris inútils i deixalles sobrants, i amb el foc i la foguera com a elements vertebradors que servien d’excusa per a la reunió del veïnat. No obstant això, l’evolució era inevitable, i Fuster s’hi resigna. En l’aire queda el dubte i la curiositat personal de saber què escriuria Fuster avui en dia de les Falles si alçara el cap de la tomba i veiés com han evolucionat. Mai ho sabrem.