Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací.

L’any 2017 cinc joves estudiants de la Universitat de Bolonya, juntament amb la professora Tiziana Roversi, creen la Brigata Viganó, la primera acció dels quals va ser adaptar el relat “La nina bruta” de Renata Viganó com a conte il·lustrat, per fer difusió de la Història de la Resistència a les escoles bolonyeses. I és que sembla que, des de diferents llocs, s’ha arribat al convenciment què cal fer present la memòria dels temps més durs viscuts a Europa: els anys del feixisme, del nazisme, de la guerra –de les guerres– i la dura postguerra. Per no caure de nou en la barbàrie. En termes historiogràfics no ha passat tant de temps, i tanmateix alguns voldrien cobrir d’oblit aquell horror.

una literatura pretesament senzilla, directa, assequible a molts lectors, que busca la identificació amb les quotidianitats compartides, dures, difícils, dels més vulnerables

L’auge present de les ideologies neonazis, neofeixistes i les seues aliades neoliberals, traduït en vots a partits de noms eufemístics –sota els quals disfressen la seua naturalesa elitista i autoritària–, prova que les greus ferides infligides als pobles europeus durant els anys 30 i 40 del segle passat, especialment als menys desafavorits d’Europa –és a dir, amb Estats més febles–, es van tancar en fals, i que de pedagogia democràtica hem anat escassos allà on la democràcia ho ha tingut més complicat. No debades l’obra més reconeguda de Viganó, L’Agnese va a morir, està tenint un merescut ressorgiment, no sols a Bolonya, la ciutat on va nàixer i on va morir l’autora, també a tota Itàlia, i està tenint noves traduccions a d’altres llengües, com la que va fer al castellà Miguel Ros González, o la que ara es presenta en català fruit del treball d’Iban G. Llop.

La novel·la de Viganó va ser un gran èxit quan es va publicar l’any 1949. Una conjunció d’elements ho va fer possible, com són que, en primer lloc, l’original caiguera en mans de l’editora i també escriptora Natalia Ginzburg, dona de gran olfacte literari que des de l’editorial Einaudi va fer també el descobriment d’una de les escriptores italianes més aclamades, d’Elsa Morante. En segon lloc, van ser anys d’esclat literari femení durant la postguerra amb un bon grapat de narradores i poetes, com ara Gianna Manzini, Anna Banti, Anna Maria Cortese, Alda Merini, Sibila Aleranno –precursora del feminisme italià–, Alba de Céspedes... i un bon grapat més. I, en tercer lloc, va coincidir amb el gust pel realisme –una mica més endavant batejat com a neorealisme italià–, on s’inscriuria L’Agnese va a morir.

El neorealisme italià beu del realisme socialista, però té arrels pròpies tal com mostra l’obra del sicilià Giovanni Verga –I Malavoglia (1881). És una forma d’escriure –o de filmar– que intenta crear consciència; pretén enfortir el poble –alguns ara dirien empoderar– per preparar un canvi social i polític del qual obrers i camperols han de ser protagonistes. És una literatura pretesament senzilla, directa, assequible a molts lectors, que busca la identificació amb les quotidianitats compartides, dures, difícils, dels més vulnerables –dones i xiquets hi guanyen protagonisme–, on no manquen situacions positives que presenten l’amor, el coratge, el patriotisme, la rauxa, les ganes de viure, i, naturalment, l’heroïcitat dels senzills, dels personatges positius. Però no hi ha un límit clar, blanc i negre donen pas a molts grisos. Com a contrapunt es fa palès l’egoisme i la vilesa d’uns altres, conseqüència de la por a perdre privilegis, o, simplement, a la violència dels més forts.

que les greus ferides infligides als pobles europeus durant els anys 30 i 40 del segle passat, especialment als menys desafavorits d’Europa –és a dir, amb Estats més febles–, es van tancar en fals, i que de pedagogia democràtica hem anat escassos

La identificació amb els personatges, avesats a la supervivència, era fàcil: s’acabava de viure una cruel guerra més contra el feixisme en casa pròpia des dels anys vint. Les novel·les de partisans van abundar, però Viganó va tindre l’encert de sostindre el relat a través d’un personatge central, l’Agnese, una humil rentadora de roba, que s’involucra en la lluita partisana des d’una posició inesperada, que ella mai haguera triat. El sotrac que suposa la desaparició i la mort del seu estimat marit, Palita, denunciat per uns veïns per acollir un jove partisà, desencadenarà una rebel·lió interna, covada temps abans, que culmina amb un fet tràgic, inici de la seua col·laboració amb la resistència. Viganó, o la narradora omniscient, ens permetrà observar, des de la mirada primària d’una dona devastada pel patiment, físicament esgotada, però sempre disposada a seguir endavant, la tragèdia que es va viure i l’odi que despertaven els dominadors alemanys entre la població civil.

No estem llegint un llibre bèl·lic, ple d’aventures farcides d’heroïcitat i alts sacrificis de soldats patriòtics. Sinó una nova visió, la de les gents corrents, transmutades en soldats, que combaten per la llibertat amb escassos recursos, però amb el suport de gran part de la població, contra un exèrcit poderós. Agnese és el nom fictici d’una vella partisana que la mateixa Renata Viganó va conèixer durant la guerra. Tant l’autora com el seu marit, el també escriptor Antonio Meluschi, militaren al Partit Comunista italià i participaren en la resistència a les valls del Po. Meluschi va ser detingut i torturat per les SS, cosa que inspiraria Renata Viganó en una mena d’homenatge a ell i a tots els seus companys i companyes de lluita, ja que ella mateixa va ser infermera i correu per a la resistència. La novel·la és, per tant, coral; molts altres partisans acompanyen l’Agnese, tals com l’anomenat Comandant –personatge de carisma, home intel·ligent, sensible, format, molt respectat per tots–, Clinto, Rina, Tom, Giglio, Gim, “la Disperata” o Walter. I també moltes dones que, en un segon plànol, feien un treball d’intendència imprescindible.

una literatura pretesament senzilla, directa, assequible a molts lectors, que busca la identificació amb les quotidianitats compartides, dures, difícils, dels més vulnerables

Com encertadament assenyala Giovanni C. Cattini (Saó, 02/06/21), «no s’exalta la resistència partisana, sinó una visió complexa de la duresa de les condicions de vida dels qui s’enfrontaren al feixisme». Efectivament, la supervivència exigia sacrificis enormes. El territori on es desenvolupa el relat és descrit amb precisió, convertint-se en protagonista i eix central del relat. Caloroses i infestades de mosquits en l’estiu, i gèlides i boiroses en l’hivern, les inhòspites valls de Comachio, una sèrie de llacunes salobres encadenades prop de la costa adriàtica, al nord d’Itàlia, són descrites amb minuciositat i esdevenen una mena de resum metafòric de la resistència partisana i, potser, humana.

Tant de bo la Brigata Viganó i moltes altres brigades contra l’oblit assolisquen els seus objectius. I el record de totes les «Agneses» del món, millor dit, de les seues penes i morts, ens aparte de caure en la desmemòria.