Retrats: Irene Polo, una reportera agosarada

per Lourdes Toledo

Entre-veus

Irene Polo amb Buster Keaton
Irene Polo amb Buster Keaton

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El nom d’Irene Polo (Poble-Sec, Barcelona, 1909-Buenos Aires, 1942) és, a hores d’ara, encara escassament conegut. Fins fa relativament poc la seua obra no estava recollida en cap llibre i quasi ningú no en parlava. En Periodisme català que ha fet història, Josep Maria Casasús afirma que el que distingia Irene Polo de tota la cantera de periodistes del moment era el seu estil «fresc, molt innovador per a l’època, i que avui en dia s’ha perdut.» I va més enllà, en dir que l’escriptura de Polo era «directa, com un guió de cinema, i tenia la immediatesa de la ràdio».

Per a Casasús, Polo havia estat una de les millors reporteres dels anys daurats del periodisme català, la dècada dels trenta, abans de l’esclat de Guerra Civil. Dues coses, però, van probablement jugar en la seua contra que la van deixar en l’oblit durant dècades. Primera, ser dona, i segona, morir ben jove i molt lluny de casa. Es va suïcidar a Buenos Aires en circumstàncies una mica misterioses. Afortunadament, l’any 2003, sota el títol La fascinació del periodisme. Cròniques (1930-1936), l’editorial Quaderns Crema va preparar una edició excel·lent amb els seus millors reportatges i entrevistes publicats entre el 1930 i el 1936. Quinze anys més tard, el 2018, l’editorial La mar de fàcil va publicar Irene Polo, una reportera excepcional, Recull d’articles (1930-1938). Des de la publicació de tots dos llibres, els diaris i les universitats n’han parlat, i fins i tot fa un temps Televisió Espanyola li dedicava un capítol del programa «Mujeres malditas».

Amb Buster Keaton anà en un Rolls fins a Sitges i no parà fins que aconseguí fer-lo riure, a ell, l’home que no reia mai en públic.

Enlluernadora, misteriosa i decidida, Irene Polo aconseguia en el periodisme allò que molt pocs altres sabien fer, i era que els lectors es col·locaren al mig de l’escena i en copsaren l’atmosfera que descrivia amb el dinamisme dels seus reportatges i intervius, amb una força que li venia de la immediatesa amb què escrivia, amb uns diàlegs precisos i lúcids i uns comentaris mordaços que feien riure els lectors de grat, i encara avui ho fan, contribuint així a fer duradora l’actualitat –per definició fugaç– d’una època.

Escrivia Irene Polo a L’Opinió el 1933: «El periodista és l’autor de tot això: els fets brillants i els espantosos, i els admirables; la glòria i la catàstrofe i l’encís, passen per les seves mans i ell els distribueix. És el centre del moviment del món... És un ésser fantàstic i totpoderós, temut i cobejat, omniscient i vertiginós, enlluernador i misteriós, gairebé, ... Ah, un periodista!...»

Irene Polo –que mostrava així la seua fascinació pel periodisme– va viure en una època en què per a una dona no era gens fàcil fer-se un lloc a les pàgines dels diaris, i encara menys a les redaccions, terreny reservat als homes. Les dones, quan escrivien, escrivien poesia, i alguna col·laboració puntual en les seccions femenines. La II República, però, vingué a canviar el panorama i Irene Polo –pionera, autodidacta, parlava anglès i francès, llesta i eixerida– estava al bell mig de la cursa informativa preparada per a arribar a la meta la primera. I ho va fer. Ella, juntament amb escriptores com són Rosa Maria Arquimbau, que publicà en La Rambla, Maria Luz Morales en La Vanguardia i Aurora Bertrana, que es donà a conèixer com a cronista en El Be negre, la revista D’Ací i d’Allà i, posteriorment, La Humanitat –diari afí a Esquerra Republicana, dirigit per Lluís Companys. En aquest diari Bertrana i Polo escrigueren sobre feminisme, entre altres temes. Cadascuna a la seua manera, però totes quatre amb determinació i enginy, es van obrir camí en el periodisme català dels anys trenta.

Nascuda en el si d’una família humil del Poble Sec, Irene Polo va començar a treballar de ben jove per a productores de cinema per tal de dur diners a casa i ajudar la família. Les seues inquietuds vitals i literàries, però, la dugueren ben aviat a omplir moltes planes i unes quantes portades dels rotatius més llegits d’aquella Barcelona moderna i vibrant de principi dels anys trenta: La Humanitat, La Rambla, L’Opinió, Última Hora, L’Instant, entre altres. La seua estrena quan només tenia vint anys va ser, però, en la revista Imatges, fent parlar el dependent obtús d’una casa d’empenyoraments on ella s’hi esmunyia escales amunt per a copsar i traslladar als lectors un món trist i pintoresc en un retrat misteriós i fascinant, una radiografia d’època i una instantània del moment: «Aquesta és una de les més clàssiques: situació discreta, escala fosca (aquesta escala per la que tothom puja escorregut i precipitadament, després d’haver mirat que no passi ningú conegut) i despatx tronat i sòrdid.». «El món trist i pintoresc de les cases d’empenyo» és un dels millors exemples de la seua capacitat camaleònica d’endinsar-se en mons diversos i inesperats.

Quaderns Crema (2003)

Irene Polo apuntava la ploma a diferents objectius. Un matí creava una «entrevista frustrada», com ho demostra en peces com ara «A la cacera de quatre paraules amb el senyor Cambó», perseguint Cambó des de la Via Laietana fins a Esplugues, fins a poder creuar quatre paraules amb ell. El premi a la constància, en diu la mateixa Irene. Una «no entrevista» convertida en una crònica mordaç de les peripècies d’una reportera agosarada. Un altre dia, esmolava les eines en «Història d’un interviu convertit en l’anunci d’una conferència...», on conta com espera incansablement dia rere dia l’alcalde de Madrid Pedro Rico, de visita a Barcelona, per treure-li un grapat de declaracions. Era allò que ella anomenava «interviu repentina», un reportatge breu i directe, mig caçat al vol, però on cada mot estava deliberadament triat i col·locat.

Igual es vestia glamurosa amb guants, barret, i un vestit de falda estreta i jaqueta, que apareix de sobte amb pantalons amples i sabates còmodes.

Amb un humor agut, una mirada burxant i un estil personalíssim, Irene Polo era una mena d’escàner humà i posseïa una capacitat d’observació excepcional. Tenia l’habilitat de fotografiar amb el llenguatge cada detall i cada racó, en principi insignificants, cada gest conscient o inconscient, i posar-los en el lloc just amb la paraula justa. Sobreeixia recreant-hi les atmosferes i ambients i retratant tarannàs i personalitats. Els seus reportatges, entrevistes i cròniques, anaven plens de ritme, suspens i sorpreses. Res que envejar a alguns dels millors periodistes i cronistes de l’època, com ara Just Cabot, Gaziel, Carles Santís, Frederic Pujolà, Josep Pla, Eugeni Xammar, o els espanyols Manuel Chaves Nogales i Julio Camba, entre d’altres.

Amb delicadesa i decisió, Polo deixava en evidència les incongruències d’aquells amb qui parlava, capaç com era de provocar amb elegància, sense arribar a exasperar els seus interlocutors, però fent-los parlar molt més del que un principi hi haurien estat disposats i ajudant-los a despullar les seues contradiccions. Ben mirat, la jove periodista de Poble Sec tenia l’habilitat de fer que els llocs i les persones contaren històries, malgré tout.

L’olfacte per a la notícia, la curiositat davant la vida i la seua sagacitat per a trobar les noves bones i testimonis de primera mà, eren admirables, igual que també ho era la sensibilitat moral i el compromís professional que la dugueren a denunciar els patiments i les injustícies del seu temps, com féu en «L’infern gris de l’oficina», on defensa amb vehemència els oficinistes i dependents i dona veu a la tristor i l’esclavatge de la vida dels empleats d’oficina de l’època. O amb «Un problema més greu que el problema minaire» i «A 340 metres sota terra», articles que va publicar després de desplaçar-se a les mines de potassa de Sallent, l’Alt Llobregat, amb motiu de l’esclat d’una «revolució anarquista» el 1933. Allà, atenta a la tensió que s’hi respirava, es mescla entre els obrers vinguts de Castella i Andalusia i escriu diversos reportatges realistes i esfereïdors sobre els fets ocorreguts i les condicions infrahumanes i violentes sota les quals vivien els treballadors i les seues famílies. Com ella mateixa deia: «El periodisme s’aprèn xafant el carrer, parlant amb la gent, posant-se de fang fins als genolls i escoltant els consells dels gossos vells de la redacció.»

La mar de fàcil (2018)

Irene Polo escrivia de tot i sobre tots: polítics, captaires, modistes, oficinistes, obrers, i tant si eren fets brillants com espantosos, en parlava amb fascinació. Igual es vestia glamurosa amb guants, barret, i un vestit de falda estreta i jaqueta, que apareix de sobte amb pantalons amples i sabates còmodes. Sabia què fer i com estar en cada ocasió. Ben atenta als famosos que desfilaven per Barcelona, no se li’n passava una: Buster Keaton, a qui diuen que, contra tot pronòstic, va aconseguir fer riure, Margarita Xirgu, amb qui va marxar com a representant seua el 1936 a fer les Amèriques, Imperio Argentina, o Greta Garbo, de qui va fer un retrat que s’avança a les millors pàgines de Truman Capote. Irene es mostrava perseverant i pacient, esperant-los als vestíbuls dels hotels o acompanyant-los on fos. Allà on calia pujar o presentar-se per tal d’aconseguir la notícia o l’interviu, ella hi arribava. Amb Buster Keaton anà en un Rolls fins a Sitges i no parà fins que aconseguí fer-lo riure, a ell, l’home que no reia mai en públic.

Tenia l’habilitat de fotografiar amb el llenguatge cada detall i cada racó, en principi insignificants, cada gest conscient o inconscient, i posar-los en el lloc just amb la paraula justa.

A Irene Polo res humà li era aliè. Ni la política, ni els malestars socials, ni les vagues, ni les cases de socors i els asils, però tampoc el glamur ni el flirteig amb la moda, amb la ciutat, ni amb els paradisos naturals, com proven les estampes plenes de bellesa i sagacitat amb què descobrí i mostrà Eivissa, pronosticant-li ja un futur d’aglomeracions. Les cròniques que va escriure sobre la Barcelona de la República, com ara «Cap a una Barcelona Nova», i les escrites a propòsit de l’arribada del feixisme, és el cas de «Com ha donat el primer pas el feixisme d’Espanya» o «El Poblòmetre» que esborronen en llegir-les. Hi parla amb sagacitat de la primera concentració que va fer Gil Robles a l’Escorial l’abril 1934, i són peces del millor periodisme, vívides, plenes de lucidesa i de visió política.

La vida d’Irene Polo a Amèrica deixà uns capítols un poc grisos i misteriosos. Allò que el 1936 era un viatge cap a Llatinoamèrica amb trajecte de retorn, va esdevenir un destí definitiu per l’esclat de la Guerra Civil. A Amèrica, amb el temps, Polo, esgotada pel treball exigent que suposava la seua feina amb Margarita Xirgu, a penes tenia temps ni energia per a conrear el periodisme. El gener de 1938 Polo lliura el seu darrer article a la revista Meridià. Aquest mateix any, i en dissoldre’s la companyia de la Xirgu, Irene començà a treballar com a traductora per a les editorials Losada i Sopena. Era el final d’una carrera periodística trepidant, d’una periodista d’avantguarda, feta a si mateixa i contra tot pronòstic. Una reportera excepcional, aguda i audaç, que escrivia amb cos i ànima. Cada titular seu era el preludi encertat i provocador d’una aventura periodística on de vegades la periodista i la professió eren les grans protagonistes, sense pretensions, però amb subtilesa i enginy.

Amb tot, seria just dir que Irene Polo va sacsejar el periodisme català dels anys trenta amb uns articles força personals, un estil i una òptica particulars, descrivint un món on sovint les dones apareixien deleroses de relacionar-se amb el món i els homes des de la llibertat i la igualtat. Juntament amb altres plomes, com les ja esmentades Aurora Bertrana i Rosa Maria Arquimbau, va ser una observadora de primera i en primera fila, una periodista íntegra sobre el terreny.

Amb relats ben diferents, totes elles van retratar la Barcelona de la República i van capgirar la literatura catalana dels anys trenta amb articles i històries que descrivien, en gran part, una societat nova i sorprenent, feta de clarobscurs però determinada per una gran ànsia d’alliberament en tots els terrenys que, malauradament, quedà frustrada i ajornada per molt de temps...