‘Corrents de fons’, de Gustau Muñoz: què en queda de Joan Fuster i dels Països Catalans?

per Salvador Vendrell

Assaig

Gustau Muñoz
Gustau Muñoz

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Ara ja fa vint-i nou anys, va morir Joan Fuster. Ell, però, deia que ja feia temps que s’havia mort. Així ho va expressar a l’amic Toni Mollà abans d’iniciar les seues Converses inacabades: «Em vaig morir l’any 82...» L’escriptor volia dir que feia temps que vivia sense «veu pública.» Una veu que uns i altres li han negat, que li neguen encara, des de fa un bon grapat d’anys. Uns, els que volien seguir «ofrenant noves glòries a Espanya», van trobar les seues idees massa perilloses, massa subversives, però no les saberen combatre amb les mateixes armes amb què ell les va defensar: amb el rigor del dur treball, amb l’estudi, amb les seues aportacions en forma de paper escrit. Ho van fer amb actes inquisitorials, amb artefactes explosius i, els més benevolents, amb insults. Així, amb sentit de l’humor, l’escriptor ho verbalitzava:

«Jo col·leccione insults, com hi ha qui col·lecciona segells o monedes antigues».

Els altres, «els seus», per por a perdre un grapat de vots, l’han mantingut silenciat o s’han acostumat a circular pels camins tortuosos i oportunistes de les «terceres vies». Quan molts dels «fusterians» sentien el nom de Joan Fuster es posaven a tremolar: «Ara no toca!».

Ens explica com, en el període de la transició (1976-1995), les elits financeres, la burgesia comercial, els exportadors, propietaris i homes de negocis són desplaçats per la burgesia industrial

L’any que ve se celebrarà el centenari del seu naixement i hauria de ser l’hora que la seua obra, les seues aportacions, foren dignes d’un debat seriós. Una aproximació a aquest debat ens l’ofereix Gustau Muñoz en el llibre Corrents de Fons. Cultura, societat, política, que va ser Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians de les obres publicades en 2019 en la modalitat d’assaig. El llibre és un conjunt de textos de procedència diversa, però que tenen en comú voler observar i reflexionar sobre les darreres dècades del País Valencià sense oblidar el context global. I és que de vegades paga la pena aturar-se un poc i deixar les notícies immediates que ens ofereixen els mitjans de comunicació cada dia i observar i reflexionar sobre els «corrents de fons» per on navega la nostra actualitat per veure com muta el zeitgeist, l’esperit del temps.

Lletra Impresa (2017)

Sense dogmatismes, Muñoz defensa el llegat de Fuster i intenta demostrar que dir que Fuster s’equivocà en el diagnòstic de fons de la realitat valenciana, en Nosaltres els valencians, és un tòpic recurrent que ha arribat fins als nostres dies. Ja sabeu: que va menystenir la industrialització, que va negar la revolució industrial o el caràcter plenament industrial, que es va emmirallar en l’excés d’agrarisme... I les conseqüències evidents: mediocritat de la burgesia local, indefinició del proletariat...

Muñoz explica que la visió que tenia Fuster sobre la importància del camp valencià fins a mitjan segle XX era compartida per tota mena d’observadors i que les crítiques desmesurades, formulades a posteriori, tenien una motivació política de fons molt clara dels seus adversaris, però també del «foc amic». No, Fuster no estava sol en el seu diagnòstic, però uns i altres volien invalidar les seues posicions.

Segons Muñoz la història econòmica no ha pogut demostrar que abans dels seixanta del segle passat hi haguera una societat industrial. Fins i tot, les consideracions d’Ernest Lluch van ser interessants perquè precisaven els papers econòmics i polítics de les diferents fraccions de les classes socials, les relacions entre els negocis i la política. Fins i tot, constatava la indefinició de la nova burgesia industrial. Unes consideracions, que no passaven de matisos i que, per tant, encaixaven perfectament amb les tesis de Fuster. Hi havia, però, un rerefons, una clara «animositat de caire polític (i fins i tot personal)». Uns interessos partidistes que portaren Lluc a interpretar el corrent obert per Fuster com un nacionalisme «populista i progressista». Per això les connexions amb un marxista-leninista clarament influït pel populisme com ara Antonio Gramsci o «les desconfiances respecte la democràcia política» prou profundes en Fuster, segons Lluch. I és que Lluch, diu Muñoz, reconeixia els nombrosos problemes oberts, les tensions, la feblesa de la nova democràcia i de la nova autonomia. No veia, però, per on vindrien els trets:

«No s’imaginava segurament fins a quin punt s’agreujarien les tensions i el populisme, el de debò, que vingué d’un altre cantó que Lluch no havia vist, i no precisament en el corrent obert per Fuster».

Les exageracions i desqualificacions de Lluch potser s’expliquen en la seua implicació en la política estatal i l’abandó del socialisme valencianista que el portà a defensar la sagrada Constitució i la seua filla predilecta, la LOAPA, mentre Fuster s’ho mirava, com tot, amb escepticisme des de casa.

En el llibre també és interessant l’aproximació al paper de les elits econòmiques i polítiques del País Valencià contemporani. Ens explica com, en el període de la transició (1976-1995), les elits financeres, la burgesia comercial, els exportadors, propietaris i homes de negocis són desplaçats per la burgesia industrial, malgrat que, segons Ernest Lluc, «encara no havien tret el cap a nivell polític», però és convertiren en el nou subjecte, en el nou component principal de la patronal. I el canvi de model amb el PP d’Eduardo Zaplana en què s’abandonà la política industrial i començà el model especulatiu amb la construcció i el turisme com a monocultius. Muñoz es mulla:

«Era el moment de potenciar la inversió tecnològica, d’introduir les noves tecnologies en el conjunt de la indústria, de posar èmfasi en la productivitat, el disseny, xarxes comercials sòlides i pròpies, de cercar el desenvolupament de nous sectors industrials. I de buscar aliances estratègiques de projecció europea a través de l’Eix Mediterrani».

Les exageracions i desqualificacions de Lluch potser s’expliquen en la seua implicació en la política estatal i l’abandó del socialisme valencianista

Però Zaplana i els seus amics anaven per uns altres camins: la construcció, el turisme i les grans obres de referència: Terra Mítica, ciutat de la Llum, Ciutat de les Arts... I tot el que comportava, com ara la requalificació de terrenys, l’especulació. Era molt més rendible, per a uns quants, descapitalitzar la indústria i guanyar diners ràpids amb la construcció. Acostar-se a Madrid amb les seues comunicacions radials, l’AVE. «Zaplana era una clara expressió del lobby hoteler de Benidorm.» Així teníem noves elits integrades per promotors i constructors. Ja sabeu: Ballester, Soler, Florentino Pérez... Elits amb una relació molt intensa, directa i íntima amb la política. En el 2008/2009 es punxa la bombolla i comença a destapar-se tota la corrupció massiva. Després, vingué el canvi polític de 2015, però una altra cosa és el relleu de les elits econòmiques...

I ara estem en un moment en què el valencianisme polític comença a guanyar espais de poder. Ha accedit a les institucions, però ha de desplegar les seues polítiques en el marc estret condicionat i definit pels darrers trenta anys, sense un enllaç directe amb les aspiracions radicals de la transició. Muñoz ho diu molt clar: «La catalanitat, doncs, no apareix en primer pla». Els Països Catalans no són prioritaris. Ni ací, ni allà, perquè Catalunya també fa el seu camí:

«El tema dels Països Catalans, per raons diferents a cada cas, no està en l’ordre del dia. Ni a Catalunya ni al País Valencià, ni a les Illes. Quaranta anys després, l’aspiració política encara «no toca». Però i el projecte? I la idea? I la hipòtesi, si més no?».

Malgrat el problemes d’articulació en l’àmbit cultural, editorial i dels mitjans de comunicació i l’efecte d’unes dinàmiques polítiques tan diferenciades, Muñoz és optimista:

«Afermada la unitat de la llengua, en funcionament i amb perspectives la unitat literària i cultural, assentada la interrelació universitària i acadèmica, en procés de recuperació l’espai comunicatiu, en marxa fenòmens compartits de política cultural... qui sap què ens pot deparar el futur?»

En definitiva, un llibre per començar a parlar, a debatre.