‘El paisatge d’uns crims’ de Joan M. Minguet

per Tomàs Llopis

Narrativa

Joan M. Minguet
Joan M. Minguet

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

«He dit que això era una novel·la, però no té la voluntat de convertir-se en un safareig.» Aquesta afirmació de l’autor podria semblar una obvietat per a qualsevol lector que no conega els fets, la simple matèria narrativa d’aquest llibre, que es pot resumir amb poques paraules extretes de la contraportada: «La tarda del 19 de maig [de 1928], a la Pobla de Ferran, un poble d’un sol carrer, va esclatar la tragèdia: un pagès, Josep Marimon, va matar vuit infants i una dona i va deixar-ne ferides tres més. L’assassí va fugir i no el van caçar fins una setmana més tard, mentre dormia en un camp de civada.» Parlem, per tant d’una història que s’emmarca entre dos moments presidits per unes morts. Enmig, tot el que llegirem és literatura o, dit d’una altra manera, el relat, literari, de la incapacitat de l’autor-narrador per conèixer la veritat per tal com no pot suplantar els narradors reals, és a dir els testimonis directes del que va passar.

Mentre preparava un llibre sobre Dalí, Minguet va descobrir l’esbós d’una carta del pintor adreçada a un amic en què qualifica aquell crim d’«acte sublim».

Hi ha, tanmateix, elements d’aquelles desgràcies que perviuen i són perceptibles per a qui s’hi vulga acostar convenientment. Així ho afirma Joan M. Minguet, expert en avantguardes i més concretament, però no només, en Miró i en Dalí, de qui haurem de parlar en aquesta ressenya; fou també professor d’història de l’art i del cinema a la UAB, però plegà voluntàriament el 1919 com a protesta per l’acceptació —podríem dir que generalitzada— del Pla Bolonya. Per fer-se una idea de l’àmplia inquietud intel·lectual de Minguet només cal visitar el seu blog, Pensacions, farcit de reflexions crítiques sobre art i sobre el conformisme polític i civil del nostre temps.

Aquest autor, a més, té casa a Belltall, un poble de la Conca de Barberà, on ha escrit aquest llibre, a pocs quilòmetres de l’escenari dels crims. S’hi va instal·lar fa anys amb la família i va aconseguir formar part d’una societat petita que té les seues normes d’admissió: «Aquí rebem la bona gent amb els braços oberts; els qui no són bons…», li va dir un prohom del poble volent manifestar que com en totes les comunitats petites, tenia por de perdre l’ordre, el seu ordre. En aquest context, Josep Marimon, un dels seus, no cap foraster, va subvertir allò més sagrat: l’ordre local de tota la vida.

Andana (2020)

Per a Minguet, el paisatge és determinant en molts aspectes: insignificant, imperceptible —i fins i tot menypreable— per al passavolant, proporciona «una de les claus per a pensar —no pas per a entendre— què hi va passar.» En això, l’autor posa tota la carn a la graella amb múltiples referències literàries, Patrick Modiano, Austin Wright, Barthes i Panero, per citar-ne alguns i constatar que els paisatges són indestriables de les persones que els habiten i els conreen. En aquella societat rural i mal comunicada de la Pobla de Ferran, com devia influir el paisatge en la decisió de Marimon? —és una de tantes preguntes que es fa Minguet. Moltes preguntes per a massa poques bones respostes.

el relat, literari, de la incapacitat de l’autor-narrador per conèixer la veritat per tal com no pot suplantar els narradors reals, és a dir els testimonis directes del que va passar.

Les versions, les interpretacions i les aproximacions a allò que va passar se succeeixen, n’hi ha per donar i vendre. I insisteix l’autor que estem davant d’una novel·la, però no d’una «ficció absoluta» perquè el relat es basa en fets reals, sinó de l’ús «d’unes eines que m’allunyen de la realitat. […] Tot relat, en el moment en què es constitueix en relat, s’allunya de la realitat tal com els nostres sentits ens la fan veure. Allò que és real només existeix quan ho experimentes tu mateix; després ja és ficció.» Aquesta reflexió metaliterària és un dels eixos fonaments i més eficaços d’El paisatge d’uns crims, no la sang i el fetge que hom podria esperar.

Hi ha, tanmateix anècdotes —sempre incertes— que podrien haver mogut la història. Per exemple, el diari local de Tàrrega recollí el fet que aquell matí del 19 de maig de 1929, Josep Marimon va anar des de la Pobla a Belltall i al cafè de la fonda anuncià: «Al món hi ha hagut homes molt cèlebres i, escolteu-me bé, jo aspiro també a ser-ho. Aviat sentireu a dir què passarà avui mateix a la Pobla.»

llibre breu i ben escrit, que és alhora un al·legat contra la banalitat i la manca d’ètica amb què periodistes i tertulians del nostre temps i d’antany expliquen la seua realitat paral·lela.

Poques hores més tard, desencadenà la tragèdia. Tot és imprecís, fins i tot la frase de l’assassí podria ser una invenció d’algú. Però en aquest medi, enmig d’aquell paisatge tan ben descrit per Minguet, en quina mena de cap d’un pagès malalt i obligat a jaure en una màrfega al sol tot el dia, com era Marimon, podria cabre la idea de celebritat?

Mentre preparava un llibre sobre Dalí, Minguet va descobrir l’esbós d’una carta del pintor adreçada a un amic en què qualifica aquell crim d’«acte sublim». És clar que l’afirmació daliniana necessita un poderós aparat d’explicacions, que Minguet no ens estalvia, i que ens situa en una «realitat paral·lela», la del deliri permanent de l’artista, enfront d’una nauseabunda realitat. Heus en aquest dilema, posats a no fer ni sang ni safareig, el tema d’aquest llibre breu i ben escrit, que és alhora un al·legat contra la banalitat i la manca d’ètica amb què periodistes i tertulians del nostre temps i d’antany expliquen la seua realitat paral·lela.