Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

«Aquesta és una història sobre la màgia, i sobre on va, i potser encara més important, d’on ve i per què, tot i que aquesta història no té la pretensió de respondre a totes, o a cap, d’aquestes qüestions. Potser ajudarà, però, a explicar per què Gandalf no es va casar mai i per què Merlí era un home». Doncs sí. No he acabat mai d’entendre per què es practica el celibat en aquest ofici. I per què la paraula «bruixa» encara té unes connotacions negatives que no té «bruixot», o «mag», i per què la paraula «maga» té tan poc ús. Potser Igualtat de ritus, de Terry Pratchett, n’ofereix alguna resposta; però, sobretot, ens ajuda a formular aquestes preguntes. I, qui diu aquestes...

Sir Terence David John Pratchett és un dels autors del Parnàs de la literatura fantàstica, amb més de vuitanta títols publicats i més d’una quarantena –entre els quals, Igualtat de ritus, de 1987– de la coneguda saga Discmón.

M’ho vaig prometre: llegir i ressenyar un llibre que m’hagués deixat recomanar per una bibliotubera. A veure si allò que recomanen els «Youtubers que parlen de llibres»  val la pena de debò o és tot plegat una estratègia fosca d’algun poder ocult. No sé si hi ha poders ocults darrere de Paraula de Mixa, però vaig quedar ben convençut de la passió encomanadissa d’aquesta lectora per Terry Pratchett. I, amb esperit científic, em vaig proposar de comprovar si aquesta lectura era el que s’hi prometia o no.

Per curiositat, abans de llegir vaig fer un poc de recerca sobre l’autor i em vaig adonar de com en soc, de profà. Pratchett no és el teu veí de baix que diu que està escrivint una novel·la, però no sap si els llibres s’obren per la dreta o per l’esquerra. Sir Terence David John Pratchett és un dels autors del Parnàs de la literatura fantàstica, amb més de vuitanta títols publicats i més d’una quarantena –entre els quals, Igualtat de ritus, de 1987– de la coneguda saga Discmón. I si, com em passava a mi, no saps què és la saga Discmón, només has d’imaginar un món en forma de disc subjectat per quatre elefants que reposen sobre una tortuga gegant que vaga per l’univers. La imatge és fantàstica i, no m’ho negaràs, còmica.

Ja tenim els dos ingredients que el caracteritzen, doncs: fantasia i humor. El tercer és variable i depèn de cada llibre. Des de temes com són el teatre, el cinema, la música, el periodisme... fins a l’esclavitud, el maltractament animal, el racisme o la corrupció, per dir-ne només alguns; Pratchett ofereix una mirada lúcida i crítica de la societat contemporània dins d’un univers que, tot i la màgia, ens resulta familiar. En Igualtat de ritus aborda la qüestió de gènere des de la fantasia i perdoneu, però algú ho havia de dir... La novel·la s’inicia quan un mag ha de traspassar el seu do màgic al vuitè fill d’un vuitè fill però, ups, resulta que és una filla: Eskarina. Les dones, com tothom sap, no són magues, sinó bruixes: un ofici que en té poc, de públic i oficial, i molt, de casolà i no reglat –de què em sona, això? El mag, però, no rectifica l’«error» i les peripècies es desencadenaran l’una darrere de l’altra fins a arribar al món acadèmic: la Universitat No Vista, on el fet senzill que una dona hi puga estudiar –no diguem, ja, ensenyar-hi coneixements– provoca irrisió –i això, de què em sona? L’aventura, el viatge i el descobriment els tenim garantits i Eskarina no estarà sola. De prop la vigila, severa, la Iaia Ceravellarda, una bruixa que voldria ser lletja –per què són lletges, les bruixes?– però no ho aconsegueix.

La novel·la s’inicia quan un mag ha de traspassar el seu do màgic al vuitè fill d’un vuitè fill però, ups, resulta que és una filla: Eskarina. Les dones, com tothom sap, no són magues, sinó bruixes

Jugar amb el tòpic per contestar-lo: aquesta és la clau de qualsevol bona paròdia. I Igualtat de ritus ho és, i tant! Estic d’acord amb Paraula de Mixa: no tens excusa si el teu problema és que no t’agrada la fantasia, perquè el tema de fons és un altre. No tens excusa si creus que això és literatura juvenil i tu ets una persona adulta: Pratchett et farà l’ullet en algunes escenes que faran aixecar una cella als més joves. No tens excusa si tens peresa de començar una saga de tants títols: no et cal conèixer l’univers de l’autor per començar-ne un llibre, Igualtat de ritus funciona per si mateix. T’ho diu algú que fins i tot desconeixia el nom de l’autor abans de llegir-lo. Si tot això encara no et convenç, la prosa és àgil, Discmón és absorbent i, de tant en tant, esclafiràs a riure de valent. Només hi reconec algun moment del final en què la màgia esdevé molt abstracta i et caldrà esquivar algun raig de llum per no prendre mal. Calma! Continua llegint, no et decebrà.

he descobert «l'estranya escalfor interior que proporciona la certesa de ser molt més ignorant que la gent normal i corrent, que només són ignorants de les coses normals i corrents»

L’aventura editorial de Mai Més amb Terry Pratchett tot just comença i li desitgem que siga completa i d’èxit. La cura que hi han esmerçat, la coberta dura, les il·lustracions de Marina Vidal i la sòlida traducció d’Ernest Riera, que salva girs i jocs lingüístics amb mestria, no sols em semblen encertades: destil·len, també, un compromís editorial poc habitual. L’edició, a més, a manera d’epíleg, inclou la transcripció de la conferència «Per què en Gàndalf no es va casar?», que l’autor va pronunciar dos anys abans de publicar la novel·la i que en fou l’embrió argumental.

Arribats a aquest punt no puc sinó revelar el poder ocult de Paraula de Mixa: recomanar llibres que paguen la pena. I ara que sé que tinc molts llibres de Pratchett per llegir he descobert «l'estranya escalfor interior que proporciona la certesa de ser molt més ignorant que la gent normal i corrent, que només són ignorants de les coses normals i corrents»(p. 186). Ara que saps tot el que et perds si no l’has llegit, sents tu també aquesta escalfor?