‘Per tenir casa cal guanyar la guerra’ de Joan Margarit

per Jordi Albis

Memòries

Joan Margarit
Joan Margarit

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

«Per tenir casa cal guanyar la guerra», primer va ser un vers del poema «Primera nit a Forès» i després es convertí en el títol del llibre de memòries del poeta Joan Margarit. Margarit va néixer al bàndol dels que van perdre la guerra i això va obligar la seva família a canviar-se sovint de casa: Sanaüja, Rubí, Figueres, Barcelona, Santa Coloma de Gramenet, Santa Cruz de Tenerife… El fil conductor del llibre, si en un llibre de memòries hi ha més fil que el record, és la seqüència temporal dels moviments de la família durant els anys de la postguerra: un temps de por, rancúnia, venjança i fred, «Per què fa tant de fred a la postguerra?», escriu en un vers del seu poema «Els morts».

Segons l’autor, els vint-i-un capítols del llibre són l’epíleg més extens que ha escrit sobre la seva poesia. I Margarit, d’epílegs, n’ha escrit uns quants

L’autor explica que no ha escrit un llibre de «memòries» dels que recuperen els fets, moviments, encontres, situacions; sinó que ha tractat «de bussejar exclusivament en els records que hagin quedat dins la ment i tractar d’entendre per què encara hi són». Un llibre de records de la infància, adolescència i primera joventut d’algú que afirma que no es refia dels records perquè «sempre recela del més important».

Si acceptam que les persones humanes som éssers essencialment elegíacs amb una gran veneració pels records, segur que totes les nostres vides serien dignes de ser llegides amb la condició que les sabéssim escriure, però escriure bé costa. Margarit escriu els seus records a la manera planiana, antiromàntica, o, si preferim dir-ho com Rodoreda, diu amb la màxima simplicitat les coses essencials.

Ningú no decideix qui vol ser, sinó que som allò amb què ens converteix l’atzar de la vida. Margarit no va néixer amb el ferm propòsit de ser un nen solitari, sinó que es va trobar sol i va convertir la soledat en un refugi per fer front al dolor i a l’infortuni, en una eina efectiva per defensar-se de la vida. «La soledat és fàcil i còmoda. Natural i mai perillosa» –afirma Margarit.

Hi ha dues raons que expliquen aquesta tendència a l’entotsolament. Per una banda, les constants separacions, sobretot del pare, però també de la mare, a què els va obligar la guerra. I, per una altra banda, les dificultats que sempre va tenir la mare per expressar l’afecte. A la «senectut», així s’hi refereix sempre l’autor, Margarit descobrirà que la mare l’havia estimat sense haver sabut fer-li-ho comprendre. I el poeta es demana si no n’ha heretat aquesta manca de capacitat per expressar l’amor: «¿No respon la meva poesia a aquesta dificultat per transmetre l’afecte?». La literatura com un dels seus refugis interiors.

Proa (2020)

Per tenir casa cal guanyar la guerra és, també, una reflexió sobre la seva poesia perquè la missió del poeta «és retrobar les restes dels tresors primigenis que sol deixar la infància». Segons l’autor, els vint-i-un capítols del llibre són l’epíleg més extens que ha escrit sobre la seva poesia. I Margarit, d’epílegs, n’ha escrit uns quants.

Dues grans idees constitueixen la poètica –antiromàntica i realista– que Margarit defineix en el llibre. La primera: la poesia no és un ofici perquè qui es dedica amb bona fe a un ofici millora amb els anys, «però un poeta en pot fer quaranta que escriu i ser tan mal poeta com sempre. O pitjor». La segona: la poesia no és la vida. Segons l’autor, aquesta identificació és la falsedat més gran inventada pel Romanticisme.

Margarit descobreix la poesia a la seva particular illa del tresor: Tenerife. La família s’hi ha de traslladar l’any 1954 perquè el pare hi ha trobat feina d’arquitecte. A casa, cadascú fa front a la seva manera a la sensació de llunyania.

Al poeta, l’enyorança li dura poc i de seguida es negarà a mirar cap al passat. Per a ell l’entorn ha passat de forma clara a ser favorable per primera vegada. És a Tenerife on troba l’emoció d’una nova vida. Des del primer moment, tendrà una gran sensació de llibertat.

Margarit escriu els seus records a la manera planiana, antiromàntica, o, si preferim dir-ho com Rodoreda, diu amb la màxima simplicitat les coses essencials

Els pares no ho viuen igual. Rebutgen el lloc i la gent a conseqüència del propi sentiment d’inferioritat de qui arriba. Per a ells, res no té mai la mateixa qualitat que a Catalunya. Fer la feina i anar-se’n és la manera freqüent de plantejar-ho d’una part dels emigrants. Sorgeix la sobrevaloració sentimental del que deixen. «Al pare i la mare els enceguen els prejudicis d’un sentimentalisme pobre, corrent a Catalunya, que sovint, per a molts, és un substitut de la cultura». Aquest viure per treballar sense mostrar afecte envers l’entorn no quedarà impune: la infelicitat avança com millor els va l’economia.

Arribarà un dia en què Margarit haurà de fer un esforç per demostrar-se a si mateix que aquesta illa va existir de veritat, que no és fruit de la seva imaginació. No és una fantasia del record perquè «en qüestions de record i sensibilitat –fins i tot d’intel·ligència– ningú és més realista que un poeta».