La capsa dels retrats: ‘La presó del cel’ de Joaquim Espinós

per Toni Maestre Brotons

Narrativa

Joaquim Espinós
Joaquim Espinós

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Poques voltes la portada d’un llibre és tan significativa com La presó del cel, de Joaquim Espinós. Es tracta d’una antiga il·lustració d’una capsa de llauna que representa una dona vestida com una bandolera, amb la iconografia característica dels feliços anys 20. Aquest caràcter glamourós fa pensar en un dels perills que corren les representacions visuals associades a la memòria històrica: el de glamouritzar el passat, convertint-lo en un territori despolititzat, ahistòric. Susan Sontag ja va reflexionar sobre el caràcter melancòlic de la fotografia, en tant que lliga l’individu a l’objecte d’amor perdut i el sumeix en un passat del qual no pot escapar. Per tant, té uns efectes totalment paralitzants i nocius per a la memòria històrica, que té l’objectiu de moure a l’acció, reclamant que es faça justícia sobre les víctimes dels conflictes polítics per restituir la seua dignitat.

Hi ha altres raons que fan significativa la imatge de la portada. En primer lloc, l’autor vol destacar les tres figures femenines protagonistes de la novel·la, tres personatges reals que Espinós rescata del passat: Anna, Lola i Isabel. Les tres són dones joves republicanes que els feixistes empresonen i que separen de les seues parelles, llançant a perdre les seues vides. L’escriptor subratlla així el paper de la dona en la Guerra Civil, el seu compromís amb la llibertat i el seu coratge en la defensa de la democràcia. Situades a l’ombra dels homes, a banda de la figura de les milicianes, no sempre es recorda, o encara es recorda poc, la seua participació en la guerra. Les autoritats franquistes van exercir una violència específica contra les dones.

L’altra raó que dona un significat especial a la portada resulta encara més rellevant, perquè fa referència a la presència que la memòria i el record tenen en les nostres vides quotidianes: les típiques capsetes de llauna on molta gent guarda els retrats, i les fotografies familiars que preserven el record dels seus avantpassats. Algunes amb el contorn dentat, o amb la marca en relleu del fotògraf, o amb alguna paraula en el revers escrita amb cal·ligrafia antiga com ara la data i el lloc, de persones que ja ni reconeixem perquè qui en conservava el record ja ha desaparegut també. La novel·la, per tant, podria ser la història de les persones que apareixen en els retrats de la capsa: els protagonistes, és a dir, les tres dones i el capellà.

Un altre aspecte interessant sobre aquest material visual (fotos, retrats, postals, targetes de comunió, cartes) les dones són les que les solen guardar, són elles les que conserven la memòria o, almenys, la memòria material. Els homes, tradicionalment, solen contar anècdotes en les seues converses, però les encarregades de guardar tots els papers han sigut elles. La memòria històrica té gènere.

Lletra Impresa (2017)

La teoria literària contemporània remarca la materialitat dels mons de ficció, és a dir, la importància que cobra el que és tangible, les coses, al costat del que és immaterial, intel·lectual, mental; aspectes que han sigut sobrevalorats en la cultura occidental des dels temps de la Il·lustració. La capsa dels retrats és la prova material de l’existència de la memòria històrica, que en principi és un concepte, és a dir, un constructe mental. No sols La presó del cel té una relació especial amb la fotografia: tant Material fotogràfic (2015), com Ombres en el riu (1995), que configuren la trilogia sobre el segle xx de l’autor, posen en relleu la força evocadora dels retrats i el seu mateix paper com a instruments de memòria. Una altra qüestió interessant respecte a la fotografia té a veure amb el caràcter metonímic. Una imatge pot evocar tot un món.

La fotografia és, també, l’indret on viuen els fantasmes. Roland Barthes sostenia que tota fotografia captura una imatge que deixa d’existir després de disparar-la. Tota fotografia és la imatge d’algú que tot just acaba de morir. Per això, tota la fotografia és, constitutivament, en essència, memòria històrica. És, simplement, la representació del passat, l’única via d’accés que hi tenim, juntament amb els llibres. D’altra banda, els fantasmes que apareixen en algunes pel·lícules i novel·les sobre la Guerra Civil estan relacionats amb la petició de justícia amb la memòria de tantes persones que van morir i que reclamen un dret tan bàsic com un enterrament just.

La presó del cel se situa en aquesta rica tradició de ficcions sobre la memòria històrica, poblades de fantasmes, veus que retornen del riu del passat, imatges en blanc i negre, capses de llanda rovellades, postals descolorides i cartes escrites amb cal·ligrafia antiquada. Narra la vida d’un personatge real, Josep Maria Peris Català (1901-1963), capellà de Benilloba en la immediata postguerra, entre 1943 i 1949, uns anys en què la resistència antifranquista encara era operativa (els maquis) i el règim passava comptes a la militància republicana empresonant-la i executant-la. Un temps de silenci, d’estraperlistes, maquis i serenos. En la novel·la, el capellà es diu Lluís, el pare Lluís. Espinós canvia els noms reals: Benilloba per Llòria. Aquest canvi provoca un distanciament, jo diria que necessari, per a mirar amb una certa imparcialitat els fets narrats i evitar el sofriment que poden provocar en aquell que rescata la memòria.

Destacaria també de la novel·la el llenguatge de regust col·loquial amb què parlen els personatges, perquè la llengua també és memòria i també és patrimoni, immaterial.

Com totes les novel·les sobre la Guerra Civil i la dictadura, La presó del cel pretén ser un antídot contra l’amnèsia, la desmemòria, la memòria curta, el menyspreu per la memòria, l’oblit, l’Alzheimer que ens afecta com a societat. Memòria material i immaterial, veus i imatges que reclamen el seu lloc en la història.