Elidir la ruta: ‘Els feliços anys del càstig’ de Fleur Jaeggy

per Joan Benesiu

Narrativa

Fleur Jaeggy
Fleur Jaeggy

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Li basten a Fleur Jaeggy un centenar de pàgines per posar els lectors i les lectores contra el mur d'unes lletres precises i lacerants. Un dolor que commou sense recórrer ni una sola vegada a l'excés d'emoció ni a res que se li assemble. L'inici de la breu novel·la és del tot premonitori. Un mort en la neu, dues gelades alhora, la blanca i la del final d'una vida. Tres, si tenim en compte que es tracta de la vida d'un intern en un manicomi proper, i això també és fred. L'intern és l'escriptor Robert Walser, de qui ningú no tenia notícia en l'internat en què ha de viure la protagonista d'aquesta història, el Bausler Institut. Màxima tensió ambiental amb la mínima frase.

Un indret on traure de la vida els afanys adolescents i envoltar-los d'una mena de malaltia, d'una predisposició permanent al càstig i a la disciplina, que elles hauran d'encimbellar per a poder mirar-se des d'algun punt de vista interessant.

La primera pàgina em recorda el fantàstic Jakob von Gunten de l'escriptor suís mort en la neu propera. Al seu institut Benjamenta els joves són subordinats i mai arribaran molt lluny perquè són educats per a servir; ací, al Bausler Institut, en el racó de l'Appenzell on situa l'acció Fleur Jaeggy, tampoc sembla que les internes vagen a poder arribar lluny perquè les seues vides estan destinades per prescripció familiar a servir de decorat dins de les cases burgeses. Els seus pares ja disposen de l'educació i del control de les emocions d'aquestes jovenetes europees, cadascuna d'un lloc, però cap d'elles lliure. Es tracta d'un internat per a xiques en els anys posteriors a la Segona Guerra Mundial, però més enllà del fred d'aquells anys, la situació històrica podria ser irrellevant perquè el que pesa ací són les hores passades fora del món. Un indret on traure de la vida els afanys adolescents i envoltar-los d'una mena de malaltia, d'una predisposició permanent al càstig i a la disciplina, que elles hauran d'encimbellar per a poder mirar-se des d'algun punt de vista interessant. «Cadascuna de nosaltres, si té una mica de vanitat, es construeix una imatge, una mena de doble vida, s'inventa una manera de parlar, de caminar, de mirar». La vida de les internes mai serà seua del tot, ho serà de les instructores, dels pares o de la directora Hofstetter, «alta, robusta, plena de dignitat, el somriure enfonsat en el greix». Pares absents, mares llunyanes i governantes, la de la narradora exerceix el control des del Brasil. Per carta.

Les Hores (2020)

Així com Emil Sinclair veu el cel obert amb l'arribada de Max Demian a la bildungsroman de Hermann Hesse –com veieu, no eixim de Suïssa–, la protagonista també il·luminarà els seus dies i corredors foscos amb l'arribada de Frédérique, la jove que significa la diferència, la rebel·lia més que no exemplificada en el seu cos, en els seus moviments, en els seus jerseis amples, en la seua mirada sobre el món, sobre l'interior, sobre l'exterior. L'alteritat, al cap i a la fi, que ens permet créixer. Enamorada d'ella, o fascinada simplement per aquesta estranyesa, la protagonista s'haurà de conformar amb els passejos i les converses de vegades entretallades, amb les petites alegries de corredor, furtades als horaris i rígids rituals de la institució, sense cap contacte físic, tot, com la vida de fora, des de la distància, des de les finestres d'on es pot mirar l'hivern i la neu. Em venen algunes imatges, duresa i crueltat del cinema de Michael Haneke, però no vull saltar cap frontera.

El càstig, religiosament inoculat en les vides d'aquestes innocents joves europees, ha acostat els conceptes de perfecció i bogeria, però també les ha nodrides, a aquestes vides, d'una certa felicitat, d'un observatori no exempt d'humor

La història ens la conta la narradora des del record. Tot ha quedat modificat pels laberints del temps. La companya d'habitació ha perdut fins i tot el nom, que ja no es recorda, perquè tot el record se l'ha menjat la Frédérique, que introdueix el francés suau on abans hi havia l'alemany imperatiu. Jaeggy escriu, però, en italià, un italià traduït al català amb la sobrietat i mestria que li sap donar l'Anna Casassas, un italià poc italià –com ocorre també amb l'italià d'Italo Svevo–, fet en aquest cas de frases esmolades, curtes i estranyes, que produeixen un efecte devastador, i per això enlluernador, en mi com a lector. Fa l'efecte que l'escriptora ha deixat créixer un arbre de paraules, després ha deixat que arribe l'hivern i, quan la fulla està presta per a caure, s'ha situat sota l'arbre i, ben concentrada, ha sacsat el tronc amb la força que només té la seua literatura i a les branques només han quedat les fulles essencials, fulles de vegades sense verb, sense acció concreta, paraules que deixen veure l'arbre exactament per haver-s'hi desproveït d'allò que n'exagerava la verdor i la vida, perquè ací el que ens queda és també una flaire de la mort sense escarafalls, de la mort impresa ja en els rostres adolescents d'un internat on no circula l'aire, però sí una certa remor intuïda del temps final. En el rostre d'alguns nadons «sembla que es pot reconéixer el vell que acaba de deixar la vida».

El càstig, religiosament inoculat en les vides d'aquestes innocents joves europees, ha acostat els conceptes de perfecció i bogeria, però també les ha nodrides, a aquestes vides, d'una certa felicitat, d'un observatori no exempt d'humor des d'on mirar-se l'existència de la manera més elegant possible. És a dir, en les antípodes del país de l'autoajuda.