Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Sense temor a incórrer en exageracions fal·laces, podem asseverar que Pere Calders va ser un dels mestres en l’art del conte i, com a prova irrefutable, presentem una de les seues obres més destacades: Cròniques de la veritat oculta. En aquest recull de contes, Calders demostra el seu domini en l’art de sintetitzar, defugint les descripcions enrevessades de la psicologia dels personatges o les explicacions minucioses de l’escenari triat i incitant el lector a construir mentalment aquests elements dins de la seua imaginació. Amb dues pinzellades, la introducció de cada conte queda resolta. A més a més, l’autor traça amb destresa una línia narrativa vertiginosa, sense complements buits ni paràgrafs adherits, i se centra únicament en la trama principal de cada història. L’acció es menja la descripció.

un personatge principal que es troba en una situació quotidiana de la seua vida. L’escenari és real i versemblant fins que, de cop i volta, l’escriptor introdueix un element fantàstic que se’ns presenta amb absoluta normalitat

Nascut a les primeries del segle XX, l’any 1912, Pere Calders i Rossinyol s’educà des de ben menut en un ambient literari amb un pare que s’havia iniciat en alguna experiència novel·lística i amb una família a la qual li agradava reunir-se ocasionalment al voltant del foc per narrar contes. Quasi per inèrcia, i donades les seues primerenques qualitats d’escriptura, el destí de Calders quedava lligat al món de les lletres des de la seua infantesa. De fet, la seua primera obra publicada, El primer arlequí, és un recull de contes que foren escrits en l’etapa adolescent. Més endavant, amb l’arribada del període bèl·lic i les fatídiques conseqüències per als aliats republicans amb la victòria feixista, Calders no tingué més opció que subscriure’s a l’exili. Mèxic fou el destí, i vint-i-tres foren els anys que hi va romandre. Allà, al país asteca, Calders trobà la pau i la inspiració per escriure bona part dels trenta-un contes que conformen el recull de Cròniques de la veritat oculta i que s’estructuren en tres parts. L’editorial Selecta fou l’encarregada de publicar la primera edició en 1955, un any després de l’atorgament del premi Víctor Català en reconeixement a aquesta obra.

Hi ha dos elements que són omnipresents en cadascun dels contes narrats i que són l’essència literària de l’autor barceloní: la fantasia i l’humor. Bona part dels contes presenten un personatge principal que es troba en una situació quotidiana de la seua vida. L’escenari és real i versemblant fins que, de cop i volta, l’escriptor introdueix un element fantàstic que se’ns presenta amb absoluta normalitat. El personatge defuig l’esbalaïment o la feredat i, sense fer massa escàndol, adapta l’element irracional a la seua activitat vital. Així doncs, es relaten escenes en les quals, per exemple, la vida d’Espol depén de mantindre el seu puny tancat —«El desert»—, un lloro replica conscientment les queixes del protagonista —«Els catalans pel món»— o un home adquireix el do de pintar nines només de passar-los la mà per damunt —«L’any de la meva gràcia»—. D’aquesta manera, Calders subverteix l’ordre lògic i racional i mostra la realitat amb una nova òptica marcada per l’insòlit, l’absurd i l’imprevist. Versemblança i irracionalitat xoquen i s’entremesclen. Acompanyant aquest punt de fantasia que s’escampa, en major o menor mesura, pel recull de contes, trobem l’humor i la ironia que, fins i tot, arriba a convertir-se en paròdia en escenes puntuals. Un humor que es vehicula a través de les resignacions dels personatges davant les situacions absurdes i inversemblants amb les quals han d’interaccionar.

Calders traça un fil d’unió entre la sorpresa dels seus personatges davant situacions inversemblants i el desconcert de l’existència a través de l’humor més pur. Darrere l’afabilitat aparent, l’autor barceloní descriu com és el món, deixant la interpretació del qual al criteri del lector. Aquesta capacitat per introduir subtilment la fantasia i l’humor en realitats aparentment lògiques de la narrativa caldersiana ens remet, instintivament, a obres com El procés, de Franz Kafka.

la casa, com a símbol de seguretat; el jardí, com a escenari d’històries inversemblants i el rellotge, que representa l’absurditat de limitar el temps.

Tal com comenta Joan Melcion, fervent estudiós de l’obra caldersiana, hi ha una sèrie d’elements que se’ns presenten regularment en diversos contes de Cròniques de la veritat oculta: la casa, com a símbol de seguretat; el jardí, com a escenari d’històries inversemblants i el rellotge, que representa l’absurditat de limitar el temps. A més a més, una de les característiques que més sorprén és el tractament dels assassinats i dels homicidis. Calders els presenta d’una manera absolutament natural, quasi inevitable, i hi sol afegir un toc de paròdia. No jutja moralment els personatges, sinó que ofereix una visió particular dels actes comesos. Un exemple el trobem a «Una curiositat americana», on el protagonista, després d’haver disparat involuntàriament al seu contertulià amb una pistola a l’estómac, tracta repetidament de llevar-li importància:

«Tenia un filet de veu i una gran pal·lidesa anava guanyant-li el rostre.

–Vinga, home, vinga. Encara em faríeu enfadar. Si vós mateix us suggestioneu, acabareu per trobar-vos malament de debò.

–Potser convindria avisar un metge.

–No, home, no. Es riuria de nosaltres»

Amb puntuals excepcions, un elevat percentatge dels contes reunits a Cròniques de la veritat oculta estan narrats en primera persona. L’escassa descripció física i psicològica dels personatges ens permet fins i tot suposar que el protagonista/narrador és la mateixa persona. Aquest fet el constatem especialment a la segona part de l’obra, titulada «Ver, però inexplicable», ja que està conformada per contes molt breus que tenen l’aparença de ser històries successives narrades per un mateix narrador. Fent un esforç imaginatiu, sembla com si el mateix Calders narrara les seues històries vitals amb un toc de fantasia assegut en una cadira de fusta i rodejat d’un públic infantil, la innocència del qual no els permet discernir entre la realitat i la ficció.