Jaume C. Pons Alorda: ‘Ciutat de Mal’

per Ferran Garcia-Oliver

Narrativa

Jaume C. Pons Alorda
Jaume C. Pons Alorda

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Què és la veritat? Diguem, per simplificar, que la veritat és tot el contrari de la mentida. Si bé ho mires, la mentida és un concepte més assequible que la veritat, més domèstic, potser perquè la nostra vida es construeix més sobre mentides que sobre veritats. Algú va dir que la vida és un engany, i un altre que la vida és un autoengany permanent. Tota novel·la és una mentida, un ficció al capdavall. Però resulta que una novel·la, i més si és bona, conta més veritats que molts patracols consagrats i beneïts per l’establishment, com ara la Constitució espanyola, que tant si la sacses pel dret com pel revés és una bola com no n’hi ha, una porga apta només a genteta sense imaginació.

ens adverteix del drama de la catàstrofe ecològica, dels règims dictatorials, de la censura, de la deshumanització de les relacions quotidianes, de la perversió del poder

Ciutat de Mal és un joc al·lucinant de mentides sense parar, una darrere de l’altra. Tres personatges van a la recerca del seu destí, cosa que ens situa en tres trames paral·leles que convergeixen cap al final. Tres novel·les en una, com si diguéssem: un escriptor verge, una embarassada i, no t’ho perdes, una geperudeta. Tots tres viuen en aquesta Ciutat de Mal, futurista, apocalíptica i tronada. Dirigida amb mà de ferro pel Constructor, la poblen criatures estranyes, i la condició humana ―la que va d’una gastronomia raonable a l’amor, passant per la gamma àmplia i diversa de la sociabilitat i la comunicació― és pastura de l’enyor i, per poc que torne a surar, objecte de punició immediata pels esbirros del Constructor. L’escriptor, que vol posar fi a la fatalitat de la pròpia virginitat, malda per conèixer el factòtum de la literatura de la ciutat planetària de Mal; l’embarassada brega per parir el cullerot que du a la panxa, perquè a Ciutat de Mal es persegueixen les prenyades, i la Geperudeta no té cap més propòsit que passar comptes amb els amos de la casa on serveix. L’odisseu de pa sucat amb oli fa lliga amb la mare coratge i la lluita de classes. Més o menys i per entendre’ns.

Angle (2019)

I la ciència ficció fa lliga amb la realitat més crua del planeta on penem. Ciutat de Mal corre per la senda del deliri i del desficaci, en un continu de situacions distòpiques i fantàstiques, en una barreja d’història familiar, hipocresia, amistat, sexe per donar i vendre, disbauxa, feminisme i intriga. N’hi ha que els entusiasmarà el còctel, i n’hi que els provocarà ois. L’estil és tan exuberant com la galeria de personatges. Pons Alorda domina el geni de la llengua, per tòrcer-la i sotmetre-la a tensions inversemblants.

novel·la exigent, plena de referents i homenatges literaris que multipliquen els efectes atractius i que reclama, doncs, lectors bragats, sense prejudicis i receptius a les propostes que transiten per les sendes del risc

Al darrere de tot plegat, però, Jaume C. Pons Alorda ha volgut ordir una novel·la profundament moral ―més que «política», com ell afirmava en una entrevista―, a vegades massa òbvia i tot. El futur no està escrit, però som lliures d’escriure’l i imaginar-lo. Ciutat de Mal ens adverteix del drama de la catàstrofe ecològica, dels règims dictatorials, de la censura, de la deshumanització de les relacions quotidianes, de la perversió del poder, de tot un seguit de compulsions que perfilen el futur com una amenaça. ¿Per què la novel·la de ciència ficció sol decantar-se pel costat fosc del futur? ¿No havíem convingut que la marxa de la civilització s’inscriu sota el lema del «progrés», de l’alliberament de totes les misèries que constrenyen la felicitat dels homes i les dones? El pessimisme, ara mateix, és una llosa que amb prou feines ens la podem traure del damunt.

Jaume C. Pons Alorda combat el pessimisme des de la força d’aquests tres personatges que lluiten per les seues conviccions, tant col·lectives com individuals, però des d’una proposta narrativa que aposta per l’hiperrealisme, és a dir, per una exageració tan extremada de la realitat que se’ns presenta majoritàriament mitjançant la seua façana més lletja i grotesca, paròdica i malagradosa: «Jo sempre m’he considerat hiperrealista ―diu un personatge de la novel·la― perquè la realitat és tan salvatge, tan bèstia, que redactar-la des del realisme que ells entenen com a realisme implica necessàriament un punt de pobresa castrada». Aquesta dualitat realisme/hiperrealisme ens duria molt lluny, però, a banda l’esterilitat del dilema, no estic segur que el realisme porte implícit la maldat de la castració de la realitat. Ara, les opinions dels personatges són lliures en el marc de la novel·la; les de l’autor també.

productes com Ciutat de Mal, proteics, complaguts amb l’excés, de llenguatge simfònic i desbordant, són imprescindibles en les aigües un pèl massa quietes de la literatura catalana

En qualsevol cas, productes com Ciutat de Mal, proteics, complaguts amb l’excés, de llenguatge simfònic i desbordant, són imprescindibles en les aigües un pèl massa quietes de la literatura catalana. Una literatura és normal en la mesura que toca totes les tecles dels gèneres. Pons Alorda ens ve a dir que a casa nostra també podem i devem fer com fan Michael Chabon o William Gaddis, i que cal continuar el camí en certa manera ja traçat per Josep Palàcios, Miquel Bauçà o Miquel de Palol perquè, en efecte, som massa presoners de guions previsibles i convencionals. Així ho va entendre el jurat del Ciutat de Tarragona Pin i Soler, que va concedir el XXIX premi l’any 2019 a aquesta novel·la exigent, plena de referents i homenatges literaris que multipliquen els efectes atractius i que reclama, doncs, lectors bragats, sense prejudicis i receptius a les propostes que transiten per les sendes del risc.