‘Frankenstein’ el monstre, o el Prometeu de Mary Wollstonecraft Shelley

per Laura Ramos Cartanyà

Narrativa

Mary Wollstonecraft Shelley
Mary Wollstonecraft Shelley

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

«Així, doncs, no és pas possible enganyar ni transgredir el voler de Zeus. Car ni el fill de Jàpet, el benèfic Prometeu, no va esquivar la seua còlera feixuga, ans sota llei fatal, tan intel·ligent com és, un gran lligam el reté.»

 

 Va ser una sinistra nit de novembre que Frankenstein incendià l’ull de la seva creació de vida. Havia robat el foc a Déu i amb ell creà el que suposadament uniria la vida i la mort en l’harmonia de contraris romàntica de la qual Percy Shelley parlava: «la vida i la mort se’m presentaven com a simples fronteres, i jo seria el primer home que les creuaria, que il·luminaria el món desconegut de la foscor». Frankenstein s’oblida de la vida que crearà a partir de la matèria morta obsessionant-se amb l’ambició d’infondre-la-hi. Quan el científic veu l’ull groc obrir-se i els músculs moure’s, abandona la criatura innocent i indefensa al seu destí.

Us vaig demanar, Creador, que del fang
Em féssiu home? Us vaig sol·licitar
Que m’ascendíssiu de la foscor?

«Jo hauria d’haver estat el teu Adam!» Mary al·ludeix al mite d’Hera i a Hefest en què Hera engendrà vida desproveïda de llavor masculina. La seva ambició fou castigada amb l’humiliant naixement d’Hefest. Avergonyida de tal progènie, condemnà al seu propi fill al fang i al foc, a la coixesa d’afecte. Podria ser que Mary ens estigués parlant, paral·lelament, del preu que paga l’home per engendrar vida sense dona?

«la vida i la mort se’m presentaven com a simples fronteres, i jo seria el primer home que les creuaria, que il·luminaria el món desconegut de la foscor»

Mary, mare d’un nadó mort prematurament sense nom i del petit William, escriu sobre l’infant abandonat pel pare, per Déu. Escriu sobre el progenitor horroritzat davant la seva descendència i reflexiona sense embuts sobre un dels temes més tabús de l’època: l’embaràs i les qüestions relatives a la maternitat. Arran d’un malson una nit de tempesta en el qual Mary veu el seu nadó mort, una coseta escarransida i dèbil, ens posa damunt la taula el seu major temor: i si el meu fill no és capaç de generar-me cap mena d’estima?

«Com vaig poder, de tan joveneta, pensar en una idea tan repulsiva, i estendre-m’hi?»

Va ser l’any sense estiu, el juny del 1816 a la Villa Diodati, que el majestàtic Byron, llogater de la vil·la, proposà a Percy Shelley, John Polidori i Mary Wollstonecraft Godwin d’escriure un relat de terror. Byron escriu Un fragment i, paral·lelament, el seu Prometeu, Polidori El vampir –inspirat en el susdit–, Percy uns quants versos grandiloqüents i Mary es tortura amb sentiments de no pertinença i d’inferioritat. Fou al cap d’unes quantes nits, rere una de les discussions entre Percy Shelley i Byron sobre l’origen de la vida i el galvanisme, una nit de son i vetlla quan l’escriptora de divuit anys transità per la visió del fantasma i l’estudiant pàl·lid. Aquella ruptura va desencadenar la reacció que, en el transcurs dels nou mesos de gestació de Frankenstein, transfiguraria a la jove Mary en la veu ferma i sincera que coneixem; encapçalant la literatura gòtica i fundant la ciència ficció.

Com va poder dissecar les vísceres de l’home amb tal cruesa? Com va fer divagar la consciència fins a dur-la a la màxima desesperació? Mary s’havia fugat amb Percy –acompanyada per la seva germanastra, Jane Clairmont– de la casa paterna. Òrfena de mare, amb un pare desentès de la seva existència, un nadó mort i una parella amb comportaments narcisistes i ideals purament teòrics, que la negligia i la tractava amb condescendència.

Aquella ruptura va desencadenar la reacció que, en el transcurs dels nou mesos de gestació de Frankenstein, transfiguraria a la jove Mary en la veu ferma i sincera que coneixem; encapçalant la literatura gòtica i fundant la ciència ficció.

Durant la joventut de Frankenstein, l’obra fou atribuïda nombroses vegades a Percy Shelley, autor del prefaci i principal editor de la novel·la. L’estil de Mary, que tendia a la contundència quasi aforística, sovint era transmutat per Percy cap a una lírica més densa. Malgrat no poder eludir el fet que suavitzà les transicions entre passatges i donà profunditat als personatges, tenia el mal hàbit de reinterpretar les paraules de la seva dona. Tal i com ens recorda Anne K. Mellor, en l’intens passatge en què «el monstre» reaccionava davant la destrucció del cos que havia de ser la seva companya, on Mary escrivia: «va fer un udol de desesperació» Percy hi afegeix «i venjança» al final. Què se n’ha fet, de la criatura impotent respecte el seu destí? El doctor sap aleshores, a partir de la mirada del seu fill, les conseqüències d’aquell impuls i el seguim creient com una víctima? Potser Percy, reconeixent-se en Víctor, es predisposava a l’autocompassió. Percy no veia la criatura humana i veia en Víctor una víctima. On arriben els límits de la humanitat? Allò fet per l’home és humà, així com allò que és fet per Déu és diví?

No es pot anar més enllà de la pròpia naturalesa. La criatura innominada carrega amb el pes de la repulsió de l’home però en posseeix l’intel·lecte. Frankenstein és terriblement humà, s’ha cremat amb el foc que ell mateix ha robat als déus creient-se’n amo legítim. Víctor no és l’heroi romàntic que a Percy li hagués agradat encarnar, no és el benefactor de la humanitat, és l’àngel desalat que incendiarà una vil·la per cremar-ne un habitant.