Francesc Serés va néixer a Saidí, Baix Cinca. Inicialment, semblava destinat a treballar en el camp de les Belles Arts, però un dia s’adonà que podia i li agradava escriure. I fou així com s’inicià una carrera d’escriptor que el dugué dels paisatges veïns, secs i inhòspits a tocar dels Monegres, a les valls frondoses, exuberants i feréstegues de la Garrotxa.

A Olot, hi arribà el 1994 i hi començà a fer classes en una aula d’acollida al col·legi del Sagrat Cor. Tema a què dedicà ja un conte de La pell de la frontera i que és recurrent a La casa de foc, en l’aula d’acollida de la Mar on «no paraven d’arribar nens d’arreu el món, de la Xina, de l’Índia, del Marroc, de l’Amèrica del Sud, de l’est d’Europa, de Cap Verd i de molts altres països.» De fet, les conferències (manera de designar les classes particulars) impartides a can Mau també és una aula d’acollida per a la Mar. Un personatge col·lateral, el panjabí Balwinder, que treballa amb en Jordi de Can Sol, és una mostra de l’arrelament de la nova immigració i del paper que té a la novel·la.

El riu Ser neix a la serra de Finestres i quan ha passat Santa Pau s’engorja fins a desembocar al Ritort, al pla de Sant Andreu, en què el paisatge s’obre fins a Mieres. El centre d’aquest territori en bona part despoblat és el Sallent o, can Mau, la caseta amb dos vessants, on l’escriptor va viure vuit anys, a tocar de l’absis de l’església de Sant Esteve. La vall està acomboiada, a la banda esquerra per Sant Julià del Mont i per Pruan on, de fet, s’obren els horitzons. Sant Julià, lloc d’anar-hi a dormir més d’un cop a sol i serena, domina els replecs de muntanya soleia on es fan plantacions de maria, un altre leitmotiv de la novel·la. Als seus estreps hi ha Sant Martí Vell, un lloc solitari en què resideix el Dr. Sisquella i on Serés situa un arquetipus, dels que hi ha a la novel·la, en homenatge als referents literaris com Raimon Casellas. Julià és un personatge que sembla extret d’algun sot feréstec: «La causa, segons el metge, eren unes pigues berrugoses a la templa esquerra, que causaven el rebuig de tothom.» O el Victorià de Santa Pau, «petit, rabassut, amb un bigoti anàrquic que feia joc amb les celles pobladíssimes, sempre anava molt deixat.»

I Pruan l’alt mirador que permet veure: «les Alberes, el Canigó, Ulldeter, l’estany de Banyoles, el golf de Roses, els edificis blanquets, alts i diminuts.» Faldes de muntanyes avall només un enxarxat de vegetació espessa, inhòspita, ocultadora i, al fons de les petites valls, ací i allà, les diminutes masies com espurnes de llum: «Enmig de totes aquelles serres, que des dels cims es veuen com les crestes que aixeca la maregassa, al fons d’una vall, vora el riu Ser, hi havia una casa amb llum i dues feixes netes.» Es refereix a can Mau, el nom de la qual ningú sap d’on ve però s’arrapa com una llagasta al protagonista acabat d’arribar: «A mi em van començar a dir Mau, i ja m’està bé adoptar una part de la personalitat d’algú que no sé qui era. Qui era, en Mau? No ho sabem. El sobrenom d’una família.»

A l’altra banda de la vall, el panorama el domina Finestres amb el Puigsallança, que supera els mil metres: «A dalt de tot hi ha les ruïnes de can Barranc [...] Després d’aquella primera vegada hi he tornat sempre que he pogut, faig fotos amb el mòbil a les heures que cobreixen les ruïnes i al rellotge de sol que la pluja va desfent.» Can Barranc, on havia nascut la dona d’en Jordi de Can Sol, morta de càncer, i mare de la Carmina i àvia de la Mar.

De fet, el dia que el protagonista arriba a la vall, quan enfila l’últim tram de la carretera, abans d’arribar al Sallent, pensa que la ruta baixa com una serp: «em va fer l’efecte que travessava un túnel. Les capçades de les alzines i dels roures es lligaven a banda i banda de la carretera. Tots aquells arbres il·luminats des de sota pels fars del cotxe eren com la gola del llop.» I un cop instal·lat a can Mau podrà explicitar: «Tots estàvem perduts enmig d’un mar de muntanyes i turons que es desplegaven com si fossin onades entre buits i espadats. El Sallent, per a mi, en aquell moment, era una illa en el Pacífic.»

Can Mau conté un gavadal d’escorpins, un altre dels simbolismes que com el del saurí, els fòssils, els ariets del riu... donen un to màgic i misteriós a la narració. Probablement, els escorpins que superpoblen can Mau, que provoquen angúnia en el lector, són el reflex del rebuig de la població entotsolada a l’arribada d’un nouvingut. En Jordi de Can Sol arriba a afirmar que «Tots tenim els nostres escorpins, no?» i, referint-se als plantadors de maria, diu: «Doncs això per a mi són escorpins, aquests són el meu escorpins.» I la Carmina, lapidària, resumeix així el panorama: «Això és com l’Arca de Noé, l’única diferència és que no tots els animals anem en parelles, n’hi ha que arrosseguen solituds molt diverses, d’altres parelles imaginaries.»

Dels abismats habitants del Sallent, és simptomàtic que el primer que s’acosta a can Mau sociablement sigui el Núvol, el gos de Can Sol que, després, arrossegarà progressivament la presència de la Mar, en Jordi i la Carmina. Això fa que el protagonista en una conversa fictícia que manté amb el gos pugui expressar: «Començava a ser el símbol de la meva relació amb Can Sol.» El Núvol, “personatge” que creix i que amb la seva mort, de fet, tanca la trama novel·lesca. Personatges, els ja esmentats que, progressivament i intensa, tramaran unes relacions emocionals, ben dosificades, que són l’espina dorsal de la història. En Jordi és la suma de diversos homes, que Serés va conèixer, forjats en els destrets de la vida i amb un caràcter fort i sovint desconcertant. Igual que són fusions els perfils de la Carmina i la Mar, dos tremps de dona molt independents.

Quan el protagonista arriba al poblet en comprova els límits: «M’havien explicat que la casa era rere l’església, però al Sallent, depèn de com t’ho miris, totes les cases són darrere l’església perquè l’envolta l’únic carrer sense nom que hi ha al poble.» Can Mau està deixada, s’ha de fer habitable, tasca a la qual l’ajudaran, de mica en mica, amb la mentalitat de tornajornals primer de tot el Jordi de Can Sol i després altres sallentins. Les feixes a tocar de can Mau, decantant-se sobre el riu Ser seran recurrents en la trama narrativa, com un espai on el protagonista, juntament amb el gorgs del riu, es pot descompressionar. Els gorgs del riu són un petit paradís: «Els arbres oculten les gorgues des de qualsevol punt, o entres pel llit o no hi arribes. L’aigua està fredíssima tot l’any i tan neta que no cal que et dutxis. [...] Els de Can Sol i els d’Aiguanegra es reien de mi perquè un dia vaig dir que d’aquell lloc sota les capçades il·luminades en diríem la Cúpula closa Per Sobre del Meu Cap Verdcristal·lina.»

Can Sol no ha existit mai, es un creació de l’autor que pren força trets de can Batlle, mas situat un tros més amunt de l’altiplà on situa aquell. De camí a la Pedra del Diable, el menhir que té subjugada la Carmina. Can Sol es fonamenta en la nova realitat de la ficció sobre el riu Ser i recolzat en els contraforts de roca: «El paller sí que era nou, es podia veure el contrast entre un edifici i l’altre malgrat la pedra vella. L’era, gran i envoltada pel jardí, perdia les rajoles entre l’herba a mesura que s’anava acostant a l’espadat del riu.» Un paller nou que té molt a veure amb el foc, un dels grans misteris de la història, i el títol de la novel·la, i també les marques que aquell deixà en la pell de la Carmina.

Així doncs, Can Sol, un mas fictici envoltat de masos reals, on viuen els personatges secundaris, amb el nom canviat entre parèntesi: la Camància (Aiguanegra) a l’entrar al Sallent que d’Ors denominava Jamància; ca la Teresa, l’única casa que conserva el nom real, enfront de l’església i del petit cementiri; Mainau (Llancers) a tocar de la riera de Samariu; Casals (Minyons) de camí cap a can Sol; i cap avall seguint el curs del riu: la Torruella (Torrassa), Rocacorba, el centre obscurantista de l’Opus Dei...

Arribant a Sant Andreu i emprenent el camí cap a Mieres (on, entre d’altres fets hi passa la reunió clau al poliesportiu) i Banyoles els horitzons s’obren i la solitud es difon, es disfressa. Deixem enrere un món, el de la vall del Ser, connectat amb la modernitat a molts nivells amb els mòbils, fins i tot amb la presència de nuclis de neorurals, però que conserva les traces, usos i costums d’altres èpoques. Serés, enemic dels encotillaments, està treballant en una novel·la que serà la continuació de La casa de foc i que passa, però, íntegrament en un espai reduït de Barcelona, el que es comprèn entre la plaça Catalunya i el Liceu. I, alhora, està immergit en una altra també d’ambient barceloní. Així, doncs, sembla que la seva nova deriva ens durà a fer aportacions a la construcció del mite literari de la Barcelona d’avui, moderna.