Un quasi inèdit de Vicent Andrés Estellés

El poema il·lustrava un catàleg del pintor Lluís Pla

per Tomàs Llopis

Poesia

El poeta Vecent Andrés Estellés
El poeta Vecent Andrés Estellés | Jesús Ciscar

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Lluís Pla (Càrcer, 1947-València, 2021) va ser un pintor que als anys 70, l’època en què vam tenir més tracte, i també en dècades posteriors, va merèixer l’atenció del públic valencià més receptiu a l’art. Les seues exposicions a les galeries Arts i Hoyo, principalment, constituïen un esdeveniment que comptava amb l’assistència del bo i millor d’aquell sector de la societat, i les obres solien eixir venudes de la galeria.

De caràcter vitalista, alegre, extravertit i generós, Pla havia estudiat Belles Arts a València i per aquells temps gaudia d’una cultura àmplia i diversa, capaç d’admirar el cercle d’amics íntims, molts dels quals —però no tots, també hi havia algun professor universitari— vivíem, estudiant les carreres respectives, al Col·legi Major Universitari «Alejandro Salazar», una escissió imposada pel Règim al Col·legi Major Lluís Vives de l’Avinguda de Blasco Ibáñez. Allà vivia també i pintava Lluís Pla.

Lluís Pla, obra contemporània del poema. Col·lecció privada

Val a dir que la seua pintura d’aquella etapa no s’adeia gens al caràcter bohemi —d’una bohèmia «blanca»— de l’autor: era un món negre, endolat i tenebrós, que alguns associaven a la pintura de Solana, cosa que irritava molt i amb raó Lluís Pla, i uns altres l’associaven a l’expressionisme potser amb una mica més d’encert.

Lluís era un bon dibuixant, ho va demostrar en obres i apunts que ell considerava menors; havia estat hiperrealista, i la seua experiència creativa li havia proporcionat un domini acurat de la composició, de la perspectiva, de la pinzellada i d’una paleta volgudament continguda atesa la cosmovisió que presentava.

Però tot aquesta bagatge tècnic desembocava en uns quadres generalment de grans dimensions, poblats de velles endolades i atònites, tristes i amb actitud d’eixir d’aquelles misses de la postguerra; de carnavals obscurs i de mascarats adés juganers, adés amenaçadors, i de personatges que semblaven eixits d’una trista comèdia negra, que era encara un reflex personal del règim en blanc i negre que ens governava implacablement. Les obres no eren, però, gens pamfletàries, ell abominava el pamflet, sinó el producte d’una reflexió personal i profunda.

Lluís, per altra banda, no era un pintor d’aquells que esperaven la inspiració treballant, com Picasso. Ell s’inspirava quan li venia la necessitat, és a dir el compromís de la data tancada d’una exposició. Durant l’any pintava poc, es limitava a viure intensament, a llegir de tant en tant i de vegades parlava de pintura o de pintors. I quan s’acostava la data fatídica, comprava llenços i bastidors, treia la caixa de pintures i treballava de nit i de dia. Les obres havien d’estar acabades a temps per a dur-les a emmarcar. I encara quedava llavors la confecció del catàleg.

Lluís Pla, obra contemporània del poema. Col·lecció privada

Enemic del ditirambe, les signatures dels catàlegs de Pla no eren per aquell temps de noms coneguts del món —i del comerç— de l’art. Hi escrivíem els amics, gent que no tenia coneixements específics de la matèria, gent que havia acompanyat l’autor durant tot l’any de bohèmia i durant els mesos de creació de l’obra; gent, val a dir-ho, que s’admirava d’aquells quadres i de la creativitat del seu autor. Escrivíem sobre la nostra amistat, sobre una escena de Lluís pintant o d’una obra que ens colpia, però de pintura, de l’art de pintar no, no en sabíem prou, no en sabíem més.

Un dia, però, mesos abans d’inaugurar l’exposició que s’havia de presentar a la Galeria Arts de València el 14 de desembre de 1975, Lluís va visitar Estellés i li va demanar un poema. Segons contava ell, el poeta es va fer portar els quadres a casa seua i els hi va tenir un temps. Nosaltres sabíem que Lluís havia fet l’encàrrec i que estava inquiet perquè passava el temps i no en rebia notícies. Finalment arribà el poema, era senzillament un glossa de tots i cadascun dels quadres de l’exposició. Si els miraves detingudament, tots hi eren comentats.

Lluís Pla. Sense títol. Tècnica ploma i tinta. 1976.

El text es va publicar en aquell catàleg i mai més s’ha tornat a reeditar. Que sapiguem, tan sols n’ha parlat sense reproduir-lo Lluís Roda al seu documentat article «Vicent Andrés Estellés: un poeta universal», i ara el publiquem per segona vegada. Les il·lustracions i el text ens estalvien els comentaris, són una mostra d’allò que donaven en aquell temps al Cap i Casal un pintor i un poeta junts. Val a dir que amb els versos que llegireu tot seguit, Estellés va enlluernar aquella València, molt més «acastellanada», en termes unamunians, que la d’ara. Jo en done fe.

Auca i tenebres de Lluís Pla

Com des d’un fum, o bé esglaiat betum,
sorgeixen rostres que poden ser vostres,
i fantasmals, lluint queixals d’or fals,
creuen les nits entre uns crits i uns esguits.

Tenen els culs carregats com baguls,
cautes lladelles, mamelles i aixelles;
d’amagatotis, nassos i bigotis
d’un vell cartró d’oficiar carbó.

Un torsimany de torçut averany
crida convuls amb histèric impuls.
El ventre ple d’algun negoci obscé,
amb gest innoble ara amolla el sis doble.

Què pot passar? Barallar, badallar.
Pintat amb guix, qui no suma se n’ix.
Àvides, fosques, es menjaven les mosques.
Oh extens mural, oh brut memorial!

Hi ha l’engonal dessota el davantal
i pel forat brama el gat excitat.
Hi ha mocs i plors ¿I tu per què no et mors?
Qui pinta i calla esmola la navalla.

Perquè has pintat, fosc, un món aponat,
ara t’escric i moralment t’ho dic.
Conec el fil secret, força subtil,
d’aquest cabdell d’intestí i fals budell!

Braços en creu, invoca un remot déu.
Mires on mires trobaràs cadires;
dies i murs d’afusellats obscurs.
Queia a poals, sobre uns morts una calç.

Poble, ¿Què has fet del got i el ganivet?
Jo res no he dit. Mira com m’han vestit!
Si grip o asma, cova cataplasma.
Oh món perdut, oh astre decebut!

Blanc de puresa, tacada compresa!
Viduïtat n’és favorable estat.
Si et fa profit vés de la taula al llit.
Més que pintat, tot és transfigurat.

T’has engolit tot l’horror de la nit.
L’has assumit o bé l’has digerit:
digestió que no troba saó.
Atarantat, després l’has defecat.

Molt docte en dol, t’agrada prendre el sol.
Has contemplat progressos de l’arnat.
Arnat, pigat, o bé bony i forat.
Això. I després, figures sense pes.

Tot és a punt: heus, estés, el difunt.
Enforfoguit, resta a la gola el crit.
I més també: soledat d’un café.
S’asseu al fons, aquell qui té prunyons.

Vicent Andrés Estellés

Catàleg de l’exposició de Lluís Pla a la Galeria Arts de València del 14 al 30 de gener de 1975