Les entranyes pestilents de la ciutat: 'Llibre de Morts', de Jordi Colonques

per Xavier Aliaga

Narrativa

Jordi Colonques
Jordi Colonques | Raquel Andrés
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Amb Llibre de Morts (Bromera, 2021), Premi Antoni Bru de la Ciutat d'Elx i finalista dels guardons del festival València Negra, Jordi Colonques fa un pas evolutiu en la seua literatura preservant l'esperit incisiu i la crònica (negra) social, a les quals afegeix un ambient carregat i sinestèsic i no pocs al·licients i encerts narratius.

Quan vaig descobrir una mica per atzar Jordi Colonques (Vila-real, 1976), a través d'una de les seues novel·les iniciàtiques, la sorprenent Món animal (2011), em va fer la sensació que s'estava covant algun canvi en la narrativa valenciana d'aleshores, que era possible també generar una escena nodrida amb esperit bandarra i canalla adobat amb sentit de la dissecció social, una mica a l'estil del que havia passat a la dècada del 1980. Una literatura «popular», per ser llegida, com explicava el mateix Colonques en una entrevista.

Una dècada després, la producció en aquesta línia tal vegada no siga especialment frondosa ni engrescadora, però cal agrair —entre altres— a l'escriptor de Vila-real que hi haja aprofundit amb llibres com ara Napalm escrit a quatre mans amb Joan Canela i, finalment, amb Llibre de morts, la que és segurament la seua obra en què tots els elements lliguen de manera més harmònica.

Bromera (2021)

Colonques, resident des de fa temps a València, agafa el bisturí (la metàfora no és casual), obri en canal una ciutat que coneix bé i fa surar les vísceres pestilents de realitats incòmodes, com ara la gentrificació i les persones grans que viuen i moren soles, un dels detonants de la història que l'autor va adaptar-hi després de llegir en la premsa la història d'una anciana que havia aparegut momificada en el barri del Cabanyal.

les persones grans que viuen i moren soles, un dels detonants de la història que l'autor va adaptar-hi després de llegir en la premsa la història d'una anciana que havia aparegut momificada en el barri del Cabanyal

En el cas de Llibre de morts, l'epicentre és el barri de Benimaclet (ben dibuixat), amb un protagonista, Guillem (o Gui) que malviu del seu treball com a rider. Vida, la seua parella d'origen cubà, a més, ha de bregar amb treballs no menys precaris tenint cura d'ancians o en l'hostaleria, trama que posa l'accent en la feminització de la pobresa, més encara si parlem de dones immigrants. Amb això i una certa alineació entre fumeres cannàbiques van passant una existència igualment precària i incerta, sense un cau en condicions, sense perspectives. Un entorn hostil que activarà els mecanismes de supervivència.

Sobre aquest plantejament i la mort d'una anciana, Colonques construeix una història en la qual una funerària esdevé un inesperat detonant narratiu, amb els processos d'embalsamament com a curiós escenari de fons, relatats amb una precisió tècnica a l'abast d'un doctor en biologia a més de professor d'anatomia patològica i tanatopràxia, com ho és Colonques. L'expressivitat amb què ho fa, tanmateix, és producte de les dots com a escriptor.

Una certa elegància morbosa, detallista i mortuòria («Gui comença a acostumar-se a la visió dels difunts, s'habitua al seu tacte gomós, al seu aspecte eixut, al descoloriment de la pell. S'avesa als rostres sense vida») que connecta amb la producció d'una altra escriptora de Vila-real i família de Colonques, Anna Moner.

Amb aquests ingredients, que van modelant-se amb encertats girs argumentals, l'autor construeix un thriller llegidor i punyent, una lectura capaç d'interessar a públics diversos (l'objectiu de l'autor, recordem-ho) gràcies al que es conta i a una prosa eficient, àgil i expressiva, no exempta de moments d'una certa brillantor. Prenent una certa distància amb els artefactes que confonen l'accessibilitat amb una irremeiable i irritant planura.

es relliga una història curiosa al mateix temps que es posen sobre el tauler disfuncions individuals i col·lectives, sense maniqueismes i sense lògiques de bons i dolents absoluts

També és remarcable la preservació en Colonques de l'humor com a ferrament. De manera més distanciada, si voleu, transformant els esclats bandarres de les primeres novel·les en quelcom igualment negre però, d'alguna manera, més sofisticat. «Les nits que han estat serrant cadàvers es troba bocinets de carn disseminats pel terra de la sala de tanatopràxia. Quan Rubén talla amb la radial els cossos congelats se'n desprenen resquills i els que no recull amb el pal de fregar es descongelen durant la nit. Si Gui es descuida i els xafa, se li queden incrustats en els solcs de la sola de les sabates. Vida n'és conscient i fa que se les lleve i les deixe fora de l'alqueria, per deferència als seus amfitrions. No és qüestió de tibar la corda en excés», escriu.

El fort de Llibre de morts, en tot cas, és com es relliga una història curiosa al mateix temps que es posen sobre el tauler disfuncions individuals i col·lectives, sense maniqueismes i sense lògiques de bons i dolents absoluts. Enfocament que desemboca en un final que ens deixa un profund desassossec, que ens fa preguntar-nos sobre la nostra fe en la condició humana, però que tot just per això és d'una versemblança impecable.

Si us esteu preguntant de quins set sous estem parlant, aquest text haurà complit la seua funció.