‘El bosc i la casa’, de Joaquim Espinós

per Anna Esteve

Narrativa

Joaquim Espinós
Joaquim Espinós

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

A hores d’ara els dietaris han esdevingut de ple dret un gènere literari més, del tot identificable —malgrat la sempre esmunyedissa matèria autobiogràfica—, i de gran vitalitat i diversitat, especialment en terres valencianes tot i que encara ha de superar anomalies històriques com el dèficit editorial de veus femenines. Ho constatem només fent una ullada per les publicacions més recents: Els fantàstics setanta (2020) del sempre imprescindible Josep Piera, unes memòries escrites seguint la cadència del dietari (una fórmula a què ens té acostumats); les darreres publicacions de dos referents com són Ferran Garcia-Oliver, amb La bèstia en què cavalquem (2020), i Ramon Ramon, amb No sé què mor. Dietari 2017-2019 (2021), premi Octubre Andròmina de narrativa; o El bosc i la casa (2021), el primer dietari del novel·lista i professor universitari Joaquim Espinós, que ha estat reconegut amb el premi d’Assaig Mancomunitat de la Ribera Alta. Sens dubte, una bona carta de presentació.

Aquest és un dietari cuinat a foc lent per un escriptor consistent que demostra conèixer i saber combinar els ingredients del gènere amb ponderació i equilibri i fer-los abellidors amb un estil clar i ben depurat i una explícita voluntat literària de ressons gimferrerians: «Dietari, ficció? Senzillament escriptura. Sinceritat? Tota la que honestament pot assolir algú que escriu per a poder viure: que es desviu per escriure».

Bromera (2021)

La dualitat del títol, de rerefons clarament metafòric, està present també en una divisió interna en dues parts, seguint un criteri temàtic. Així, la primera té com a fil conductor el procés de documentació i elaboració —una mena de making-of— de la novel·la La presó del cel, centrada en un personatge local que fascina l’escriptor per les múltiples facetes que hi amaga: el pare Peris; i la segona ofereix una crònica del present més immediat marcat per la incertesa provocada per la pandèmia que ha trasbalsat les nostres vides des del 2020.

«Dietari, ficció? Senzillament escriptura. Sinceritat? Tota la que honestament pot assolir algú que escriu per a poder viure: que es desviu per escriure»

Dos són també els espais reals per on transiten les anotacions d’aquest dietari, el territori concret des del qual observa l’existència el dietarista i sobre els quals s’interroga —«tafaner i voyeur empedreït» com s’autodefineix: la ciutat d’Alacant, que s’estima amb tots els seus defectes; i el poble dels seus orígens, Benilloba, amb la seua rica història i un present que propicia els fragments més descriptius i lírics del dietari. El contacte amb la natura (treballar la terra i contemplar-ne els fruits) esdevé el contrapunt de l’activitat intel·lectual: «El bancal és una simfonia de tempo lent. Floreixen les flors cadascuna al seu ritme: el solo dels ametlers, el cor discret de les oliveres, el contrapunt de la perera, el codonyer, les pruneres, el cirer i el nisprer; el baix continu dels espígols, el raïm de pastor i el fenoll, el silenci dels pàmpols de la vinya…»

El contacte amb la natura (treballar la terra i contemplar-ne els fruits) esdevé el contrapunt de l’activitat intel·lectual: “El bancal és una simfonia de tempo lent

Aforismes enginyosos i lúcids, reflexions especialment reveladores sobre la mort, imatges de gran bellesa i simbolisme com ara el pou que recorre tot el dietari, juntament amb alguns primers records i genealogies familiars —on destaca molt especialment la figura de la mare evocada en algunes de les pàgines més belles i emotives de l’obra—, viatges, passejades i converses caçades al vol que copsen la idiosincràsia dels personatges que poblen el món rural, i també l’urbà, obsessions («per què m’atrau tant el tema de la Guerra Civil?») i passions com la literatura i la ficció audiovisual (gran cinèfil i «addicte a les telesèries» com s’hi confessa) s’hi entrellacen en les pàgines del dietari per oferir una lectura suggeridora i amena sobre el nostre present i sobre un territori concret, encara poc literaturitzat. En definitiva, es tracta de «seguir el rastre que la vida deixa al darrere. Interrogar el pas dels dies mirant de foradar la seua pètria indiferència, fer-ne l’inventari de penes i alegries, de les inevitables rutines i les esporàdiques exaltacions [...] del que visc, del que imagine i del que recorde. Detindre il·lusòriament el temps amb un mur de paraules, tot just per a constatar una vegada més que, fora de la literatura, no hi ha camí de tornada».

Albert Forns en el seu magnífic Abans de les cinc som a casa es pregunta per què escrivim diaris: «Per recordar? Per perdurar? O simplement per existir?», i afegeix, o «per combatre l’avorriment?» Potser totes aquestes motivacions estan en l’origen de l’escriptura d’aquest dietari. El que ens atrau, però, com a lectors, és sempre el món i la mirada del dietarista. En aquest cas, la complicitat es produeix des de la primera línia en què es dibuixa la seua personalitat, vertader esquer i leitmotiv que cohesiona aquests tipus d’escrits. Curiositat, tendresa sovint i reflexió temperada es combinen amb l’humor necessari per acceptar la vida tal com ve i saber identificar «de quines petites coses està feta la felicitat». Aquest passeig literari per allò que configura el bosc i la casa d’Espinós ens hi pot acostar.