‘Massa felicitat’, d’Alice Munro

per Roser Serra

Narrativa

Alice Munro
Alice Munro

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Alice Munro va néixer al comtat de Wingham, al Canadà, el 1931. Quan estudiava filologia anglesa i periodisme, va publicar el seu primer conte «The Dimensions of Shadow». Poc després, Munro abandonaria els estudis per casar-se i convertir-se en ama de casa. No obstant això, no va deixar mai d’escriure relats, i és gràcies a aquesta decisió que avui ens podem referir a ella com «la mestra del conte contemporani».

Alice Munro crea una espècie de catarsi en el lector semblant a la que provocaven les tragèdies gregues en els espectadors. El lector pot arribar a considerar horrible un personatge o una situació i, al mateix temps, comprendre-ho

Massa felicitat és un dels seus reculls més recents i també més llegit. L’obra engloba deu contes de temàtica variada, tot i que els nou primers tenen un tret comú: en tots apareixen, d'una manera o d'una altra, desgràcies que els personatges no encaren adoptant una actitud tràgica, sinó més aviat amb una normalitat i una acceptació que esgarrifen el lector i que donen originalitat als contes i a l'obra en conjunt. Amb tot, Munro destaca el darrer relat, que dona títol al llibre, en una nota final, on explica com va conèixer la història de l’escriptora i matemàtica Sofia Kovalevski (que n’és la protagonista). A diferència dels altres, aquest és un relat biogràfic on no intervé la ficció i on Munro narra els últims anys de la vida d’una de les primeres dones que va obtenir el doctorat a una universitat europea.

Club Editor (2010)

El recull s’enceta amb el conte «Dimensions», que tracta un cas de violència masclista que aboca a una tragèdia familiar. Veiem com l’escriptora és capaç de presentar un tema escabrós i molt marcat moralment amb una perspectiva gens convencional, colpidora i allunyada de qualsevol maniqueisme. Munro ens sorprèn amb la capacitat que té de formular la complexitat de la psicologia de la protagonista, tot i ser un conte tan breu. Més endavant, hi trobem un relat titulat «Joc de nenes», on l'escriptora narra també una història tràgica. Aquesta vegada, però, el tema és la crueltat infantil. El relat, cru i amb una força que captiva al lector, juga amb els salts temporals i barreja, d'una banda, la por convertida en crueltat de dues amigues, idèntiques totes dues quan són nenes i, d'altra banda, la compassió i complicitat d’aquestes quan es retroben de grans i només tenen en comú un record d'infantesa. En definitiva, podríem dir que Alice Munro crea una espècie de catarsi en el lector semblant a la que provocaven les tragèdies gregues en els espectadors. El lector pot arribar a considerar horrible un personatge o una situació i, al mateix temps, comprendre-ho. Munro és capaç de barrejar la seducció amb l'angoixa o la comèdia amb el terror, tot amb una harmonia que lluny de causar incomprensió al lector, produeix l'efecte contrari: tot encaixa, tot s'explica i la complexitat de les nostres vides està lluny de ser resolta amb els elements antagònics habituals.

els seus relats no havien d’acabar d’una manera artificiosa, previsible i simplista, sinó que havien de ser finals intel·ligents, que aproximessin el relat a la realitat i a la complexitat de la vida humana

En una de les entrevistes que li van fer poc després de guanyar el Premi Nobel, Alice Munro, amb el seu somriure dolç, recordava que quan era petita, després d’haver llegit el conte de La Sireneta, es va inquietar i va passar algunes hores fent voltes a la casa mentre imaginava un final feliç per al relat de Hans Christian Andersen. Aquella indignació infantil, que alimentà els seus primers impulsos de narradora, amb els anys donà pas a la comprensió i al convenciment que els seus relats no havien d’acabar d’una manera artificiosa, previsible i simplista, sinó que havien de ser finals intel·ligents, que aproximessin el relat a la realitat i a la complexitat de la vida humana. Així, el títol de l’obra i del darrer relat, podria fer referència, de manera irònica, al que precisament no és la vida ni tampoc el final de les seues històries. Heus aquí un dels seus finals, el relat «Cares»:

«A la teva vida hi ha uns quants llocs, o potser només n'hi ha un, on va passar alguna cosa, i després hi ha tots els llocs. És clar que sé que si hagués vist la Nancy –al metro, per exemple, a Toronto–, tots dos lluint les nostres marques, és molt probable que només haguéssim aconseguit entaular una d'aquelles converses avergonyides i sense sentit i que ens haguéssim afanyat a enumerar-nos fets autobiogràfics inútils [...] Potser hauríem parlat de nens. [...] Néts. Feines. [...] Hauríem mostrat horror, entusiasme, morts de ganes de marxar.»

De la mateixa manera que Munro agraeix en el llibre la feina feta per Don H. Kennedy, que va traduir les obres de l’admirable Sofia Kovalevski a l'anglès, nosaltres, avui, no volem acabar sense donar les gràcies a Dolors Udina, que amb la seva traducció ens ha acostat a una de les millors obres de la narrativa breu contemporània.