Excés de poder: ‘Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building’, de Joan Pla

per Jesús Ferrís

Narrativa

Joan Pla
Joan Pla

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Joan Pla és conegut, principalment, com a escriptor de narrativa de temàtica per a joves. De fet, és un dels autors més prolífics en l’àmbit de la literatura juvenil al País Valencià, amb una gran acceptació, com ho demostren els diversos premis literaris i les nombroses edicions. Amb el seu bon fer i la seua experiència sòlida, el professorat de valencià ho ha tingut molt fàcil a l’hora de posar lectures obligatòries. Jo mateix n’he estat testimoni, perquè recorde haver llegit, durant l’ESO, La secta del Graal i L’estranya mort de Berta. D’altra banda, cal remarcar que també és autor d’algunes novel·les de gènere negre, entre les quals vull fer esment de Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building (2011); una novel·la policíaca amb bona cosa de crítica social i que, a més, compta amb un segon lliurament, Ciutat de corrupcions (2014). Al meu parer, dues obres publicades per Edicions 96 que mereixen més atenció del públic lector.

Don Fabrizzio i un cadàver al Prince Building es divideix en dues parts. La primera arranca, com ja s’endevina pel títol, amb una troballa esfereïdora. I açò només n’és l’aperitiu, ja que amb la intriga de descobrir l’assassí, el lectors ens capbussem en una trama de suspens cada vegada més trepidant. La segona gira al voltant d’unes «proves demolidores» que, segons sembla, poden alçar polseguera, això és, posar contra les cordes una bona colla de polítics i empresaris. El cos policial, per la seua banda, investiga dreceres incertes entre romanços i evasives. Cal fiar-se de les aparences i les idees preconcebudes? Fins on poden arribar els tentacles del poder perquè no isca res a la llum? Pagarà la pena arribar al fons de la qüestió o, més aïna, convé deixar-ho córrer? Una tirallonga d’interrogants que es resolen amb un final ben lligat i del tot imprevisible.

Edicions 96 (2011)

Com veieu es tracta d’un assumpte que Déu n’hi do. Precisament, el valor de la novel·la rau en el fet que Pla, per boca d’un narrador omniscient, empra els elements característics del gènere de lladres i serenos amb l’objectiu primordial d’oferir-nos, a través dels misteris que va desembolicant, un retrat cru, dramàtic i, alhora, grotesc de l’abús de poder, l’obsessió per tocar diners i la ineptitud d’alguns polítics, així com els tripijocs del món de la construcció. I el millor de tot és que ho descriu de manera explícita, sense embuts ni ambigüitats, fins al punt de sobrepassar amb escreix les expectatives que genera el conegut rostre de la coberta. Amb la qual cosa, potser penseu que és una novel·la únicament per a adults, ans al contrari. L’estructura en capítols curts, el ritme dinàmic, l’humor en els diàlegs i la barreja d’un llenguatge mig elaborat mig gamberro, faciliten la lectura als lectors més joves. Amb narracions tan agosarades com aquesta, pense que sí que és possible guanyar lectors després de l’educació obligatòria.

Tenint en compte que al principi llegim que «tota semblança amb la realitat es pura coincidència», correspon al gust de cada lector i lectora concloure, en acabant de llegir, si el relat està basat o no en fets reals. Jo crec, sense cap dubte, que és una merescuda venjança literària, o, si més no, m’agrada pensar-ho. Vull dir: retraure, ridiculitzar i matar en el paper per no fer-ho en la realitat. Tot plegat, una obra que, juntament amb Ciutat de corrupcions, reafirma la capacitat literària i el compromís moral de Joan Pla.