Sobre tot i no res: ‘Icaromenip o l’home estratosfèric. Menip o la consulta dels morts’ de Llucià de Samòsata

per Joan Belló Crespo

Memòries

Llucià de Samòsata
Llucià de Samòsata

Avui ja no s’estila ser un deixeble submís de Plató. Les esglésies acullen més turistes que creients. Tampoc està de moda afiliar-se a l’escola peripatètica ni gandulejar a l’ombra del Jardí d’Epicur. Avui en dia toca aguantar els rigoristes associats a les religions orientals. Estan pertot arreu i acostumen a passar desapercebuts entre la massa. Són silenciosos, tranquils, pacífics, bons individus. Segur que vostés en coneixen algun. Ara, tot s’ha de dir amb pèls i senyals. Són bona gent, sí, però els filobudistes, els filozens i tota la pesca sovint tenen la mania de no tolerar la deixadesa espiritual dels qui els rodegen. Quan els agafa l’obstinació de corregir un conegut esdevenen tenaços com una pedra a la sabata. Qui carrega tres sacs a l’esquena no tolera veure al veí, que en carrega dos, romancejant sobre una hamaca, així que farà mans i mànigues per convèncer-lo que en porte un altre, amollant-li, de propina, un discurset sobre les virtuts de carregar-ne tres.

Aquests paladins de la rectitud desgranen els beneficis que els brinda el seu comportament com si despassaren les cortines on es guarda el calze de la immortalitat o com si llançaren llavors fecundes sobre un camp inert –sobre nosaltres, els descreguts, vaja. El seu secret és un gran tresor, però a diferència del capità Kidd, els agrada predicar-lo als quatre vents. Quan es troben inspirats són un Don Tot és Fantàstic. I això, a la gent normaleta i corrent, poc inspirada, ens esgota. De res serveix fer burla dels seus exercicis espirituals. Els retrets els bandegen amb una serenitat olímpica, i un té la sensació que travessen la vida a bord del vaixell de Nelson, el Victory, deixant a esquerra i a dreta tota ona inoportuna.

Adesiara (2019)

Però no siguem excessivament cruels amb aquestes criatures. Tots som, en el fons, una mica Don Tot és Fantàstic, siguem o no afiliats a algun d’aquests grups tan de moda. Al capdavall, de regular el comportament a l’ascesi sols hi ha un pas. I tota ascesi reclama certa dosi de sentiment de superioritat. Llàstima que l’ascesi, sovint, no és altra cosa que una forma de flagel·lar-se.

Llucià de Samòsata, escriptor i rètor de la segona sofística, viatger de l’Imperi Romà del segle II dC., es degué topar al llarg de la seua vida amb innumerables personatges dogmàtics, encaparrats amb les seues creences i filosofies, com una tortuga s’acomoda dins la seua closca. Els bramans hindús de llarga barba pul·lulaven per l’Imperi. Desembarcats als ports egipcis del Mar Roig, es disseminaven, després d’un creuer exprés al llarg del Nil, per Alexandria i diverses ciutats de l’Orient Pròxim. La tribuna cristiana, a més, engreixava a poc a poc, sigilosament, les seues files, davant la perplexitat i la ràbia d’alguns amics de Llucià. Un d’ells, Cels, tractà de ridiculitzar els fanàtics simpatitzants de Jesús en un pamflet ple d’atacs i sarcasmes. No ens sorprendria imaginar Llucià, ben entretingut, topant amb expressions de la següent naturalesa recollides a El discurs vertader contra els cristians del seu col·lega: «Una altra beneiteria dels cristians és creure que, una vegada Déu, com un cuiner, envie el seu foc, tot el gènere humà quedarà rostit i únicament ells sobreviuran».

Llucià també feu mofa dels cristians, però els seus dards preferits els dirigí contra els afiliats a les escoles hel·lenístiques –platònics, aristotèlics, estoics, etc.– que embolicaven molts joves d’aleshores. Les escoles filòsofiques del moment tenien més tints religiosos que fonaments racionals. El filòsof de l’època no era un buscador rondinaire de perfil socràtic. Més bé s’assemblava a un predicador il·luminat. Un apolític que buscava un sender de vida, una doctrina de salvació particular, interior, intransferible, única. Una veritat.

Com els espiritualistes d’ara, molts dels filòsofs d’aleshores buscaven la tranquil·litat en un mateix. La resta de persones sols existien per amenaçar aquella pau tan fràgil que havien assolit amb tants esforços. No ens ha d’estranyar, per tant, que la figura del zoon politikón els resultara al·lèrgica. La manera que aquelles gents del segle II tenien de mirar-se el melic no s’allunya de la nostra obsessió per recargolar-nos al voltant del propi subconscient. A molts dels actuals psicòlegs, com als antics xarlatans i oracles, ja els va bé.

És per tot això que els opuscles de Llucià ens segueixen divertint. Amè i sobri com Voltaire, les seues crítiques lleugeres a tots aquells individus –pitagòrics i mistèrics, entre altres– que tant ens recorden algun ofuscat confident que sempre tracta d’alliçonar-nos, ens fan passar una estona agradabilíssima. En aquests diàlegs amb aire de monòleg, Icaromenip o l’home estratosfèric, Menip o la consulta dels Morts (Adesiara, 2019. Trad. Cristian Tolsa), Llucià es pregunta sobra la millor manera de viure i aprofita, a banda de criticar tot cristo, per incidir en un dels seus temes preferits: la ridiculesa de tota empresa terrestre (fins i tot –i ho escric molt a pesar del capità Nelson– de qualsevol dominació marina), o la migradesa del globus terrestre en comparació amb la immensitat de l’espai. Davant de l’angoixa que aquell univers sense horitzons, inexplicable, plagat d’àtoms en transformació constant, causava sobre la gent de l’època; davant la mirada de la intel·liguèntsia de l’Imperi de cert desencantament amb el món, on tot semblava va i mancat de fonament, proper a un somni (imatge pindàrica compartida per cínics, estoics com ara Marc Aureli o neoplatònics), el nostre Llucià ens distreu i ens parla de tot això i allò, del regne dels morts i de l’espai sideral. Ens xiuxiueja al voltant de tots els creguts i de tots els covards, de les bromes pesades que déus i humans s’intercanvien sense candideses atemperades. Es recrea pintant la naturalesa insubornable, sense a penes matisos, que ha modelat la fauna trivial i burlesca que formem l’espècie humana. I ens hi reconeixem, encara.