Jordi Cussà: els maleïts érem nosaltres

per Xavier Aliaga

Entre-veus

JordiCussà
JordiCussà

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

L'escriptor Jordi Cussà i Balaguer (Berga, 1961-2021) va traspassar el passat mes de juliol i ha deixat una obra ben important que, indubtablement, sura per sobre dels perfils biogràfics i literaris més coneguts de l'autor, d'un fals maleïdisme per relació directa amb el món de les drogues dures que va donar peu a la que és la seua obra més coneguda (almenys fins ara) i, tal vegada, la més poderosa, Cavalls salvatges. Sembla haver-hi consens, en tot cas, entorn al fet que Cussà no va rebre en vida el reconeixement i el coneixement que mereixia la seua producció.

Una prova fefaent d'això darrer és aquest article, un text que centrarem tot just en Cavalls salvatges cinc anys després de la seua reedició revisada en L'Albí (la primera va ser en Columna, l'any 2002). És trist, és decebedor, però com passa sovint la desaparició física de Cussà està fent que augmenten els lectors, les referències i els reconeixements.

Les afirmacions precedents cal matisar-les: sortosament, va poder gaudir en vida de l'inesperat èxit de la fascinant El primer emperador i la Reina Lluna (Comanegra, 2020), una novel·la històrica sui generis (quasi tot en Cussà ho és) que ja va per la tercera edició. I fins i tot va viure prou, amb un marge d'unes hores, per saber que aquesta novel·la li havia proporcionat el seu reconeixement més important fins ara, el molt prestigiós Premi Crítica Serra d'Or. El de Berga va rebre amb il·lusió la notícia del guardó. La jornada següent marxava de la mà de la mort, tan present en la seua obra.

Comanegra (2020)

El que Cussà no podrà veure publicat és el seu llibre pòstum, una novel·la que estava treballant també amb Comanegra, Les Muses. El fermall d'una carrera brillant i nodrida, amb més d'una quinzena d'obres de narrativa i novel·la (va guanyar El lector de l'Odissea amb El noi de Sarajevo), obres de teatre, poesia i un bon grapat de traduccions de Truman Capote, John Boyne, Chuck Palahniuk, Donna Leon, John Le Carré o Patricia Highsmith, entre més.

Jordi Cussà, admirador de Shakespeare i els grans clàssics de la literatura russa, va visitar gèneres molt diversos. I qui sap si algunes de les novel·les esmentades acabaran formant part del cànon. A hores d'ara, tanmateix, allò que el converteix en un autor fonamental és Cavalls salvatges. Per moltes raons. Quan el de Berga afronta l'escriptura, cap a la meitat de la dècada del 1990, fa temps que ja ha deixat enrere l'addicció a les drogues dures. Sap que enfarinar-se en la novel·la li farà males passades, invocar fantasmes massa recents. «Sabia que les passaria molt putes. Hi havia dies que a mitja sessió et foties a plorar. Recordaves aquest, recordaves aquell... I algun dia que acabava agafant el telèfon, trucant a algú i anant a buscar alguna cosa. Alguna cosa d'heroïna. Llavors ja no me la xutava, me l'esfinava», li contava l'any 2017 a l'escriptora i periodista Anna Ballbona.

Aquesta connexió personal amb una realitat esfereïdora és un dels grans valors de Cavalls salvatges

Aquesta connexió personal amb una realitat esfereïdora és un dels grans valors de Cavalls salvatges. Tot i que un determinat cinema ha fixat el clixé de l'heroïna com una droga de classes baixes i delinqüència a petita escala, una addició d'extraradi i barri obrer, a la dècada del 1980 aquest opiaci circulava per tot arreu. A les comarques, també. Cussà contava que al Berguedà mig miler de persones, pel cap baix, en consumien. «És una bestiesa», concloïa. Era una droga, a més, que prenia gent de molt diverses extraccions socials. Molts corrien el risc de quedar-se pel camí.

No per casualitat, Cavalls salvatges comença en un soterrar. I pren el títol d'un tema dels Stones, «Wild horses», que conté uns versos que són també la cita inicial: «Faith has been broken, tears must be cried, Let's do some living, after we die». La fe s'ha trencat, cal vessar unes llàgrimes, anem a viure una mica, després d'haver mort. La coberta de l'edició de L'Albí és un fragment del fresc anònim Trionfo della morte, del segle XV.

Albí (2016)

La mort, de fet, era un espectre que sobrevolava les vides dels politoxicòmans que Cussà va conèixer. Més encara després de la irrupció de la Sida. L'escriptor també va acabar infectat de VIH. «L'heroïna és una aventura. És una festa fins al dia que tu dius: jo ara això ho hauria de deixar. I no pots. Llavors, la festa canvia de color, en qüestió de dies», enraonava l'escriptor.

no hi ha autocomplaença ni tampoc cilici a l'hora d'abordar les històries i passatges del llibre, que passen amb una naturalitat absoluta des de l'episodi espaterrant, gairebé còmic, al drama

Jordi Cussà tenia coneixement i legitimitat absoluta per abordar aquest tema. I el talent per fer que un projecte ambiciós i difícil es convertira en un llibre referencial. Hi ha de primeres un encert amb el to: no hi ha autocomplaença ni tampoc cilici a l'hora d'abordar les històries i passatges del llibre, que passen amb una naturalitat absoluta des de l'episodi espaterrant, gairebé còmic, al drama. L'aventura, la festa de doble cara de què parlava Cussà. Hi ha diferents narradors, fins i tot alguns protagonistes secundaris, que conten les seues experiències sobre un fons existencial i, fins i tot, intel·lectual. Sovint, el fons és prosaic, vulgar, terriblement real. Però les drogues són el pal de paller que ho aglutina tot. I encara que en les primeres lectures penses que hi ha una excessiva homogeneïtat en el to —tots comparteixen la mateixa recança pel que podrien haver estat les seues vides, tots o quasi tots enyoren allò que hi havia de bo en la disbauxa—, entens que, certament, el que es construeix és un ambiciós mosaic, el retrat punyent com una mossegada d'unes vides que, per força, s'assemblen, són sotmeses als mateixos embats i dubtes.

Hi ha un magnetisme en la novel·la pel que es conta: reconeguem-ho, el tema és atractiu, per morbós. Però també hi té a veure, en el consens que envolta Cavalls salvatges, la llibertat creativa i expressiva, la construcció sobre un desordre cronològic i fins i tot espacial. Peces que van encaixant en la mesura que vas acabant la voraç lectura del llibre. Hi ha en l'obra música, molta música (Cussà va exercir de discjòquei), poesia, digressió històrica, formats epistolars, divagació filosòfica, diàlegs i passatges delirants. Òbric el llibre a l'atzar i em surt un fragment que fa conviure dos o tres registres diferents en unes poques línies:

«Finalment, per intentar completar un calidoscopi impossible, arriscaré un croquis de l'últim espernec, ran l'albada d'una platja sitgetana:

  • Tu ets un burro –em va sentenciar el Fermí.
  • I tu dos perquè, sabent-ho, em treus a passejar.
  • Però jo sempre tinc una nòvia com a mínim –es va defensar empunyant la sina dreta de la gràcia fàcil de torn, pescada amb dos whiskys i una clenxa a la penúltima discoteca.
  • Perquè tu, a diferència de jo, ets un burro que lliga.

Ens la vam follar tots dos, l'un després de l'altre o fins i tot al mateix temps, perquè el Mín n'havia fet una qüestió d'honor. O potser ens va follar ella a nosaltres, per separat i simultanis, perquè d'instint comprenia que allò, per més real que fos durant l'efímer present, l'endemà seria un somni. No sé com es deia ni em preocupa gaire: que jo sàpiga, només tenim en comú aquella escena extravagant.

Sovint també m'agradaria, i això ja és més fotut, oblidar tots els meus noms i essències, ser una altra cosa: una muntanya, un arbre, un còdol lluny de tot camí».

Cavalls salvatges és un llibre que deixa osca en el lector per una narrativa atípica, per la potència i cruesa del que es conta amb una naturalitat que ens deixa estupefactes, perquè els seus personatges, tot i irritar-nos amb la seua inconsistència i pulsió suïcida, acaben guanyant el nostre afecte, la nostra estima. Viatgem amb ells, ens fem preguntes sobre les nostres pròpies addiccions, sobre allò que ens vam perdre (o no) o sobre els perills que vam sortejar (o no). Hi ha vida i veritat en el llibre. També mort. Però això ja ho hem explicat.

La Breu (2015)

Temps després de la reedició de Cavalls salvatges, Jordi Cussà va escriure Formentera Lady (LaBreu, 2015), que també comença en un enterrament. L'escriptor es mira l'experiència des de la distància, amb una certa ironia. Els seus personatges ja no tenen 30 o 40 anys. Tenen mig segle d'existència i, a diferència dels morts de Cavalls salvatges, poden contar-ho. Han deixat l'heroïna. La novel·la és la vida després de. «Això que l'heroïna no es deixa és un mite i, a més a més, un mite molt dolent, que a nosaltres ens servia per no esforçar-nos a deixar-la», li deia Cussà a Ballbona.

El de Berga no tenia vocació d'escriptor maleït. No era un antic ionqui que escrivia, sinó un escriptor que havia estat ionqui. «S'han acabat els poetes maleïts que veneràvem quan teníem 18 anys. O almenys jo era tan burro per admirar-los als 18 anys. Per què ha de ser maleït un poeta o un escriptor. Ha de ser beneït, conegut i si pot ser, comprat», enraonava en un podcast.

Els maleïts, ja ho veieu, érem nosaltres. Per no haver-lo llegit abans.