Retrats: Aurora Bertrana, la memòria continua...

per Lourdes Toledo

Entre-veus

Aurora Bertrana
Aurora Bertrana

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Viatgera agosarada i encuriosida, l’escriptora Aurora Bertrana (Girona,1892- Berga,1974), retratà amb veu esmolada personatges, paradisos i escenaris ben diversos. Dir Aurora Bertrana és, doncs, dir aventura, per la vida «de novel·la» que va viure i per com la contà en les cròniques de viatges i les seues memòries.

Filla de l’escriptor Prudenci Bertrana escriptor modernista català conegut sobretot per la seua novel·la Josafat (1906) i Jo! Memòries d'un metge filòsof (1925)Aurora Bertrana fou educada en un ambient familiar de tolerància i respecte i ben propici al conreu de les arts. Aurora bevia tant de la cultura catalana i hispànica, com de la francesa. Plena de curiositat, Bertrana va agafar el millor d’aquesta tradició literària i dels seus contemporanis, conscient, però, que trencava motlles com a dona i escrivia sobre allò que vivia de primera mà, tal com unes dècades després faria també Montserrat Roig, com ha suggerit Josep Puntí.

Aurora Bertrana que fou elegida protagonista d’un dels documentals elaborats per la televisió italiana per a la sèrie Lady Travellers, o Dones Viatgeres— assolí amb el seu tarannà aventurer i el seu bagatge literari i vital l’equilibri que demana la literatura de viatges: informació de primera mà, humor, saber retratar els personatges i els ambients, una actitud oberta i encuriosida davant la diversitat humana i les diferents societats, el seu cosmopolitisme alhora que una personalitat ben arrelada a la cultura catalana i als aires innovadors.

la novel·la breu La ciutat dels joves (Males Herbes)– una crítica devastadora de l’Espanya del franquisme que no superà la censura quan fou editada per primera vegada en 1971

L’escriptora que va passar l’eclipsi sembla que reglamentari dels escriptors, oblidats ràpidament quan desapareixen i recuperats després d’un parèntesi més o menys llarg ha estat reivindicada amb una certa intensitat i reeditada els darrers temps. Entre 2017 i 2019 han vist la llum tres reedicions de llibres seus: Paradisos oceànics, (Rata:_), el llibre de cròniques de viatges a la Polinèsia amb què Bertrana debutà amb èxit en la literatura als anys trenta, la novel·la breu La ciutat dels joves (Males Herbes) una crítica devastadora de l’Espanya del franquisme que no superà la censura quan fou editada per primera vegada en 1971 i una distòpia interessant i de relectura ben actual– i Entre dos silencis (Club Editor), novel·la en la qual Bertrana fa un retrat molt fidel d’allò que escoltà i palpà com a membre d’una missió humanitària a la població francesa d’Étobon durant l’ocupació nazi. És de les poques novel·les catalanes que s’enfrontà als grans temes europeus de la Segona Guerra Mundial.

Males Herbes (2019)

Bertrana tenia una personalitat vitalista i no es deixava endur ni enfonsar per les dificultats –les quals va conèixer des de jove: daltabaixos financers de la família amb un pare bohemi i somiador que no arribava a posar els peus a terra, o arranjar-se-les lluny de casa, a Suïssa. Sort que el seu francés era excel·lent, fruit de la millor herència familiar: una educació acurada que posava èmfasi en la música, les llengües i les arts. Eren els bojos anys vint als hotels i balnearis de Suïssa, on Aurora havia anat a estudiar música, on patí estretors i fred, i on finalment treballà de violoncel·lista en el primer trio de jazz femení d’Europa, féu moltes bones amistats, i conegué monsieur Choffat, amb qui es casà uns anys després a Barcelona, no sense anècdotes i vicissituds variades.

es donà a conèixer com a cronista en El Be negre, la revista D’Ací i d’Allà i, posteriorment, La Humanitat –diari afí a Esquerra Republicana, dirigit per Lluís Companys

Entre París i Ginebra, Bertrana conegué la dinàmica cultural de l’Europa d’entreguerres, viatjà amb el seu marit a la Polinèsia, s’aventurà ella sola pel Marroc, i més tard, instal·lada de nou a Barcelona, formà part molt activament de l’efervescència cultural i política que dugué la Segona República. Després de tota l’aventura i distància des de ben jove, els anys d’entusiasme personal i professional viscuts a casa van ser un bàlsam per a l’escriptora.

Tanmateix, l’idil·li fou dramàticament breu. Vingué la guerra civil, va sobreviure al daltabaix, però arribà l’hora de l’exili forçat a Ginebra el 1938, on va conviure amb fugitius i artistes d’arreu d’Europa, «els meus veritables companys, els vagabunds, els meus germans de destí», en deia l’escriptora. Bertrana visqué l’exili a Suïssa entre 1938 i 1948, on l’esperaven dies tristos i difícils, ja no era aquella jove que perseguia aventures.

Producte d’aquest còctel insòlit per a l’època de vida nòmada i viatgera coratjosa –la Polinèsia amb monsieur Choffat entre 1926 i 1929 i el 1935 un viatge tota sola pel Marroc, càmera kodak penjada al coll i bloc de notes en mà– van ser els llibres Paradisos oceànics (1930) i El Marroc sensual i fanàtic (1936), els quals la feren emergir com una autora d’èxit en el seu moment i que avui són encara de bon llegir.

Rata (2021)

Conferenciant, col·laboradora de premsa, autora de llibres de viatges, Bertrana anava vivint i escrivint i, mentalment, preparava les seues futures memòries. Un testimoniatge d’una època i d’una vida enlluernador (sòlid) i divertit, de bona prosa, ple de moments intensos i on brolla en estat pur la dona, l’artista i l’escriptora que ella va ser,

Després de protagonitzar el viatge exòtic, Aurora Bertrana visqué la seua època daurada durant els anys republicans com a escriptora i com una veu contundent en la vida pública i política i en el periodisme. Ras i curt, l’autora gironina es donà a conèixer com a cronista en El Be negre, la revista D’Ací i d’Allà i, posteriorment, La Humanitat –diari afí a Esquerra Republicana, dirigit per Lluís Companys, on va coincidir amb la reportera Irene Polo. Bertrana es consolidà en aquells anys com una ploma i una activista de referència, sobretot per la seua manera d’encarar i parlar sobre certes qüestions polítiques i socials que afectaven la vida de les dones del moment. Un tema que li ocupà moltes planes i conferències, bé fos des de la seua candidatura a les llistes d’Esquerra Republicana de Catalunya a la ciutat comtal, única dona candidata, com a fundadora del club de dones intel·lectuals Lyceum Club Barcelona, o com a col·laboradora en la revista comunista Companya durant la Guerra Civil.

Van passar els anys i el retorn a la Catalunya de postguerra va ser gèlid, aspre, esquerp i gris. La seua voluntat i el seu tarannà feiner i optimista, però, la van dur a sobreviure en tots els sentits i a formar part de la discreta represa cultural en ple franquisme en una etapa amarga alhora que de fructuosa producció literària, com ara: Tres presoners (1957), Entre dos silencis (1958), Fracàs (1966), i La ciutat dels joves (1971), Una vida (1965), la biografia del seu pare, i, molt especialment, les Memòries fins al 1935 (1973) i Memòries fins al retorn a Catalunya, 1975, aquestes darreres publicades pòstumament. Quasi dues-mil pàgines!

Club Editor (2019)

En les seues memòries Aurora Bertrana va crear i recrear cròniques d’una època i de la vida familiar basades en els seus records, mitjançant petits relats de tints costumistes i amb tarannà periodístic: detalls, ritme, dates... Diria que són una mena de reportatges històrics, i alhora un testimoni personal i íntim, però discret, coberts de tant en tant, d’un lirisme magnètic, i on la natura i la família són els grans protagonistes. La memòria, al capdavall, no ens explica la veritat, només la recrea en un relat que ens ajuda a sobreviure a les absències i al temps que fila.

Els viatges i el secret de saber contar-los

¿Per què encara genera estupor el nom d’Aurora Bertrana en esmentar-lo entre gent que ens dediquem al periodisme? Jo mateixa vaig ensopegar amb el seu nom per atzar fa un parell d’anys, quan preparava un viatge al nord del Marroc, i vaig descobrir aquelles cròniques viatgeres a tall de dietari: impressions i instantànies d’una escriptora jove que havia voltat sola des de Tetuan (protectorat espanyol) i Marràqueix (protectorat francès), fins a l’Atlas i Sàhara enllà (en la zona no sotmesa) durant els anys trenta. Un grapat de sensacions, visions i interpretacions que, malgrat el pas del temps i tants canvis ocorreguts, encara resulten d’actualitat, de tan esmolades i visionàries com són.

En Bertrana triomfa la capacitat d’observació i com a escriptora sap conservar, per damunt de tot, la llibertat d’acció i de pensament, per això mira, escolta i ensuma tota sola. Narrar un viatge de manera que captive és, per definició, tot un art. Reclama humor, girs, ritme, anècdotes, bellesa, adjectius ben triats. Res no pot fallar, perquè en l’equilibri està la festa i l’efecte: fer viatjar els lectors o deixar-los en terra. I Aurora Bertrana ben bé que ho intuïa.

Un terreny literari de risc on l’anècdota personal –ben girada i narrada– pot prendre substància i forma de bona literatura, literatura universal. La mateixa Bertrana diu: «Durant la confecció d’aquesta obra, no de viatges sinó d’impressions viatgeres, he dubtat sovint entre amagar l’anècdota personal o ofrenar-vos-la neta i clara, sincera i absoluta. Ha guanyat la darrera de les opcions». I sort que hi va guanyar! Precisament és la dansa d’anècdotes ben lligades la que mostra una veu autèntica i espontània, «poc assenyada», capaç de mesclar-se amb els autòctons i posar-se en perill si amb això s’amarava de l’atmosfera del moment. En definitiva, una mirada decidida a penetrar en l’ànima del país i la cultura que descobreix.

Columna (2000)

La potència i la bellesa dels paisatges, el sons que embolcallaven la vida diària, el tràfec de la gent pels carrers, la plasticitat de les places i racons de les ciutats, tot prenia cos i forma en les seus cròniques i també en les seues memòries: el tarannà comerciant de la seua gent, la passió que mostren per reunir-se al voltant d’una taula ben parada i menjar amb els dits, el recel de guardar les dones en un espai secret i limitat de llibertat, on no puguen palpar el món ni ser palpades per ell.

Davant de tota aquest riquesa i abundància de personatges, paisatges, monuments i experiències, Aurora Bertrana es presenta com una viatgera insadollable d’ulls profans –com en diria ella– que deixa brollar emocions i opinions sense autocensura ni frens ridículs. Lliurada a la llibertat d’escriure i a la sobirania del seu reialme: transmet el matís amb la paraula, a través de la imatge contada, d’instantànies copsades amb lucidesa i guspira poètica, plenes d’humor i d’una ironia taula de salvació.

Viure «sense seny»

Aurora Bertrana reivindicava viure «sense seny»: «jo tenia, i tinc, la convicció que el seny i tots els accessoris de tan preciosa qualitat són una nosa per a viure». Cert que ella observava el món i el descrivia amb intel·ligència i ironia fina, amb impuls i certa pulsió, però també amb subtilesa.

Per a l’autora –que conreà tant els gèneres de la no ficció com la ficció– el seny i la prudència no podien ser bons amics d’una novel·lista. Una novel·lista amb seny era «una absurditat» i afirmava que «un novel·lista, home o dona, amb seny, prudència, discreció, esperit pràctic i mà esquerra podrà escriure novel·les, publicar-les, ser premiat en concursos i fins molt llegit, però no serà mai un “bon novel·lista”.»

Amb seny o sense, Aurora Bertrana fou una dona i una escriptora pionera de tarannà creatiu, arriscat, mai resignada: capaç d’apassionar-se per la vida, la descoberta i l’escriptura per damunt de tot, capaç de deixar-se prendre «per l’encís de les coses noves, desconegudes i estranyes» i transmetre-ho als lectors amb «encert, brillantor, i de vegades amb un punt subtil d’ironia», com ha escrit Maria-Antònia Oliver.

La veu i el to d’Aurora Bertrana, la vitalitat i la vigència que amara i conserva el seu llegat –en especial els llibres de viatges i les memòries–, són una aportació històrica i literària valuosa, espill en què moltes de nosaltres, i qualsevol lector despert i intel·ligent, ens reconeixem encara avui: una prosa sovint incisiva i intensa, d’altres preciosista i delicada, plena d’energia i vivacitat, però sense estridències, amb el toc just d’humor i de detall. Una prosa que els lectors llegiran amb total goig i llibertat, tal com fou escrita.