Josep Igual o la coherència intel·lectual

per Manel Alonso i Català

Entre-veus

Josep Igual
Josep Igual

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Va haver-hi uns anys en què vaig ser l’únic lector de poesia en valencià de la biblioteca municipal del meu poble. Sovint era qui estrenava llibres que estaven més d’una dècada en les prestatgeries. No m’importava: ni em sentia un alienígena provinent del planeta dels símils, ni el darrer dels mohicans. Aquestes síndromes, per sort o per desgràcia, mai no les he patides. En aquella biblioteca vaig tindre contacte per primera vegada amb alguns poetes de la meua generació: Josep Ballester, Ramon Guillem, Vicent Berenguer o Josep Igual. Crec que el millor lloc per a iniciar una relació amb un lletraferit és una biblioteca. Trobar un nom sota un títol en el llom d’un llibre. Traure’l i obrir-lo sobre una taula i endinsar-se sense prejuís de cap mena en un univers fet de paraules és un vertader goig.

A Josep Igual i Febrer (Benicarló, 1966-Amposta, 2021), com he dit abans, el vaig conéixer una vesprada a la biblioteca del meu poble en descobrir el llibre que l’any 1988 havia obtingut el Premi Roís de Corella-Ciutat de València de Poesia, 35 poemes. Em van sorprendre la joventut de l’autor, tenia tres anys i mig menys que jo, i la maduresa dels seus poemes. Era el seu segon llibre, ja que l’any anterior havia editat Treva d’hivern. Aleshores jo només havia publicat algun que altre poema en alguna revista.

Mesos més tard vaig tindre la sort de contactar amb Josep Manel Sanabdon, del col·lectiu Alambor de Benicarló, que aleshores editava la revista Passadís, del col·lectiu i del consell de redacció dels quals també formaven part Josep Igual, Ramon París o Miquel Àngel Pradilla. Persones amb les quals he tingut una relació ininterrompuda durant anys i panys i que respecte i m’estime.

Cossetània (2010)

El primer contacte amb Josep Igual de tu a tu fou durant l’Encontre d’Escriptors que organitzava a València l’editor Eliseu Climent a finals de la dècada dels vuitanta i primers noranta. Aleshores Josep Igual era un home amb el físic d’un canonge alt ben nodrit per les parroquianes, vessava salut, energia i tenia una mirada brillant i múrria sota les ulleres. En aquell encontre vaig descobrir que, a més de ser un bon poeta, era un conversador sagaç, intel·ligent, ben informat, que no ben adoctrinat pels mitjans de comunicació, un individu que no defugia el duel dialèctic. Parlava d’una manera reposada, posant èmfasi en la part més impactant dels seus arguments. Podia ser irònic, sarcàstic, però mai groller.

l’original amb el qual va obtindre el Premi de la Vall d’Uixó era mecanoscrit, aleshores Josep encara no tenia ordinador i calia editar-lo en poques setmanes. Josep es va desentendre de transcriure’l i em va tocar a mi com a editor (editor més pobre que una rata) de picar-lo

Des dels anys vuitanta i fins a la seua mort, la nostra relació va anar canviant, encara que mai no vaig deixar de ser un dels seus lectors, i com a premi em va trametre per correu alguns dels seus llibres de narrativa, com ara Cabotatge (Edicions El Mèdol, 1997) o Les clarianes i els dols (Ajuntament de Benicarló, 2000). Com a responsable literari d’algunes editorials, vaig publicar-li llibres de poesia, com ara Rebotiga del brocanter (Premi Josep Maria Ribelles, Set i mig editorial de poesia, 2000) —en una primera tirada del qual apareixia com a autor Josep Igual i Úbeda, un dels signants de les Normes de Castelló, ell s’ho va agafar amb humor— i Oliverar de l’aire (Premi Xavier Casp-Ciutat de Carlet, Editorial Neopàtria, 2019), que és, des del meu punt de vista, un dels seus millors llibres de poesia. També li vaig publicar el dietari L’any de la fi del món (Brosquil edicions, 2001), l’original amb el qual va obtindre el Premi de la Vall d’Uixó era mecanoscrit, aleshores Josep encara no tenia ordinador i calia editar-lo en poques setmanes. Josep es va desentendre de transcriure’l i em va tocar a mi com a editor (editor més pobre que una rata) de picar-lo en el meu ordinador personal. En descàrrec, afegiré que no ha estat l’únic cas el seu, bona part de l’obra completa de Josep Maria Ribelles l’he picada jo. En castellà l’any 2004 li vam publicar Prosas Meridionales (Brosquil edicions, 2004), un recull d’articles apareguts en les edicions valencianes i general del diari ABC.

Un individu cultivat, coneixedor de la tradició en què es volia inscriure, coherent amb la seua voluntat de buscar la bellesa a través del llenguatge i conscient que l’estil fa l’escriptor

Josep Igual fou un lletraferit amb una veu personal, amb un lèxic ric i un domini notable del llenguatge. Un individu cultivat, coneixedor de la tradició en què es volia inscriure, coherent amb la seua voluntat de buscar la bellesa a través del llenguatge i conscient que l’estil fa l’escriptor. Un creador netament mediterrani, que trobava interés en tot i que podia traure suc literari de tot. Com a bon mediterrani, es diversificava d’allò més, exercí de columnista, assagista, dietarista, poeta, novel·lista, contista, dietarista, un poc de filòsof i fins i tot de cantautor, encara escolte de tant en tant el disc que va publicar l’any 1998, Sort de tu.

Però Josep Igual també fou un lector voraç i exigent. Ell em va donar a conéixer autors com ara Sebastià Juan Arbó, que d’una manera persistent va reivindicar al llarg dels anys, o el poeta Luis Alberto Cuenca.

Josep Igual era un home lúcid, amb una gran addicció a l’escriptura, no parà fins quasi el final de deixar constància de tot allò que sentia o evocava. Sabia en quin país (caïnita) vivia, era molt crític amb les polítiques culturals de les dues Generalitats que li havia tocat sofrir, la de dalt i la de baix del riu Sénia; quines eren les febleses de la literatura catalana.

Tres i Quatre (2020)

Soc un gran admirador de l’obra de Josep Igual i, d’una manera especial, dels cinc dietaris que ha editat fins ara, el darrer dels quals L’eternitat enamorada (Editorial 3i4, 2020) li va valdre el Premi d’Assaig Joan Fuster. També d’aquella delícia planiana que és Retrats de butxaca (Onada edicions, 2006). Trobe que ha estat un escriptor de raça al qual, a pesar dels premis obtinguts, els editors no han defensat ni promocionat com calia. D’això mateix i de tantes altres coses vam estar parlant la darrera vegada que sopàrem junts, mentre ell omplia la nit amb el fum de les cigarretes que consumia i el consumien.