Teresa Colom i ‘El cementiri de les matrioixques’

per Enric Umbert-Rexach

Poesia

Teresa Colom
Teresa Colom

Amb el títol d’El cementiri de les matrioixques (Proa, 2021) la poeta Teresa Colom (La Seu d’Urgell, 1973) torna a la palestra lírica nou anys més tard de la darrera aposta La meva mare es preguntava per la mort i dotze després de l’excel·lent On tot és vidre. En aquest entremig, ha publicat el llibre de relats La senyora Keaton i altres bèsties (Empúries, 2015), premi Maria Àngels Anglada, i la seva primera novel·la, Consciència (Empúries, 2019).

La matrioixca, nina de fusta que representa una pagesa desmuntable en dues parts, conté una sèrie de nines de grandària semblant però decreixent que es van inserint una dins l'altra. És la icona més representativa de la cultura popular russa. Un enginy que remet a la idea d’un encaix successiu no absent de misteri. Teresa Colom utilitza aquest element cabalístic per dir-nos que en el procés de resoldre un enigma se’n descobreix un de nou. És l’efecte desllorigador de la nina russa, la rèplica indefinida d’un acte interpretatiu, «...com tu vas fer abans / el fill també et gesta una tomba / al cementiri de les matrioixques». Es pot dir, però, que més que un enigma, allò que cerca és la seva Ariadna.

A On tot és vidre ens trobàvem en un espai oníric on els sentiments prenien una forma cristal·lina. Amb versos atmosfèrics i molt sensuals ens deia que «...i sóc això, un previsible cristall de gel». Un recull que va tenir la seva representació escènica sota el títol de 32 vidres i direcció de Pere Planella. Poc després, amb un cant funeral com crec que és La meva mare es preguntava per la mort, Colom ampliava i enriquia el llibre anterior, oferint personificacions tant d’animals com d’objectes per encabir contrarietats de la infantesa, «quan s’està en pau la tomba fa pessigolles». En ambdues propostes hi treien cap figures de la seva nissaga que ara, a El cementiri de les matrioixques, prenen cos i tenen més presència.

Proa (2021)

La poesia de Colom és, per davant de tot, confessional i reflexiva. Reconstrueix identitats a mesura que obre la matrioixca de les vivències familiars: pares-infància-maternitat. Les transformacions i els canvis d’edat amb els seus conflictes inherents, no aporten lucidesa. En tot cas, serà la perspectiva que canvia amb els anys la que ens faci creure que descobrim noves interpretacions, «talment en els malsons infantils / el menjador és l’única salvació». En la distància la mirada, gens nostàlgica ni compassiva, esdevé més objectiva i constata el temps perdut que ha anat morint dins nostre. Teresa Colom busca els contorns d’aquesta absència de forma serena perquè, com deia William Wordsworth, «la poesia es nodreix de l’emoció recordada en la tranquil·litat».

aplega poemes que són un cant a la vida. Tracta sobre temes força habituals, però amb una pàtina de màgia i d’estranyesa. Copsa l’element diferenciat en situacions quotidianes, banals o efímeres, i les enriqueix amb una lectura molt aguda

El cementiri de les matrioixques aplega poemes que són un cant a la vida. Tracta sobre temes força habituals, però amb una pàtina de màgia i d’estranyesa. Copsa l’element diferenciat en situacions quotidianes, banals o efímeres, i les enriqueix amb una lectura molt aguda. La bellesa pren força i agafa relleu per contrast amb elements com, per exemple, la crueltat. Colom barreja realitat i imaginació en un collage d’imatges amb les quals subverteix les expectatives del lector, «dones i homes coneixen el mateix de la mort / però elles en saben més de tombes». La poeta, en el fons, no fa res més que interrogar-se sobre el sentit de la vida perquè creu que no fer-ho és acceptar la derrota, és abandonar-se. Segons el seu mentor i prologuista habitual, el també poeta David Castillo, diu de la seva poesia que «som en un reialme de sensacions i records difusos que apareixen com la boira d’un somni en un escenari hivernal». Un vaivé entre passat i present que deixa buits perquè el lector els ompli.

Si a On tot és vidre el lector es veia atrapat en una teranyina, ara, a El cementiri de les matrioixques, es troba dins d’uns cercles concèntrics, en «la consciència d’un altre cercle». Totes dues propostes segueixen esquemes paral·lels i administren de forma equilibrada temàtica i varietat de discurs, però crec més reeixida i més sòlida, la primera.

Poesia discursiva, de llenguatge distés i molt prosaic en línia similar a poetes de la seva generació com Mireia Calafell o Gemma Gorga. Màxima llibertat formal, concisa i amb molt de sentit, «només es pot córrer cap al poema: / la resta és foscor». Teresa Colom escriu de forma elegant i m’imagino la seva cal·ligrafia pulcra i molt mesurada, tant com tota la seva obra. Un bon retrobament.