La història amagada darrera els ‘Contes d’Eivissa’ de Hans Jakob Noeggerath i Josep Roure i Torent, el primer aplec de contes populars de l’illa

per Antoni Villoslada Gelabert

Entre-veus

Ciutat d´Eivissa (primeries del segle XX)
Ciutat d´Eivissa (primeries del segle XX) | Foto cortesia de l´Arxiu Històric Municipal d´Eivissa

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

L’arribada a Eivissa l’any 1932 d’un estudiant alemany, Hans Jakob Noeggerath, amb la intenció de realitzar la seva tesi doctoral, esdevindria l’inici de l’elaboració del primer aplec de rondalles d’Eivissa. El procés de producció del rondallari passaria per una sèrie d’infortunis que acabarien amb la seva tardana publicació a Mèxic l’any 1948 sota el títol de Contes d’Eivissa.

El jove Hans Jakob Noeggerath va ser un estudiant de llengües romàniques de la Universitat de Berlín que va arribar a Eivissa, assessorat pel lingüista català Antoni Griera, amb l'objectiu de fer la seva tesi doctoral. La base del seu estudi consistia en la recopilació i l'estudi de la tradició oral de la pagesia eivissenca. Noeggerath, coneixedor del caràcter hermètic i reservat dels illencs, a més de parlar la llengua catalana, fet que ja l’acostava molt als eivissencs, va començar a calçar-se i vestir-se com els locals; a intentar, amb senzillesa, mostrar-se com un més del poble. Com a mostra d’aquesta estima el jove alemany va rebre el malnom de «es pagès alemany», «Jaume es pagès» o, simplement «Jaume». El jove estudiant alemany no només tractava amb assiduïtat els pagesos, sinó que s’involucrava en les festes i costums, ja que era en aquestes ocasions on el jove podia recopilar major nombre de cançons, rondalles o gloses.

Els edificis de sa Punta des Molí, residència dels Noeggerath, gaudeixen d’una òptima conservació gràcies a la seva funció com a espai cultural del poble de Sant Antoni de Portmany

Malauradament l'any 1934, dos anys després d'haver arribat a l'illa, va contreure unes febres tifoides que varen causar-li la mort als vint-i-vuit anys. Al seu enterrament, a Sant Antoni de Portmany, allà on residia amb el seu pare Felix Noeggerath, varen acudir una gran multitud de pagesos, veïns de poble i bona part de la comunitat alemanya d'Eivissa. El treball realitzat per Hans Jakob Noeggerath va quedar en mans del seu pare, que va seguir residint a Sant Antoni de Portmany.

El nombre d’estrangers i estiuejants va augmentar considerablement els mesos posteriors a la mort del jove alemany: Eivissa deixava de ser un paratge desconegut. El pare de Hans havia aprofitat els estudis del seu fill per fugir de la turbulenta situació que es vivia a Alemanya, havia acabat el doctorat en filosofia i, en aquells temps, es dedicava a la traducció i a l’edició. El gran nombre de visitants estivals i la relació de Felix amb el món editorial el van portar a conèixer a Josep Roure i Torent, llicenciat en Filosofia i Lletres i Dret a la Universitat de Barcelona, membre de l’Associació Catalana d’Estudiants, promotor i creador de l’Agrupació d’Escriptors Catalans. Roure havia mostrat un gran interès pel folklore eivissenc, tot i que no hi havia realitzat cap estudi. Per aquest motiu Felix Noeggerath, pocs mesos després de la mort del seu fill, va confiar a Roure les anotacions i transcripcions del difunt Hans amb el compromís que fes d’aquestes un treball de profit.

L’any 1942 Roure i Torent va començar a treballar en l’edició del material del jove Noeggerath, però a causa de la dictadura franquista, i per ser membre del PSUC, va haver d’exiliar-se a Mèxic. S’establí a la ciutat de Mèxic, on treballà en el camp editorial. Formà part de la junta de la Institució de la Cultura Catalana i de l’Agrupació Catalana d’Art Dramàtic, en la secció de l’Orfeó Català de Mèxic. També fou director de la revista Nova era, periòdic del Partit Socialista Català, del qual era membre. La popularitat que va adquirir li va permetre integrar-se dins el món dels escriptors exiliats i, per això, col·laborar en nombroses revistes catalanes.

L’obra Contes d’Eivissa, l’edició parcial del treball de Hans Jakob Noeggerath, va ser publicada l’any 1948 amb il·lustracions de Joan Junyer i pròleg de Josep Carner. Aquesta primera tirada fou de dos-cents sis exemplars, tots ells numerats i signats per l’autor. El preu del volum fou de dos dòlars, un import baix, per les incerteses de rebuda per part del públic. Les previsions varen fallar, els exemplars es varen vendre a gran velocitat i, fins i tot, Roure i Torent es va plantejar modificar el seu preu.

L’any 1944, quatre anys abans de la publicació de l’obra, es varen presentar públicament els Contes d’Eivissa als Jocs Florals de l’Havana. Afortunadament l’obra va guanyar un dels premis extraordinaris, atorgats per entitats i particulars; concretament, el Premi Jaume Jurnet. Aquest guardó fou concedit en la categoria «Compendi de contes catalans inèdits» per la Penya de catalans del Cafè El Dorado i dotat amb cinquanta dòlars.

Fragment de la portada del Diario de
Ibiza
(04/09/1934) amb la notícia de la
mort de Hans Jakob Noeggerath

Els Contes d’Eivissa a la seva primera edició inclouen dos pròlegs, un d’ells realitzat pel mateix Roure i un altre pel poeta Josep Carner. El pròleg de Carner intenta associar la història d’Eivissa amb l’origen dels contes populars mitjançant la civilització fenícia. El prefaci és un exemple clar de la narrativa de Carner, acolorida i esplendorosa, farcida d’adjectius i de recursos literaris. Trobem citats diferents autors clàssics com ara Homer o Ramon Llull i relats populars com ara Odisseu, Simbad o la Ventafocs. Aquest petit fragment aconsegueix introduir el lector dins el món de la fantasia i, al mateix temps, situar-lo a l’illa mediterrània.

Contes d’Eivissa, l’edició parcial del treball de Hans Jakob Noeggerath, va ser publicada l’any 1948 amb il·lustracions de Joan Junyer i pròleg de Josep Carner

Al pròleg de Roure trobem les raons per les quals l’autor va realitzar el volum. El text comença explicant les característiques d’Eivissa i les seves diferències amb la Catalunya continental, fet que va provocar una millor conservació de la cultura i tradicions. Posteriorment Roure s’encarrega de lloar de forma concreta les diferents manifestacions folklòriques típiques de l’illa, destacant-hi les rondalles. A la conclusió del prefaci Roure exposa breument la història de Noeggerath i, alhora, explica quins són els objectius de l’obra i com pensa dur-los a terme.

Josep Roure i Torent va fer, tal com explica al pròleg de l’obra, una selecció a partir del material recopilat per Jakob Noggerath. De l’extens arxiu arreplegat pel jove alemany Roure va elegir, únicament, catorze rondalles, deixant de banda el material de poesia oral que acabaria extraviat amb la resta dels arxius originals. L’autor català va seguir dos criteris a l’hora de fer la tria de les rondalles, en primer lloc declinar les que no presentessin diferències substancials amb els contes de la resta de territoris de parla catalana i, en segon lloc, refusar aquelles que, segons el seu parer, eren de menor valor.

Així doncs, Contes d’Eivissa fou el primer aplec de narracions populars eivissenques. Les rondalles que inclou el volum són les següents: «Pere Bambo», «Es mariner burlat», «Sa història d’en Joanet», «Es conte de ses mentides», «Ses tres comares», «Conte de sa serra», «Es pastoret i s’animal ferotge», «S’endevinador», «Es germà ric i es germà pobre», «Per a posar amb xuia», «Es ric que va casar-se amb s’atlota pobra», «Conte de sa botifarra», «En Joanet sense-por» i «Sa fia del rei i es pastor de porcs».

La tipologia de les catorze narracions és diversa, encara que no s’hi inclou cap narració de tipus religiós ni de gegants. Les temàtiques amb més presència a l’aplec són les contarelles i les rondalles meravelloses, amb cinc rondalles de cada tipus. Seguidament, amb un exemple de cada una, trobem les rondalles d’enginy i formulístiques. En darrer terme trobem dues rondalles sense classificar.

La recepció de l’obra per part del públic va ser, com hem dit anteriorment, excel·lent. Es varen vendre amb gran facilitat els dos-cents sis exemplars que es varen imprimir a la primera tirada. La popularitat de la qual gaudia Roure i Torent, per la seva gran activitat a diaris, revistes i editorials i, posteriorment, el guardó rebut als Jocs Florals de l’Havana van donar un cert prestigi a l’obra.

Els Contes d’Eivissa és una obra bàsica dins el folklore eivissenc, no exclusivament per haver estat el primer rondallari d’Eivissa, sinó també pel seu contingut. Cinc de les catorze rondalles recollides al rondallari de Roure no es troben recollides a cap altre aplec de contes eivissencs: el volum publicat l’any 1948 n’és l’únic testimoni. Posteriorment aparegueren altres aplecs d’autors fonamentals per al folklore de l’illa com són els de Serra i Orvay, els d’Isidor Macabich o els de Joan Castelló Guasch; figures que, a diferència de Noeggerath i Roure i Torent, gaudeixen d’un gran reconeixement.

L’any 1997 el descendent de Roure i Torent va cedir els drets sobre l’edició facsímil del 1948 a l’Editorial Mediterrània-Eivissa amb l’objectiu de promoure la figura de Roure i Torent a l’illa. Fruit d’aquesta cessió, se’n publicaren dues edicions més els anys 1997 i 2001 amb prefacis de Joan Albert Ribas i Marià Torres.

La feina que va encetar Hans Jakob Noeggerath l’any 1932 a Eivissa i va precedir la de Josep Roure i Torent encara és vigent, encara queden moltes rondalles per recopilar, a Eivissa i arreu.