La història en la generació selfie: ‘Passats singulars. El «jo» en l’escriptura de la història’, d’Enzo Traverso

per Enric Balaguer

Assaig

Enzo Traverso
Enzo Traverso

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

L’obra de l’historiador Enzo Traverso ha merescut una atenció potent entre nosaltres. El 2006, Publicacions de la Universitat de València traduïa Els usos del passat. Història, memòria, política, on trobem expressades algunes de les preocupacions de la societat occidental de l’inici del nou segle. Traverso s’hi encarava amb l’obsessió memorialística dels últims decennis i es demanava si no era producte d’una lluita desesperada per combatre la pèrdua de referències. Al seu parer, en el tombant de segle XXI, Auschwitz era elevat a l’altar de les atrocitats de la centúria i rebia la consideració de «religió civil». Calia anar a l’aguait i, per això, es demanava l’historiador si equiparar la Xoà amb l’encarnació d’«el mal absolut», no pretenia convèncer-nos que estàvem instal·lats en «el bé absolut».

El 2019, va aparèixer Melancolía de izquierda. Después de las utopías, un recorregut per la història del pensament de l’esquerra per tal d’extraure dosis d’energia transformadora. Després del 1989 emergia un món sense utopies. Allò que Francis Fukuyama va anomenar la fi de la història —hegelianament parlant— no era altra cosa que un estat de presentisme que absorbia el passat i el futur en un present. Però, podem preguntar-nos: com viure sense utopies? Sabem fer-ho?

Enzo Traverso constata que: «La història s’escriu cada vegada més en primera persona, des del prisma de la subjectivitat de l’autor»

El llibre que ara ha traduït Gustau Muñoz, per a l’editorial Afers, de Traverso, Passats singulars. El «jo» en l’escriptura de la història, no deixa de ser també una incursió que pretén analitzar alguns dels trets basals del nostre present. Significativament formem part de l’anomenada «generació selfie», on el narcisisme i l’individualisme campen a desdir.Traverso analitza una mutació en els treballs dels seus col·legues que incorporen elements biogràfics a llurs articles i llibres. Com més va més trobem aparellades la investigació —de la mena que siga— i l’autobiografia. Enzo Traverso constata que: «La història s’escriu cada vegada més en primera persona, des del prisma de la subjectivitat de l’autor». Ho explica i ho exemplifica extensament al llarg del llibre. En certa manera, aquesta deriva despulla el que podem considerar tot un dogma: l’objectivitat científica. Aqueixa escriptura de l’historiador en tercera persona adoptant un punt de vista distant i sempre amb un arsenal, a bell raig, de fonts documentals.

Afers (2021)

Ara bé, vertaderament ocorre això? Molts historiadors ultra explicar què va passar, el com i el perquè, hi afegeixen un punt de partida del present per manifestar també «qui soc, d’on vinc i quins lligams personals o generacionals em vinculen al passat», segons afirma Enzo Traverso. Però, ben mirat, no es tracta de regatejar l’objectivitat sinó d’afegir-hi un component personal que acoloreix el discurs amb ingredients singulars, concrets, anecdòtics. A la fi, cadascú de nosaltres parteix d’una experiència, té vinculació a un lloc, procedeix d’una família d’un signe ideològic o d’un altre... Per què no exposar-ho? No enriqueix la visió sobre el passat?

La subjectivitat individual ha esdevingut el territori a través del qual s’interroga el passat i aquest nou paradigma es correspon amb la segona gran onada d’afirmació de l’individualisme que hem viscut a partir dels anys vuitanta del segle passat.

Aquest gir subjectivista es compassa amb l’eclosió de certa literatura, com la representada per autors com W. G. Sebald, Emmanuel Carrère o Leonardo Padura, que aborda personalitats i fets històrics incorporant-hi elements de collita pròpia. El primer, Sebald, juga en les seues obres amb històries i personatges que semblen reals i amb un arsenal de tècniques, com ara l’ús de fotografies. Segons l’autor, un noranta per cent de les fotos que s’escampen en les pàgines dels seus llibres —Els emigrats o Austerlitz— són autèntiques. Però l’experiència de lectura ens transmet una sensació que oscil·la entre el document i la ficció, sense saber-ne ben bé les proporcions de cadascun. Què és històric i què és fruit de la fantasia de l’escriptor? Javier Cercas, autor de diversos llibres situats en aquesta cruïlla entre la ficció i la història, va impactar a través de Soldados de Salamina, 2001, on un soldat republicà, Miralles, salva Rafael Sánchez Mazas, un intel·lectual falangista. Es tracta d’un discurs sobre el passat, generat des del present i que implica mesclar història i ficció. I novament sorgeix la pregunta: què hi ha de fantasia i què de realitat?

Caldria referir-se també en aquest mateix context a l’increment de les docuficcions audiovisuals, on es barregen materials d’arxiu amb paraules d’especialistes d’una branca determinada. Per fer més atractiu el relat dels fets, hom utilitza sovint la forma de ficció. Però en quest context, no podem deixar d’esmentar la puixança que ha rebut i que té en els nostres dies l’autoficció: aquesta mena de text amb aparença d’autobiografia sense que el narrador ho afirme i deixant el lector, en aquest sentit, desemparat.

Les noves escriptures subjectivistes de la història tenen una significativa confluència amb l’aire de l’època, amb el selfie i l’autocentrament del subjecte. La subjectivitat individual ha esdevingut el territori a través del qual s’interroga el passat i aquest nou paradigma es correspon amb la segona gran onada d’afirmació de l’individualisme que hem viscut a partir dels anys vuitanta del segle passat.