Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Que no es pot fugir del patiment ni esquivar-lo, i que el patiment va cordat al que pensem del propi passat, ens ho mostra Joseph Mitchell en les cròniques periodístiques (1942 i 1964) que escrigué al voltant d’un rodamon pintoresc del Village novaiorqués: Joe Gould. La història de Gould és la història de Mitchell, i és la història d’aquelles persones que buscaven en l’anonimat de la gran metròpoli un espai per estendre sense manies ni cohibicions tot un repertori d’excentricitats. És la vida d’individus que deixen de buscar noves fugides assumint que, camuflats entre els tipus peculiars que poblen les barriades de Nova York, no seran assenyalats. Ni jutjats. Davant la indiferència dels milers de desconeguts que travessen la ciutat senten, sobretot, l’alleujament d’assumir que ja no decebran ningú. I aquesta és la cara desolada de la moneda: no ho faran perquè ningú no es preocupa de ningú.

En aquesta jungla urbana, Joe Gould, un homenet amb la complexitat física del David i l’arrogància faceciosa del Goliat, esdentegat, pollós i barbut com un monjo errant, crida l’atenció de Mitchell. Ben aviat ens adonem que l’atracció fascinada i el sortilegi hipnòtic que l’imanta a Gould no és altra cosa que la perplexitat de qui se sent emmirallat. Amb les seues rareses i singularitats, Gould esdevé un reflex de Mitchell.

• Subscriu-te gratuïtament al nostre butlletí setmanal de novetats

Joe Gould, aquest nòmada dels suburbis de la City, escriu una sèrie d’assajos i de fragments orals sobre la vida del seu temps. Una obra que anomena Meo tempore i que presenta amb una autosatisfacció grandiloqüent com «la meva corda i el meu patíbul, el meu llit i el meu pupitre, la meva dona i la meva meuca, la meva ferida i la sal que cura, el meu whisky i la meva aspirina, la roca i la meva salvació. És l’única cosa que m’importa. Tota la resta és porqueria». No són paraules al buit. Viu per recollir un deliri de milions de paraules que carrega en carpetes brutes. Uns papers on agrupa converses, milers d’insults, biografies incoherents, sermons forassenyats, proposicions indecents, al·lucinacions de borratxos…

A primer colp d’ull, en Gould ens fa creure que a dins d’ell batega la cadenciosa pugna entre el recollidor de fets i el profeta noctàmbul, entre el reporter fidel i el místic extasiat. Però sota aquestes ambivalències el que trobem és un creador d’imatges que indaga sobre la significació oculta de la Història, dedicat a interpretar presagis, com ho faria un poeta. És un mèdium que intenta parlar de l’inconscient de la ciutat. Per a ell, com per al Doctor Johnson, la Història oficial no és res més que una ficció. Així doncs, es decanta per la història informal de la gent del carrer, dels seus afers i preocupacions. Una narració que esdevindria un recull de tòpics a la manera de la Història si no fora per la interpretació psicològica i reveladora que extreu del que observa.

Per a ell, com per al Doctor Johnson, la Història oficial no és res més que una ficció. Així doncs, es decanta per la història informal de la gent del carrer, dels seus afers i preocupacions

Per a Johnson, l’historiador sols ha de relatar amb precisió el que és necessari relatar, contar fins a deu i contar bé. El que diferencia la Història d’un retrat com el que li fa Boswell, és que la història es copia dels llibres o sorgeix de les idees que es prenen a prèstec, mentre que la biografia d’una persona amb la qual has parlat, begut i menjat, brota de la pròpia experiència i de l’aguda observació, del que genera una persona al seu interior, dins «l’espessor de les boires regnants» –així se les gastava Johnson!.

Mitchell, d’escola «johnsonboswelliana», descriu el seu temps amerant-se de les converses amb Gould, que posa a prova la seua paciència mentre l’inunda amb una caterva d’històries obsessives. El periodista esdevé tot orelles i Gould acaba parlant-li com parlaria a un familiar, obviant els sobreentesos, tirant al dret, i provocant l’espant de Mitchell, que intueix que «com més parlés amb mi, més sabria jo del seu passat, i que com més sabés del seu passat, més important es faria per a ell parlar amb mi».

El misteri que l’empeny cap a Gould és el misteri de Barbablava. El rodamon li obri totes les portes excepte una: Meo Tempore. Quan més indaga, més vacil·la Mitchell davant del gran secret. Existeix de veres la gran obra del rodamon? Gould sempre li mostra variants sobre les mateixes històries, memòries del pare o de la mare, del jove que va ser. Gira com un dervix fascinat entorn del propi passat perquè la fugida no li és possible, sols la il·lusió de la fugida, igual que aquell personatge de La ciutat de Kavafis que assumeix que les frustracions no depenen d’espais geogràfics.

la història es copia dels llibres o sorgeix de les idees que es prenen a prèstec, mentre que la biografia d’una persona amb la qual has parlat, begut i menjat, brota de la pròpia experiència i de l’aguda observació

Mitchell sap com de mortificant resulta reflexionar al voltant del que un ha fet i del que podria haver fet. Acostumem a confondre les expectatives, les il·lusions i els somnis amb l’experiència, les mentides, la realitat. I el santot de Mitchell no es veu amb cor de destapar la incògnita del «Professor Gavina». No s’atreveix a aixecar la llebre perquè ell també ha viscut de somnis. Acaba constatant, calmós i estupefacte, que la gent elegim una màscara i ja no ens la traiem, ja que el fingiment i les contradiccions resulten més atractius que la coherència o l’honestedat.

Gràcies a Mitchell, que tria la palla de la verborrea que giravolta entorn la imaginació sideral de Gould, tenim un retrat com el que Boswell feu del Doctor Johnson. Un retrat, molt més breu –i menys sucós, Johnson és massa Johnson!–, que és també una descripció del seu temps, de les persones que viuen a les ciutats esperant que algú escolte la seua història. I una caricatura de les il·lusions del mateix Mitchell. L’últim retrat que el periodista publicà i, possiblement, l’última volta que es mirà, amb compassió, a l’espill.