‘Sabotatge contra Franco’, de Joan Safont
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
Hi ha esdeveniments, accions, episodis, processos... de la nostra història que tenen interés per ells mateixos, però si, a més, estan ben contats i ben documentats, treballats, captiven molt millor la nostra atenció. Això és el que fa el llibre Sabotatge contra Franco de Joan Safont, que conta la història d’una gent de Catalunya que davant del fet de la Guerra Civil espanyola s’apuntaren al bàndol vencedor, però que, poc després, es van rebel·lar donant suport a iniciatives culturals que disparaven a la línia de flotació de la dictadura. Aquest és el contingut d’aquest llibre: l’enumeració d’aquestes iniciatives, com ara: la represa de l’Institut d’Estudis Catalans; la conversió de l’entronització de la Mare de Déu de Montserrat, en 1947, en un acte de desafiament al règim; les lliçons de Sales i Galí als joves del Grup Torras i Bages; l’incert llegat dels pronois de la Lliga; Jaume Vicens Vives; el Destino de Luján i Vergés; l’aparició de Jordi Pujol com a redemptor; l’Omnium dels patricis arriscats; les coses que passaven al voltant del Mas Pla; el Barça més que un club...
Les persones que van fer, aquestes accions contra el Règim de Franco s’autoanomenaven «d’ordre», que vol dir que eren riques, catòliques i que anaven a missa
Les persones que van fer, aquestes accions contra el Règim de Franco s’autoanomenaven «d’ordre», que vol dir que eren riques, catòliques i que anaven a missa. Eren burgesos catalans. Franco i els seus revoltats volien destruir tot el que significava Catalunya, el catalanisme, la llengua, les tradicions catalanes. Però això no va impedir que un bon grapat d’aquests burgesos, malgrat ser molt catalans, davant la guerra, es feren la pregunta: què fer, si Franco representa l’«ordre», però al mateix temps vol destruir la cultura catalana? Joan Estelrich ho sintetitzà en els primers dies de guerra:
«No podem desitjar ni el triomf dels sublevats ni menys del Govern, que implicaria el triomf immediat dels marxistes. Jo, com a català, he de desitjar el triomf del Govern i com a espanyol, el dels sublevats»
Van donar prioritat a l’«ordre, a la butxaca, i s’hi van adaptar. Cal recordar que durant el conflicte, a la rereguarda republicana, hi va haver una autèntica persecució contra l’Església, contra els burgesos». Ho deixà escrit Maurici Serrahima en el seu dietari:
«Si no s’hagués produït d’entrada l’onada d’assassinats —que va portar la Generalitat a salvar, deportant-los, tants polítics catalans— hauria estat molt possible que bastant de gent destacada de la Lliga s’hagués quedat ací i que fins hagués mantingut una actitud cívica positiva».
El suport a Franco i als revoltats es va veure com el mal menor davant la Revolució. Pensaven que la Guerra seria curta i que la inoperància del règim faria tornar a Espanya un règim com l’anterior, on el catalanisme conservador tindria un paper determinant. No volien saber que el règim de Franco significava la ruptura total amb el passat. La guerra va agafar a Cambó fora, de vacances, de la mateixa manera que l’agafà navegant el colp d’estat de Primo de Ribera l’any 1923.
Borja de Riquer explica que els principals dirigents de la dreta catalanista s’adheriren a l’Espanya de Franco i col·laboraren en els serveis de propaganda impulsats per Cambó i els seus intel·lectuals, participaren en el finançament del Govern de Burgos o endegaren activitats d’espionatge, on encara tingueren un paper Josep Pla o Carles Sentís. Malgrat aquesta col·laboració, el règim de Franco no amortí el seu caràcter anticatalà i els dirigents i intel·lectuals de Falange consideraven els dirigents de la Lliga i la burgesia catalana culpables d’haver posat la llavor del separatisme català. No van tindre en compte que, entre els antics dirigents de la Lliga, va ser majoritari el suport als militars revoltats fins al punt que van ser anomenats els catalans de Franco.
Van donar prioritat a l’ordre, a la butxaca, i s’hi van adaptar. Cal recordar que durant el conflicte, a la rereguarda republicana, hi va haver una autèntica persecució contra l’Església, contra els burgesos
Alguns d’aquests catalans mantingueren el suport i l’agraïment al règim fins al final. Havien acceptat el tracte amb el franquisme: «jo et torne la fàbrica i tu no em poses problemes. Gaudeix dels diners, però no em toques els collons amb la llengua, banderetes i catalanisme». Molts ho van acceptar, van fer aquell canvi. Però hi va haver unes minories que no van respectar el pacte i van mantenir la flama, perquè, passat l’entusiasme inicial, es van sentir immediatament decebudes. Ho escriu Estelrich l’any 1940:
«Fa un any, el dia de l’alliberament, tota Catalunya unànime estava per Franco i el moviment; era el moment per emprendre una política de condició moral, d’integració espanyola. Després han vingut les decepcions; tota Catalunya es sent, amb raó o sense, hostilitzada».
Josep Vergés, que era un senyor que va guanyar la guerra, era el propietari d’una revista que es deia Destino. El nom de la revista tenia una procedència molt clara: de Jose Antonio i el seu programa falangista:
«España es una unidad de destino en lo universal. Toda conspiración contra esa unidad es repulsiva. Todo separatismo es un crimen que no perdonaremos. La Constitución vigente, en cuanto incita a las disgregaciones, atenta contra la unidad de destino de España. Por eso exigimos su anulación fulminante.»
Malgrat la procedència del nom, des de Destino es començà a fer catalanisme en castellà perquè no se’n podia fer d’altra manera. Pla havia entrat en la Vanguardia com a director, però es va distanciar del dictador. Vergés, que tenia diners i és el que va fer la revista, el va cridar i el va protegir durant tota la seua vida. Pla escrivia en la revista en castellà, però Vergés li editava els llibres en català. Això era sabotatge contra Franco, perquè el dictador es pensava que aquesta gent era seua i no es pensava mai que actuarien així. Era seua en part, però no ho era ni mentalment ni culturalment. El cas d’Omnium també és molt evident. Són uns senyors amb molts diners, catalanistes, que es plantegen protegir la llengua catalana. Senyors amb diners que feien operacions, com ara, la dels cotoners de comprar la major part de les accions del diari carlí El correo Catalán, en què van escriure tres grans plomes dels Països Catalans: Francesc de B Moll, Joan Fuster i Josep Pla. Pla feia la broma parlant de «Comunión Tradicionalista Algodonera». Ho recorda Ibañez i Escofet a les seus memòries:
«Aquesta presència de Pla a les pàgines del diari, juntament amb Joan Fuster i la de Francesc de B. Moll, és una de les coses que recordo més agradosament. Eren temps en què existia un entusiasme pel retrobament de tres pobles de llengua i cultures comunes. Joan Fuster havia publicat amb gran èxit Nosaltres els valencians, i la tasca d’escriptor de Josep Pla des del mas de Llofriu i la de l’editor i promotor cultural Francesc de B. Moll des de Ciutat de Mallorca, eixamplaven horitzons. Cada diumenge el Correo publicava els articles dels tres escriptors»