Denúncia o apologia? ‘La societat pal·liativa’, de Byung-Chul Han

per Tobies Grimaltos

Assaig

Byung-Chul Han
Byung-Chul Han

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Crec que podem dir sense massa temor a equivocar-nos que el filòsof Byung-Chul Han està de moda. És autor d'una sèrie de llibres en els quals trau a la llum de forma punyent certs trets de la societat neoliberal que cal mostrar amb claredat i fer-ne denúncia. Byun-Chul Han posa el dit en moltes nafres de la societat que descriu com «del cansament» o «pal·liativa» entre altres coses. I ho fa amb afirmacions contundents, ben pensades des del punt de vista estilístic, fàcils de llegir. Han s'esforça a escriure per ser llegit i fa que, malgrat la temàtica i no abandonar mai la pàtina filosòfica de certa tradició, els seus textos siguen de bon llegir: àgils, concisos, suggeridors. Amb frases cridaneres i brillants: «Qui no és capaç de morir en el moment oportú, obligatòriament morirà a deshora».

l'objecte de la seua denúncia és la por exacerbada al dolor que pateix la nostra societat, la qual cosa és —en la seua opinió— un clar indici del tipus de societat que és

En el llibre que ens ocupa, l'objecte de la seua denúncia és la por exacerbada al dolor que pateix la nostra societat, la qual cosa és —en la seua opinió— un clar indici del tipus de societat que és. El nostre temps té com a senyal d'identitat l'algofòbia, la fòbia al dolor. La tolerància al dolor disminueix com més va més; no ens resignem de cap manera a patir-ne i emprem la medecina per a combatre'l fins i tot allà on seria necessari haver-ne de patir. Les medecines substitueixen la cultura de superació del dolor, ens diu, l'art d'aguantar el patiment. Vivim, doncs, en una societat anestesiada i aquesta anestèsia s'ha instal·lat també en la política, que n'és una pal·liativa, que «no té el valor d'enfrontar-se al dolor». El dolor, en una societat on es valora tant el rendiment, s'interpreta com a símptoma de debilitat, i això és quelcom que, allà on existeix l'obligació de ser feliç —la societat neoliberal—, no hi té cabuda. La felicitat i l'obligació de tenir-la substitueixen el dolor com a eina de dominació i ens sotmeten. No cal imposar res des de fora, no cal usar, com ha estat d'habitud, el dolor per sotmetre; hom s'autosotmet, s'autoexplota en la cerca del rendiment i d'una felicitat permanent que, a falta del contrast amb el dolor i la seua aparició ocasional, no és en veritat possible.

Aquesta és la part de denúncia del llibre. Però a partir d'ací, sembla que l'autor agafa carrera i comença un esprint una mica eufòric per convéncer-nos de la bondat del dolor, per lloar-lo fins al punt de fer-ne apologia. Del dolor diu que és encarnació de la veritat, vida, transformador de l'esperit, realitat, poètic i moltes altres coses que el nostre autor considera positives. Tanta lloa fa del dolor que hom té la sensació que reivindica altres temps i ideologies que tenen, si més no, certa ambigüitat; on el superhome trau el cap de tant en tant.

Herder (2021)
Del dolor diu que és encarnació de la veritat, vida, transformador de l'esperit, realitat, poètic i moltes altres coses

D'altra banda, em fa l'efecte que el fet mateix que Han siga un filòsof de moda ratifica la vigència d'alguns dels fets que ell critica. El consum ràpid i massiu, per exemple. Com ell ens diu, avui «els productes culturals estan cada vegada més sotmesos a la pressió del consum. Han d'assumir una forma que els faci consumibles». I llegint-lo em fa pensar de vegades que ell mateix ha caigut en aquest parany. Perquè, i això és quelcom que jo li retrac, és potser el filòsof que més afirmacions fa per decímetre quadrat. Com he dit, en fa de contundents, cridaneres i suggeridores, sí, i en fa moltes, però no les sol recolzar en dades ni en arguments. Un altre problema que planteja la seua lectura és oferir una imatge dels fets i de les coses des d'un sol angle i una explicació d'aquests des d'un únic factor. Si fem això, les nostres lents poden desfigurar certs fenòmens per tal d'encabir-los-hi i deixar-ne d'altres fora de la fotografia. Perquè si, com ens assegura Han, aquesta és una societat pal·liativa, també ho és de la postveritat, de l'apel·lació a les emocions i no a la raó, on l'eslogan substitueix l'argumentació i on es valora més una frase colpidora que una avorrida exposició ben raonada i no tan espectacular.

Tota cara té la seua creu, i estem davant d'un llibre valuós que assenyala un problema ben important, un llibre que és ben aconsellable llegir perquè ens fa veure els perills del confort i l'absència de conflicte, però que potser carrega les tintes i va més enllà d'on el terme mitjà harmònic aconsellaria anar.