Diari d’un viatge a Nàpols: ‘Spaccanapoli’, de Salvador Vendrell

per Roser Serra

Assaig

Salvador Vendrell
Salvador Vendrell

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Salvador Vendrell (Fortaleny, 1958) té al darrere una llarga trajectòria com a columnista en els diaris valencians que l’ha portat a publicar els reculls d’articles Columnes de paper i Els dimonis que dicten. Però també ha practicat la narrativa amb les novel·les Quan truquen de matinada i Fora de classe, totes dues premiades. A més, ha fet algunes adaptacions d’obres clàssiques per tal d’apropar-les als joves, com ara Curial i Güelfa o Tirant lo Blanc, i ha preparat una antologia d’escrits de Joan Fuster, titulada Fuster per a joves.

La seva última obra publicada, Spaccanapoli, s'edita dins la col·lecció de memorialística de la Institució Alfons el Magnànim i pertany a aquell subgènere dels llibres de viatges, que en la literatura catalana arrencà amb els volums d'Excursions i viatges i el Dietari d’un pelegrí a Terra Santa, de Jacint Verdaguer. Tradició posteriorment enriquida amb nombrosos llibres de Josep Pla i Agustí Calvet (Gaziel), i puntualment per Josep Maria de Sagarra, amb La ruta blava. I així fins a arribar a la llarga sèrie dels A peu de Josep Maria Espinàs o a Un bellíssim cadàver barroc, de Josep Piera.

semblaria que la literatura relacionada amb els viatges hauria de desaparèixer, ara que tothom viatja constantment i ho fa amb un mòbil on pot buscar tot el que necessita saber

Però semblaria que la literatura relacionada amb els viatges hauria de desaparèixer, ara que tothom viatja constantment i ho fa amb un mòbil on pot buscar tot el que necessita saber. Quin sentit tenen ja les guies turístiques? L'única cosa que pot justificar un llibre de viatges avui és la literatura que conté o la confiança que els gustos i els interessos de l'escriptor seran prou semblants als nostres.

Salvador Vendrell explica el seu viatge a Nàpols, com ja indica el mateix títol de l’obra, que fa referència al carrer més important del centre històric de la ciutat i que «divideix clarament, amb la seua perfecta linealitat, l’antiga ciutat entre el nord i el sud. Dos quilòmetres i mig de via que vertebra la teranyina de carrers». L'autor va fer el viatge acompanyat del seu cunyat, Manolo Anaya, que tindrà veu diverses vegades al llarg de l’obra pels continus diàlegs, a través dels quals s'introdueixen tant dades erudites com comentaris humorístics.

Alfons el Magnànim (2021)

Durant l’estada a Nàpols, que té lloc del 14 al 23 de novembre del 2019, el protagonista-narrador ens explica tot allò que se li ocorre mentre va visitant la ciutat. Quan passeja, recorda escenes de la pel·lícula L’oro di Napoli, del cineasta Vittorio de Sica, o quan visita Paestum cita el que va escriure Goethe sobre els napolitans.

Vendrell, així com Verdaguer, Gaziel i Sagarra, també escriu literatura de viatges evocant la cultura catalana. Ho fa o bé relacionant fets històrics italians amb catalans, com ara el motí popular de Nàpols amb la batalla d’Almansa: «En el mateix lloc de l’obelisc hi havia una estàtua eqüestre de Felip V que van destruir durant un motí popular en 1707, el mateix any en què els valencians [...] van ser derrotats en la batalla d’Almansa»; o bé citant Ramon Llull: «Tenia raó el vell Ramon Llull: 'Digues, foll, ¿què és aquest món? Respòs: Presó dels amadors.'». O, fins i tot, rememorant les nostres llegendes: «Vols que et conte una història del convent de Santa Clara, però del de Mallorca?».

Així, podem dir que Spaccanapoli és plena de referències culturals, tant històriques com literàries. D’una banda, rememora alguns dels grans autors de la literatura universal, com ara Stendhal o el marqués de Sade. De l’altra, explica fets històrics transcendents, com ara la destrucció de Pompeia provocada per l’erupció del Vesuvi l’any 79, entre d’altres.

una obra que cal llegir abans de visitar la ciutat de Nàpols, però també, una obra per llegir tranquil·lament a casa mentre imaginem que som allà mateix

En definitiva, Spaccanapoli desperta l’interès de la bona la literatura de viatges. Descriu paisatges i escenaris però, a més, narra llegendes i històries, i ho fa d’una manera espontània i divertida, fins al punt d’aconseguir apropar el lector als personatges (creant l’efecte d’estar compartint espai i temps amb ells). Spaccanapoli esdevé una obra que cal llegir abans de visitar la ciutat de Nàpols, però també, una obra per llegir tranquil·lament a casa mentre imaginem que som allà mateix, davant la Piazza del Gesù Nuovo, de l’Arc del Triomf o de la Basilica di Santa Maria del Carmine Maggiore. O bé, fent-nos un negroni amb ells «a la terrassa de la cafeteria històrica que es troba a la part posterior del Palazzo della Prefettura», mentre observem el Teatro di San Carlo i la Galleria Umberto.