Andorra sense ficció: ‘Morts, qui us ha mort?’, d’Iñaki Rubio

per Oliver Vergés

Narrativa

Iñaki Rubio
Iñaki Rubio | © Facundo Santana
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 1981, l’escriptor Antoni Morell va publicar la seva millor novel·la: Set lletanies de mort. Morell és considerat el pare de les lletres andorranes contemporànies, una afirmació que potser caldria matisar, però que en part és certa, ja que ell inaugurà una època prolífica de la qual ara recollim els fruits amb obres com Morts, qui us ha mort?, d’Iñaki Rubio. Si comencem parlant de Morell és perquè les seves lletanies tenen com a punt de partida la condemna a mort, el 1943, de Pere Areny Aleix, executat després de la sentència a pena capital —la darrera aplicada a Andorra—, per l’assassinat del seu germà Anton. La sentència i la seva aplicació són el fil conductor d’una novel·la en què l’enyorat Morell no perseguia tant la veracitat dels fets, sinó la crítica social de l’aplicació d’una pena per part d’una societat que no va ser capaç de salvar la vida del reu. Una societat, pecadora doncs, que veia els seus darrers dies abans de la gran transformació que va viure Andorra durant la segona meitat del segle XX, tot deixant enrere l’Andorra tradicional que tan bé retrata l’autor en aquestes celebrades pàgines.

Segons ens diu en les pàgines inicials, «amb aquest llibre no busca la versemblança, sinó la veritat». I quina veritat —podem preguntar-nos— pot trobar l’autor setanta-cinc anys després dels fets ocorreguts?

Si fins ara hom no podia parlar de l’assassinat de l’Anton Areny, l’hereu de cal Gastó de Canillo, i la condemna al seu germà Pere, sense referir-se a la novel·la de Morell, l’obra que signa enguany l’Iñaki Rubio (Editorial Comanegra) esdevé avui un nou referent en l’imaginari col·lectiu (i literari) andorrà. Les tràgiques morts van colpir l’Andorra del moment, però també van quedar silenciades pel pas dels anys i les dècades, i potser sense les lletanies haurien esdevingut un vague record, una rondalla negra per contar a la vora del foc. Sigui com sigui, la publicació de Rubio persegueix un objectiu totalment aliè al de Morell, ja quesegons ens diu en les pàgines inicials, «amb aquest llibre no busca la versemblança, sinó la veritat». I quina veritat —podem preguntar-nos— pot trobar l’autor setanta-cinc anys després dels fets ocorreguts? Hi ha realment una veritat per a descobrir en l’assassinat del Mas de la Costa?

Comanegra (2021)

Morts, qui us ha mort? és la crònica del context d’un doble crim. Qui més qui menys a Andorra ha vist, en algun moment que altre, la instantània que Valentí Claverol va prendre de la lectura pública a la plaça d’Andorra la Vella de la sentència a Pere Areny prèvia a la seva execució. I tanmateix, fins ara no teníem resposta del perquè dels crims en qüestió. Què portà al futur reu a assassinar al seu germà l’estiu de 1943? I què portà a l’Andorra d’aleshores a condemnar a mort unànimement l’autor confés de l’assassinat? I és que si alguna cosa hem après de la justícia aquells que som llecs en la matèria és que el tribunal jutja fets, proves, però el context, les motivacions i els condicionants personals són clau a l’hora de dictar sentència. Els rumors, la llegenda negra, ens narra la traïció d’un germà envers els de la seva pròpia sang per esdevenir l’hereu de tot, el cap de casa en una Andorra en què els cabalers estaven condemnats a acatar les decisions d’aquell qui regia la casa, el centre de la vida familiar i política de les Valls antany.

Gràcies a la ploma de Rubio, el lector entra en l’univers de casa Gastó i coneix de primera mà els protagonistes d’aquesta terrible història: els hi posa cara, en coneix rutines, vicis i pors, i, sobretot, posa llum en la figura del fratricida. Víctima i homicida, germans per part de pare, separats per vint-i-sis anys i condemnats a compartir catre fins que en Pere va disparar el tret de gràcia. Finat l’hereu mentre dormia a mans del cabaler que «no sabia el que es feia». En Pere Areny acabà per confessar l’autoria dels seus actes, malgrat ser algú a qui difícilment avui el podríem responsabilitzar d’aitals fets. Tant ell com la seva germana Àngela patien problemes de salut mental que a l’Andorra del moment ni eren compresos ni tractats com a tals.

Pres i enclaustrat en la cel·la més infame al soterrani de la majestuosa Casa de la Vall, en Pere Areny fou víctima d’una brutal deshumanització, expulsat físicament de la comunitat i menystingut pels seus iguals, els que el coneixien i els únics que el podien haver entès. Sentenciat ja abans del judici, la condemna a mort no fou més que la voluntat de la comunitat d’extirpar el mal d’una vegada per totes. El rebuig d’un cos a un membre malalt que no va merèixer aquesta consideració, i al qual, per tant, no se li va oferir tractament.

Una crònica, fruit d’una rigorosa investigació d’anys —els buits de la qual ha acabat d’omplir de collita pròpia i amb coneixement de causa—, que té el mèrit de reconciliar víctimes i botxins

La darrera esperança per evitar una segona mort injusta aquell 1943 era la clemència. Una sola veu a favor de la vida de Pere Areny hauria pogut bescanviar la seva execució per la presó permanent. Mai, tanmateix, una plaça tan plena de gent havia estat tan sigil·losa: tothom callà, i com diu Rubio «amb el seu silenci el poble ha pronunciat la seva sentència. I aquest també és un crim comès entre germans». En Pere fou executat minuts després per un escamot d’afusellament format pels homes del Servei d’Ordre, l’incipient cos policial andorrà, a excepció d’un membre que renuncià la posobra de la consumació del segon crim.

Les pàgines magistrals que ha escrit l’Iñaki Rubio són un assaig prosificat, una història de violència, «la d’un germà contra l’altre i de tot un poble contra el Pere». Una crònica, fruit d’una rigorosa investigació d’anys —els buits de la qual ha acabat d’omplir de collita pròpia i amb coneixement de causa—, que té el mèrit de reconciliar víctimes i botxins a través de l’únic mitjà possible: la comprensió. Potser entendre el perquè no assegura el perdó, però tal volta és la manera de tancar una ferida i tirar endavant. I aquest és, potser, el gran mèrit de l’obra de l’Iñaki.