Carmelina, per sempre davant la mar. Altea li dedica un Centre d’Interpretació a la Casa Gadea

per Víctor Labrado

Entre-veus

Porta  d'accés a la terrassa del pis superior de la Casa Gadea amb vistes a la platja de l'Olla, Altea
Porta d'accés a la terrassa del pis superior de la Casa Gadea amb vistes a la platja de l'Olla, Altea | © Francesc Vera

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

No costa de trobar la casa, eixint de l’autopista al nord d’Altea: just enfront hi ha l’hotel que precisament es diu Villa Gadea. L’hotel té una presència imposant, de castell japonès, que hauria convençut el mateix Akira Kurosawa. Tot pintat de blanc, això sí.

Travessem la carretera i voregem l’hotel, per un carrer lateral, i al fons, amb tota una redona davant per a ella sola, es destaca la silueta de la Casa Gadea: el «gran Palau de les Fades», en paraules de la mateixa Carmelina, evocant una altra manera d’arribar al mateix lloc, d’un altre temps, quan ella vivia i creixia dins l’Altea de Matèria de Bretanya:

Passaves el Mascarat... les covetes de Bernat... la Galera... i de sobte et trobaves a la partida de l’Olla. Ara han canviat els camins i les coses, però aleshores tot era més bonic i més net. I la casa on es feia la festa a sant Llorenç lluïa com un immens i fins i tot gran Palau de les Fades. La Casa Gadea, li deien, amb jardins i caminals i capella que s’obrien a la gent.

El text, «Sant Llorenç», un inèdit de Carmelina, ens l’han posat damunt la taula Reme Gadea, la persona directament al càrrec de les instal·lacions, i Aurora Serrat, la regidora de Cultura. No cal dir que apareixerà inclòs a l’Obra completa, editada per l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, d’aparició ja imminent, i que es presentarà el proper novembre: els dies 19 i 20 a Altea tindran lloc les Jornades Carmelina Sánchez-Cutillas, des de les fronteres del silenci. Després, el dia 22, l’Obra –en dos volums: l’un dedicat a la prosa i l’altre, al vers– es presentarà també a València, en el que ja serà la cloenda de l’any Carmelina. Inclourà molts altres inèdits i sembla que s’anuncia, amb aquestes aportacions, que l’autora hi guanyarà molt en dimensió literària, més enllà de Matèria de Bretanya.

Porta de la capella de la façana lateral de la casa Gadea, seu del CICS-C a la partida de l'Olla, Altea | © Francesc Vera

Al Centre d’Interpretació ara esperen que arribe el mobiliari, que ja està encomanat. Em diuen que després de Nadal tot estarà a punt. La dedicació al públic escolar serà preferent. Començaran rebent grups de la mateixa Altea, com un assaig per quan comencen a arribar els grups de fora, que vindran després. Ja tenen també projectades un parell de rutes literàries per al públic diguem-ne més espontani, d’adults curiosos, individualment interessats en l’obra i en la vida de Carmelina. L’una se centrarà més en el poble antic, l’altra en la vora de la mar. Hi haurà també una presència constant del Cefire, organitzant activitats de formació cultural. I a tot això s’afegirà el conjunt d’esdeveniments que la imaginació i les ocasions permetran oferir al respectable públic.

Una iniciativa com aquesta del Centre d’Interpretació dedicat a Carmelina Sánchez-Cutillas, entre valencians, tan tímids com som a l’hora de fer valdre el nostre patrimoni literari, de donar un relleu i una projecció públics als autors que han escrit en la nostra llengua, no és cosa de cada dia. No és gens habitual, i més ara, que fins i tot ens permetem retallades tan espectaculars com la demolició del murals literaris de Muro. D’iniciatives semblants hi ha l’Espai Fuster a Sueca, el dedicat a Carles Salvador a Benassal, el projecte sobre Enric Valor a Castalla... I aneu parant de comptar.

Vista de la galeria del pis superior de la Casa Gadea, Altea | © Francesc Vera

Un feliç concurs de circumstàncies, a Altea, ha produït el miracle. La voluntat de l’Ajuntament, de promoure el turisme de qualitat, de creure’s en possessió d’un patrimoni singular, de no voler renunciar a la pròpia identitat, n’ha sigut una, i decisiva. Detectem un orgull local de trobar-se hereus d’un turisme més respectuós amb l’entorn. Respectuós com ara en el sentit de limitar la verticalitat. És cert que la presència de conjunt, amb el campanar i les teulades, de poble conservat, és encara molt visible. Més que en molts altres llocs de la costa nostra, tan ben aprofitada tota.

L’any Carmelina Sánchez-Cutillas, organitzat des de l’Acadèmia Valenciana de la Llengua, ha sigut una empenta impagable i molt d’agrair, em reconeixen també. Per altra banda, la Conselleria de Cultura ha complit la seua part. Les converses, que havien començat amb l’anterior secretari autonòmic de Cultura, Albert Girona, han tret cap, amb l’actual persona en el mateix càrrec, Raquel Tamarit, a uns pactes satisfactoris: com ara la mateixa Reme Gadea és una funcionària cedida per aquella Conselleria com a gestora per al Centre d’Interpretació.

Hi havia la iniciativa de la càtedra Enric Valor, des de la Universitat d’Alacant, que treballava des de feia anys, promovent la idea de lligar aquest espai geogràfic, del Toix a l’Albir, i l’obra de Carmelina, cosa que justifica plenament una lectura, ni que siga apressada, de Matèria de Bretanya: els alteans poden, sense por d’exagerar, reclamar-se membres d’un club ben restringit, el dels habitadors i usufructuaris de mites, en el seu cas d’un espai poetitzat –petita pàtria, que diria Carmelina– resultat, tot alhora, de l’encert literari d’aquell llibre, i de l’amor tendríssim que afina en cada pàgina la veu narradora, tan breu com una gota de perfum sobre la pell dels segles, en la història d’aquest poble tan mariner.

La Punta de l'Albir des de la platja de l'Olla, Altea | © Francesc Vera

Hi ha hagut també l’ocasió de la Casa Gadea, enclavada en els mateixos llocs on s’eleva Matèria de Bretanya. La Casa no apareix citada al llibre, però és un exemple ben vàlid de l’ambient de senyors –senyorets– instal·lats als estius en aquelles partides de l’Olla i de Cap Negret, persones d’ordre i benestants, de vida religiosa molt intensa, amb resos de rosaris quotidians i, fins i tot, misses dominicals a domicili.

La Casa Gadea té també una capella pròpia, com aquella altra «de la senyora Maria Ribes, mig a mig casa i convent, perquè hi havia una esglesieta i a l’estiu aplegaven uns quants frares de Sant Francesc que els diumenges deien missa i totes les vesprades convidaven les dones de la contornada al rosari tocant una campaneta que feia veu d’esquella.» Els antics propietaris de la Casa Gadea, però, devien ser d’un catolicisme més de la festa, més d’agrair, i s’havien especialitzat en la celebració de Sant Llorenç. Estem perfectament autoritzats a imaginar-nos aquella bona gent, després de sopar, mirant el cel de primeries d’agost, esperant a veure caure les llàgrimes del sant, aquelles ratlles de foc, efímeres, que travessen màgicament la foscor, només un instant.

Però tornem a l’ocasió de la Gasa Gadea, la irrepetible ocasió per a disposar d’aquell «gran Palau de les Fades». Fa pocs anys, el consistori d’Altea havia pres la decisió, en un rampell de generositat municipal, de cedir-lo a una empresa privada. Deien que pensaven dedicar-lo a les activitats d’un col·legi que, per l’excel·lència de l’edifici i de la situació, podem imaginar molt selecte. El 2015, però, hi havia eleccions i es va produir un canvi en el govern municipal, la corporació entrant va arribar a temps de desfer el conveni i tornar la Casa Gadea a l’ús públic. Quin altre de millor podria tindre?

L'Illeta de l'Olla vista des de la platja | © Francesc Vera

Allí, elevada davant la mar, enfront de l’Illa que sura massissa enmig de la blavor i voltada d’oliveres supervivents, entre pins i xiprers, s’hi domina la caiguda a la platja. Es baixa per unes escaletes, per un jardí sàviament ordenat que, vist des de baix, sembla inspirat en els marges de pedra que devien sostenir bancals desapareguts. Les ones venen a llepar una estesa de cudols redonets i d’alga. Quan es retiren sorollen d’una manera que només es pot comparar a la remor de les fitxes de dòmino, quan les barrejaven damunt les taules de marbre als vells casinos. Hi ha pau, silenci, almenys des de mitjan setembre. No es pot demanar més.

I vist tot això, es podria dir que des d’aquest «feliç concurs de circumstàncies» que acabem de repassar, tot just es comença a donar resposta a un pensament, o desig, que va expressar Luis del Romero a La meva cambra més estimada, dedicat a Carmelina Sánchez-Cutillas, evocant la seua biblioteca particular:

no deixa de ser una llàstima que els seus llibres ocupen ara uns prestatges impersonals, barrejats potser amb llibres d’altres procedències. Tant de bo algun dia puga reconstruir-se eixe espai i fer reviure la biblioteca de Carmelina, amb tots els seus llibres, la seua taula i els seus records. I, posats a somniar, col·locar-la en algun lloc privilegiat, si pot ser enfront d’aquella mar que «vivia en una badia molt gran».

La Casa Gadea, d’Altea, és certament el lloc privilegiat.

Porta d'accés a la terrassa del pis superior de la Casa Gadea, Altea | © Francesc Vera