Michael Chabon: ‘Moonglow’

per Ferran Garcia-Oliver

Narrativa

Michael Chabon
Michael Chabon

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Llevat de la portada, que és per a llogar cadires, totes les 520 pàgines de Moonglow són admirables, i un no pot més que traure’s el barret per saludar la novel·la de Michael Chabon com un artefacte precís i d’alta volada. Potser l’obsessió pels detalls, aparentment banals i superflus, pot incomodar el lector poc avesat, però Joyce ja va explicitar que els detalls en l’espai viscut de les persones, sobretot en les persones que recorden, donen substància, gruix i credibilitat a qualsevol projecte literari ambiciós.

L’argument és simple, fins i tot banal i recurrent: l’avi d’en Chabon, convocat per la Dama Insomne al reialme d’on no tornem mai més —per molt que vulguen els adherents de la metempsicosi, entre ells els càtars— fa repàs i compte de la pròpia vida. Allà on no hi ha res, tot allò que l’avi ha callat o ha omès, Chabon ho ha omplert amb els recursos de la imaginació, encara que més pròpiament caldria dir de la invenció. Mirar d’establir, doncs, la frontera entre veritat i ficció, no paga la pena, entre altres raons perquè aquest és el pacte que estableix l’autor amb el lector amb un advertiment previ: «A l’hora de preparar aquestes memòries he estat fidel als fets tret quan els fets es negaven a concordar amb la memòria, amb el propòsit de la narració o amb la veritat tal com jo prefereixo entendre-la», en la traducció excel·lent d’Ernest Riera. L’important és si tot plegat funciona, i prou que funciona perquè els engranatges del que ha de ser una «novel·la» abdueixen els que haurien de ser una «biografia».

de la conjuminació, tan difícil i complexa, de la peripècia individual i la peripècia col·lectiva, en aquest cas de la societat nord-americana des de la perspectiva d’una família de classe mitjana

Poseu com a ingredients escenes colpidores de la Segona Guerra Mundial; l’interior de presons, on sobreviuen no els més forts sinó els més llestos; una família tocada, els uns per les urpes de la història —la barbàrie nazi— i la follia sota l’obsessió onírica d’un cavall escorxat, i els altres per una vocació cap al frau, diguem-ne mercantil, amb derivacions cap a l’arteria en taules de billar: qui no suma, se n’ix; la carrera espacial, engreixada per eminències com ara Wernher von Braun, a qui els nord-americans li tunejaren el passat criminal amorrat a la mamella del Reich; el gust i les habilitats per dissenyar i fer maquetes; l’amor i la mort, amb les seues ferides inevitables, i, com a salsa aglutinant, l’aroma jueu, kosher, de tot plegat. El resultat s’aproxima a allò que alguns en diuen «novel·la total», perquè amb la llista incompleta dels temes que acabe d’assenyalar us haureu pogut fer compte de la conjuminació, tan difícil i complexa, de la peripècia individual i la peripècia col·lectiva, en aquest cas de la societat nord-americana des de la perspectiva d’una família de classe mitjana, d’aquelles que han d’arribar a final de mes. En aquests menesters, els escriptors estatunidencs són mestres envejables, només emulats pels directors de cinema estatunidencs.

Catedral (2018)

No hi ha un ordre «racional» en Moonglow. L’autor trenca amb la seqüencia habitual del relat memorialístic, el que comença per la data de naixement i la mort hi posa fi. Són les glopades de records de l’avi les que determinen el flux de la trama, o millor, de les diferents trames associades a la trajectòria vital de l’avi. Cal posar-hi, doncs, la màxima atenció en la lectura, perquè en un moment transitem per un poble alemany acabat d’alliberar pels aliats —allà on la narració esdevé profundament vibrant—, i al capítol següent som enmig d’una conversa entre l’avi i la mare del Michael Chabon, i més avant presenciem la cacera d’un cocodril, que potser és una pitó, el responsable d’haver-se berenat Ramon, el gat de la veïna. Com que la memòria és selectiva, selecciona, en efecte, els records i en prioritza uns en contra d’uns altres que en principi tenen o haurien de tenir més «significació» social i moral, nodrits com estem en els principis de la responsabilitat col·lectiva i el respecte de la condició humana. Al final sabem més de com muntar a escala reduïda un coet, o què cal fer per atrapar el cocodril de la marededeusanta, que del passat segrestat de l’àvia, pel qual paga la pena fer l’orni. I mira que justament això era una mina literària. A vegades cal esborrar el passat per sobreviure: les úniques quatre fotos de l’àvia d’abans de la guerra han desaparegut de l’àlbum familiar. Però no ens fem il·lusions: just per silenciar-lo o negar-lo, el passat ens atrapa en forma de bogeria o, com a Von Braun, en forma d’amarga revelació.

¿Quin lloc ocupa l’obra literària de Michael Chabon en la república literària catalana, la lectora i l’escriptora? Em fa la impressió que pena en la marginalitat i en el reducte desagraït de la minoria.

¿Quin lloc ocupa l’obra literària de Michael Chabon en la república literària catalana, la lectora i l’escriptora? Em fa la impressió que pena en la marginalitat i en el reducte desagraït de la minoria. Moonglow, a casa nostra, va passar amb més pena que glòria. Així ens llueix el pèl: en el moment d’escriure aquest paper, el premi Andròmina de narrativa ha quedat desert, tot i el centenar d’obres presentades, que es diu prompte. Això és dolorós, i ens fa mal. Descomptades les afortunades excepcions, l’avitaminosi consumeix la nostra novel·la. I encara queda per traduir el bo i millor del Michael Chabon, en particular Les extraordinàries aventures de Kavalier & Klay, escrita el 2000, també amb el rerefons jueu i de l’Holocaust, i on sorgeixen els temes bàsics de Moonglow, l’amor, la família i l’amistat. Chabon, que escriu amb l’afany totalitzador dels antics a la recerca del fons de l’ànima humana, és modern com el microxip d’última generació.