‘L’única veritat’, de Francesc Bodí

per Ximo Espinós

Narrativa

Francesc Bodí
Francesc Bodí | © Prats i Camps

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

No resulta gens habitual, en les nostres lletres, l’aparició d’una novel·la com L’única veritat. Més bé es tracta d’un esdeveniment excepcional, tant per la magnitud de la proposta –883 pàgines– com per la qualitat de la seua prosa. No en va Francesc Bodí, un dels narradors més competents al sud del Sénia, hi ha esmerçat els darrers vint anys de la seua ja dilatada i reeixida carrera literària. Novel·la riu o novel·la arbre –arbre genealògic centenari i esponerós– de factura clàssica, amb múltiples subtrames, L’única veritat narra les peripècies d’una saga familiar que recorre bona part del segle XIX i s’estén fins els anys seixanta del segle XX. Narrada de forma fragmentària, amb contínues anticipacions i retrospeccions, s’estructura en tres nivells narratius, que s’alternen en el curs del relat. Els més extensos i significatius són els que duen per títol “Les preocupacions del segle” i “El saló de la nissaga”. El primer recorre l’atrafegada i altament novel·lesca vida de Francesc d’Assís Martí i Aigüeres, des dels seus orígens humils fins a la seua participació en les guerres carlines, mà a mà amb el general Cabrera, “Lo tigre del Maestrat”. És la part més aventurera. El segon se centra en el retorn a Volves –correlat narratiu d’Agres, poble natal de l’autor–, i adopta un caire de novel·la sentimental. El tercer nivell narratiu, “El cel del retorn”, situat ja en els anys seixanta del segle XX, focalitza el personatge d’Aurora, que tot just escapada de la revolució cubana retorna a casa a la recerca de la veritat que dona títol a la novel·la. El menor desenvolupament d’aquesta branca narrativa s’explica pel fet que ja ha estat explorada en la novel·la Havanera (2005), que recomanem llegir o rellegir una vegada acabada la lectura de L’única veritat.

Lletra Impresa (2021)
conflictes familiars entre pares, fills i germans, d’amors contrariats, incendiaris o romàntics, d’enganys, impostures i gelosies, lluites per la supervivència, crims, guerres...

El motlle genèric triat per l’autor se situa dins de les convencions de la novel·la de fulletó, amb profusió de dramàtics conflictes familiars entre pares, fills i germans, d’amors contrariats, incendiaris o romàntics, d’enganys, impostures i gelosies, lluites per la supervivència, crims, guerres... Una historia, en definitiva, bigger than live, per dir-ho en termes cinematogràfics. Cal assenyalar també, pel que fa a les referències literàries reciclades per l’autor, la petjada del realisme màgic, i més en concret de la celebèrrima Cien años de soledat. Sense arribar als extrems de la influent novel·la de Gabriel García Márquez, ara i adés irrompen en el relat elements meravellosos, com ara l’huracà i la voladissa d’oronetes causada per la passió amorosa, el poder visionari d’un ull de cristall, una càmera fotogràfica que detecta espectres o mentides, la presencia d’una meiga, d’una dona serp o d’una monja que levita. Cert que l’interés de l’autor per barrejar realitat i fantasia no és nou. Tot i que la part central de la seua obra –la composta per Passions apòcrifes (1995), Guerres perdudes (1997), L’infidel (2000), El cos del delicte (2000), El soroll de la resta (2008) i La passejadora de gossos (2016)s’adscriu a la codificació realista, ja en Volves i Olives (1995), la seua primera obra publicada, trobem aquesta tirada imaginativa.

Un estil, a més, que aconsegueix un equilibri admirable entre el valencià meridional de la seua comarca i l’estàndard literari.

Siga com siga, la base melodramàtica dominant a l’obra és transcendida literàriament pel característic estil de l’autor, expansiu, ric i expressiu fins al preciosisme, que domina com pocs el difícil art de la metàfora, sobretot en les parts protagonitzades per Francesc d’Assís Martí i Aigüeres: “Francesc d’Assís va notar un arbre poderós, fort i esvelt com un xop, que li creixia des d’algun punt amagat de les entranyes. Va sentir les arrels abraçant-li el cor com un ramell de venes i les branques avançant sota la pell, obrint-se pas entre els músculs i els ossos, doblegant les corbes de les articulacions. Va sentir el frec dels branquillons pujant-li per la boca del ventre i el pessigolleig dels brots més tendres enfilant-se-li per la gola, fins que tota aquella eclosió de vida que bullia al seu interior li va esclatar dins de la boca en un seguit de flors que tenien forma de paraules”. Brillant. Un estil, a més, que aconsegueix un equilibri admirable entre el valencià meridional de la seua comarca i l’estàndard literari. Francesc Bodí és, a més, un narrador detallista, que no deixa res a l’atzar, i gaudeix caracteritzant els seus personatges –i en són un cafís–, dotant-los d’una personalitat i fins i tot d’una tonalitat expressiva pròpia.

Fet i fet, L’única veritat, la darrera novel·la de Francesc Bodí, es dibuixa com una obra important, magnífica en la seua desmesura, culminació, en definitiva, de la carrera literària d’un dels nostres millors narradors.