De com es trenca l’ànima: ‘Aigua en cistella’, de Carme Miquel

per Lourdes Boïgues

Narrativa

Carme Miquel
Carme Miquel

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Carme Miquel i Diego (La Nucia, 1945-València, 2019), va compaginar la seua professió de mestra amb l’escriptura, a més de participar en diversos moviments professionals, sindicals i cívics. Igualment va ser fundadora i presidenta de la Federació Escola Valenciana, membre de l’Acadèmia Valenciana de Llengua des de 2006 fins a la seua mort i, a més a més, va rebre títols honorífics tan destacats com el de Miquelet d'Honor per la Societat Coral el Micalet de València. Autora prolífica, va guanyar diversos premis literaris en les modalitats de narrativa infantil, juvenil i per a adults. Si és que es pot resumir una vida, hom diria que Carme Miquel va dedicar la seua existència a l'educació, l'escriptura i la promoció del valencià. Una dona humil i optimista que vaig tindre la sort de conèixer durant un acte de la Fira del Llibre de València de 2015. Aleshores em va dir que cada llibre que escrivia era un homenatge a la seua llengua

Doncs bé, Aigua en cistella, és un dels millors homenatges de Carme Miquel al valencià. Amb aquesta obra va guanyar el Premi Ciutat d’Alzira l’any 1998. Publicat per l’Editorial Bromera, el llibre té una coberta senzilla però atractiva i molt relacionada amb la protagonista de l’obra. Flors de gesmil sobre fons negre. M’agrada la simbologia i tothom coneix les característiques del gesmil: flor delicada amb un perfum potent i sensual.

Respecte del títol del llibre, Aigua en cistella, confesse que va despertar la meua curiositat a l’hora d’escollir-lo entre tants altres companys de prestatgeria. I com que no vull desvelar el secret, deixaré que lectors i lectores descobrisquen el significat d’aquest títol.

Bromera (1999)

L’obra conté molts ingredients i tots m’han agradat. Carme Miquel ha sabut barrejar magistralment fets històrics amb successos personals, pensaments filosòfics/polítics i sentiments íntims. Ha jugat amb tres temps, tres escenaris principals i dues visions diferents de la protagonista. Anem a pams, perquè l’obra s’ho mereix.

escriu sobre la postguerra a la ciutat de València. Ho fa des del punt de vista dels perdedors, dels miserables. Però també obri la finestra als més rics, als que no els va faltar res

D’una banda, com he dit, està el component històric. L’autora escriu sobre la postguerra a la ciutat de València. Ho fa des del punt de vista dels perdedors, dels miserables. Però també obri la finestra als més rics, als que no els va faltar res. D’aquesta manera, el contrast és colpidor. Però, en canvi, la protagonista no es plany directament de la seua condició de pobra perquè la té ben assumida.

D’altra banda, retrata la societat i les desigualtats entre les classes. En aquest sentit, l’obra recorda els grans clàssics (Víctor Hugo, Jane Austen, Charles Dickens, etc.). La convivència en una mateixa casa entre senyorets, senyoretes, criats i criades es mostra de forma molt vívida, tal com fan les sèries televisives que triomfen actualment. Efectivament, en un mateix espai coincideixen estaments socials tancats i barrats, encara que de tant en tant s’obrin en benefici exclusiu dels senyors. És el que passa en la mansió de donya Amparo i en la casa d’estiueig de la família.

particularment València. Allí es deté en quasi tots els barris i edificis més emblemàtics: Bosseria, carrer de les Cistelles, Mercat Central, Mercat de Colom, plaça de l’Ajuntament, la Llotja, la Malva-rosa

Quant a la descripció dels llocs on transcorre l’acció, la protagonista ens acompanya per la València dels anys 1940-1950; per la costa de la Marina dels mateixos anys; per la Barcelona dels anys 1950-60 i pel Montpeller dels exiliats i exiliades espanyoles. De tots els escenaris, m’ha encisat particularment València. Allí es deté en quasi tots els barris i edificis més emblemàtics: Bosseria, carrer de les Cistelles, Mercat Central, Mercat de Colom, plaça de l’Ajuntament, la Llotja, la Malva-rosa, etc. De Barcelona també se’n fa un bon retrat, però des de la perspectiva d’un altre personatge més lletrat.

L’obra està escrita en primera persona, ja que Carme Miquel es posa en la pell de la protagonista principal, Isabel. Tanmateix hi ha fragments en tercera persona que introdueixen la veu d’un personatge molt important en l’obra. Es tracta d’un home que habita a Montpeller, malalt, prostrat en una cadira de rodes, antic escriptor, que observa Isabel des de la casa d’enfront i que s’enamora d’ella en secret. Aquest home fa de pont entre les diferents etapes del passat d’Isabel i el present.

Així, coneixem la vida de la protagonista. Una dona de poques paraules, com es defineix ella. Una dona que no vol plorar. Òrfena, pobra de naixement, ultratjada, traumatitzada, explotada... Isabel és un personatge molt potent, pareguda a la flor de gessamí, que tant li agrada. Pulcra, delicada i sensual. La seua bellesa es converteix alhora en maledicció. A pesar de la seua voluntat de progressar i d’oblidar, la persegueix el desamor. Certament, té grans amics i amigues, com ara l’Estanis, el revolucionari, o Leonor, la criada desinhibida i espavilada. Però al final sempre guanya la solitud. De tot açò en som testimonis a través de la interferència de dos personatges durant la recta final de la seua vida, els nebots de l’home que l’estimava en secret a Montpeller. Ambdós desgranen la personalitat complexa d’Isabel, la que escriu les paraules juntes, la que es menja les flors amb canyella, la que es purifica amb l’aigua de pluja. A ella, a qui van titllar de boja, en realitat no li havien deixat viure la seua vida perquè pertanyia a una societat injusta i masclista. Malgrat tot, des de la residència, Isabel afirma que no deu res ni s’ha venut a ningú, que mai no ha sigut sotmesa per cap home com han fet altres dones, dependents del marit, del senyoret o del macarró, i que això no ho haguera suportat. Recordeu els versos de Maria Mercé Marçal? «Tres voltes rebel...»

Les dones pobres i de nació oprimida no perden ni l’orgull ni la dignitat encara que els arranquen l’ànima de viu en viu. Perquè, en resum, a Isabel no li fallava l’enteniment, sinó que li havien trencat el cor en bocins tan xicotets com els pètals del gessamí.