'El viatge al passat', de Stefan Zweig

per Tomàs Vibot

Narrativa

Stefan Zweig
Stefan Zweig

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Stefan Zweig (Viena 1881-Petròpolis 1942) és un dels genis de la tècnica narrativa i sobretot de la construcció psicològica dels personatges, trets que es palesen de manera extraordinària en El viatge al passat. Aquesta novel·leta —que alguns han qualificat de «conte llarg»— va ser publicada el 1929, quan l’escriptor havia assolit el zenit de la maduresa literària (ja portava més de vint títols a la seva carrera). Narra la història del retrobament entre un home i una dona que en el passat s’havien estimat i que encara creuen que ho fan. Ell, feiner i humil, amb moltes privacions i esforços aconsegueix abandonar «els soterranis de la pobresa» per ser secretari personal del director d’una empresa, amb l’esposa del qual naixerà una història d’amor, tan apassionada com dramàtica.

Sobre la base d’aquest argument —que a priori pot semblar anodí— Zweig basteix un relat agombolat de subtileses, detalls carregats d’expectatives i moments tan desesperats com apassionats. La primera besada entre els protagonistes ben bé mereix un requadre apart: «No era que ell l’hagués atreta a ella, i ni ella a ell; era, senzillament, que havien caigut en braços l’un de l’altra, com arrossegats per una tempesta, i es precipitaven tots dos, l’un dins l’altra, en un abisme inconscient i insondable, mentre sentien en fer-ho una dolça i ardent impotència... Aquell sentiment tant de temps contingut es va descarregar en un sol segon, inflamat per l’imant de l’atzar».

Edicions 1984 (2009)

Separats els amants durant nou anys a causa de la I Guerra Mundial, el retrobament obrirà més interrogants que certeses, més desassossecs que no pas joies: «Eren ombres, ombres que volien esdevenir vives i no ho aconseguien; ni ella ni ell no eren els mateixos i, en canvi, continuaren esforçant-se endebades a buscar-se, fugint i retenint-se en un afany immaterial i mancat d’energia vital».

fa navegar els personatges entre les confusions i les passions; entre les sensacions més intenses i els buits més desconsoladors

Zweig és en aquesta novel·la un narrador que fa navegar els personatges entre les confusions i les passions; entre les sensacions més intenses i els buits més desconsoladors. L’austríac és «l’autor de l’evanescència», tal com el va titllar Jordi Corominas, capaç de manejar amb el bisturí els mots i disseccionar emocions amb precisió quirúrgica on qualsevol lector pot veure reflectida la seva pròpia experiència («Però, encara que ell ho desitgés, no va aconseguir mai posseir del tot el cos estimat que s’arborava apassionadament sota la barrera del vestit insensible»). Un univers atrapat en les ombres fugisseres del passat.

Una obra on l’eco del Romanticisme es percep, encara que d’enfora, barrejat amb el desassossec d’una mena d’existencialisme

Aquesta és una obra on l’amor idealitzat —i especialment tot el relat que porta amb ell— sosté anys de dramàtica vida dels protagonistes per arribar pràcticament a un no-res. Una obra on l’eco del Romanticisme es percep, encara que d’enfora, barrejat amb el desassossec d’una mena d’existencialisme provocat pel període d’entreguerres i l’ascens dels totalitarismes que portaran Occident a l’infern.

Si bé l’argument d’El viatge al passat pot resultar inicialment poc encoratjador, la dinàmica narrativa i la cadència sobre la qual ens porta Zweig, i sobretot la preciositat de maridar subtilment mots amb imatges d’allò viscut, d’allò percebut i d’allò desitjat fan d’aquesta novel·la una magnífica oportunitat per gaudir en moltes poques hores d’un dels més brillants narradors del segle XX. Una trama basada en gestos i en detalls sobre la base d’un dels drames que ens agermana a tots els humans: amor i passió sotmesos a la sentència inapel·lable del temps.