Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El dia que els catalans ens deixem d’idolatries i de llepar-nos les ferides, estarem en disposició de fer valdre allò que ens és més nostrat. Parlo del món cultural i, més en concret, del literari. No tinc cap dubte que les primícies dels més interessats i la indolència dels més conformistes aconsegueixen ocultar les obres més preclares de la nostra cultura. No és fàcil escatir el bo i el dolent de l’oferta, estant avesats com estem a córrer d’extrem a extrem, és a dir, de la veneració o al menyspreu amb la mateixa rapidesa que un esbart d’estornells es capgira.

Si per un moment fem un zoom i apropem el focus a la casella de la poesia, veurem que hi ha una sèrie de poetes que no se’ls veu volar però tampoc s’ofeguen. Firmes que no entren a la brega però que les tenim sempre a l’abast perquè tenen el do d’esdevenir boies on aferrar-nos. No destaquen, no criden, romanen a les llistes invisibles de candidats a ser esplèndidament ressenyats l’endemà del seu traspàs. Aquell dia sí, aquell dia ens dedicarem a recordar-los. Serà una jornada de glòria que el finat o la finada no podrà celebrar com cal, però més d’un l’aprofitarà per esventar les seves vanitats. Poetes que han vist com la seva obra, sòlida i carismàtica, rica i plural, només s’ha comentat en petits cercles de lectors, malgrat haver estat capaços de trencar motlles. Escriptors que amb molta dedicació i esforç ens han ofert una visió singular de l’univers i encara dormen al calaix dels futuribles. Tot i això no és pas a ells a qui més afecta perquè, al capdavall, va en paral·lel al seu quefer. És a nosaltres que, com a lectors, perdem l’oportunitat d’aprendre i de pujar un graó en la construcció de la nostra llengua. I així ens va...

De qui parlem quan parlem de bons poetes vius i que no estan a la palestra? En podríem fer una llista, potser no molt llarga però si substanciosa. En destaco un d’ells: Carles Camps Mundó, un poeta de llarga trajectòria i, fora de dubtes, de reconeguda vàlua. Farà uns tres anys que es va publicar la seva obra completa en un volum de gairebé vuit-centes pàgines, La mort i la paraula (Llibres del Segle, 2018). I aquest any n’ha publicat dos més, Desig de veu (Saldonar), i recentment, Envellir en la bellesa (Llibres del Segle). Una fertilitat productiva que avança per un camí en direcció única cap al coneixement personal. El punt de partida d’aquesta obra ingent rau en la tradició, que no en l’academicisme, i que va des del romanticisme fins a principis del segle XX. Rilke, Maldenstam, Hölderlin, Celan, Eliot, Riba, Ungaretti... tots ells referents inqüestionables i que serveixen d’alçaprem creatiu a Camps Mundó.

• Subscriu-te gratuïtament al nostre butlletí setmanal de novetats

Envellir en la bellesa és un petit volum que se surt dels paràmetres estilístics habituals que trobem en la seva obra anterior. Està escrit com un sol poema, un poema riu en nou parts i, entre altres diferenciacions, suposa un homenatge i un reconeixement als mestres que l’han nodrit, siguin músics, pintors, poetes o filòsofs. Escoltem un fragment:

un tractat de teoria poètica, creïble, convincent i profunda, on el poeta exposa impúdicament els seus secrets de cuina.

Camps Mundó, interpreta i refà els clàssics, és a dir, destil·la reconegudes lectures per trobar respostes a les seves inquietuds, “em pregunto com llegeixo”. Com diu el poeta, traductor, crític i assagista D. Sam Abrams, Envellir en la bellesa és un tractat de teoria poètica, creïble, convincent i profunda, on el poeta exposa impúdicament els seus secrets de cuina. I com a marca de la casa, escriu amb un llenguatge molt precís, del tot translúcid i despullat de cultismes, fins al punt que el lector no para atenció a la paraula sinó al contingut. I és que en ell la llengua és una eina, un company de viatge que facilita la fluïdesa de les idees i la dosificació de les emocions. Aconsegueix així transmetre’ns una poesia que ens interpel·la perquè no té cap dubte que “amb les paraules ens hi va la vida”.

Envellir en la bellesa no és un llibre de poemes, és el monòleg d’un poeta, d’un artesà de la paraula que busca “la bellesa que surt de la indagació i de la provatura”. Valorem els nostres bons poetes i deixem-nos d’idolatries o menyspreus.