I a dormir: ‘El dietari de Samuel Pepys’
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
Abans de l’època de les psiquiatries, la gent despertava els galls amb els seus crits, pegava quatre queixalades a l’orella d’un cavall o eixia al carrer proclamant «sóc el més fort!» o coses per l’estil. Encara passa, però no tant. Les màquines no s’alteren i la nostra és una societat maquinal, marmòria, previsible. Chesterton, fa una centúria, ja apuntava que la gent cada vegada més sovint ens afartem de mostassa deixant el bistec sobre el plat. Tot i que certa forma de desequilibri sempre ha anat lligada a l’èsser humà –els grecs ja elaboraven classificacions còsmiques de crispacions cerebrals–, no cal que ens convertim en una gossada d’excèntrics. La insensatesa, però, pot resultar inevitable en algunes circumstàncies, com ara quan ens enamorem de la primera persona que passa pel carrer. Tornant al bistec, Chesterton deia que en els seus temps la gent se centrava massa en la sal de la vida i massa poc en la vida. Busquem distraccions i no sabem què cercar. I entre dubte i dubte esdevenim una espècie de Job trasbalsat o un porc que obliguen a buscar tòfones al desert! El gran humorista anglés, tan sensat i tan imaginatiu, comentava que mentre no sapiguem gaudir de nosaltres mateixos ens anirem cansant de gaudir de tota la resta: «El que rep –parla d’un jove estàndard de la seua època–, és una magnífica abundància i concentració de diversió (…) En el cotxe pot escoltar les ones que li arriben dels confins de la Terra (…) I si no veu l’Anglaterra que travessa, cap problema. Dins d’un segle, sens dubte, el seu cotxe correrà com un cometa, i la seua ràdio captarà els sorolls de la lluna. Però res de tot això li serveix quan el cotxe es queda parat, quan ha de fer cua sense res a pensar». Foster Wallace comentava una cosa semblant a L’aigua és això. També Pascal, quan deia que la causa de les misèries humanes arrela en la incapacitat que tenim de restar tranquils dins una habitació amb un mateix.
Entre els individus alterats del passat hi ha els qui, a banda de pegar mossos o creure’s un àngel exterminador, també escrivien. Per a guardar en un quadern el que no volien dir a ningú, pel gust de registrar les rutines diàries, o simplement pel fet de recrear-se amb els somnis aeris que fan girar les aspes d’un molí solitari. Samuel Pepys (Bon port, 2021, trad. de Diana Coromines) fou un dietarista del segle XVII que es menjava la mostassa i el bistec. Era un d’aquests individus que han sabut treure-li suc a qualsevol circumstància de la vida i que, sense complicar-se massa l’existència, han tocat el llaüt les nits de lluna plena, han somniat amb el perfum del llit de les amants, han llegit alguns llibres i buidat pintes en les tavernes, o han passejat pels carrers sentint-se Gulliver al país de Lil·liput.
Davant moltes de les tortuoses confessions del segle XX i XXI, les revelacions de Pepys resulten innocents i encomiables. Retrata molt bé el caràcter anglicà d’aquella Església: els feligresos es prenen al peu de la lletra la llibertat d’adreçar-se a la divinitat de la forma que consideren més oportuna. Són nombrosíssimes les vesprades que Pepys passa dormint a la bancada, mentre el pastor enllaça sermons i amenaces, fantasiejant amb les donzelles que el portaran pels senders de la infidelitat.
escrivia en un codi que no fou desxifrat fins al segle XIX, quan un sacerdot amb molt de temps lliure i molta paciència –tres anys i un becari, ens conta Coromines–, trobà l’entrellat d’aquells jeroglífics
En aquesta antologia hi ha poques de les escenes picants que, segons Chesterton, eren el millor del dietari. No he llegit l’obra original, però anècdotes com aquesta –que tant agradava recollir a don Álvaro Cunqueiro– són escasses al recull: «Fue a hacer el amor a Margate con la mujer de un carpintero de ribera, al que previamente mandó a atarearse en la reparación de una nave». Fixeu-vos que descarat, el senyor Pepys! L’autor gallec també diu que algun d’aquests passatges són de difícil lectura en la versió original, ja que Pepys mesclava el llatí, el castellà, l’italià i el francés. El detall resulta encara més curiós quan ens assabentem que aquest secretari de l’administració de la Marina anglesa escrivia en un codi que no fou desxifrat fins al segle XIX, quan un sacerdot amb molt de temps lliure i molta paciència –tres anys i un becari, ens conta Coromines–, trobà l’entrellat d’aquells jeroglífics. Les cauteles de Pepys sembla que anaven encaminades a no espantar ni enfurismar la seua dona, a qui exigia una fidelitat sense fissures. Ell, com Ulisses, podia ser infidel, però això que la dona li poguera plantar les banyes… inadmissible! També retrata tot tipus de costums que ens són estranys, com ara varejar els esclaus amb un punt de sadisme o el fet de preferir contemplar una execució pública a veure una obra de Shakespeare al teatre, que l’avorreix sobiranament –li interessaven altres dramaturgs que hui ja no recordem.
és una mina de curiositats històriques. Narra l’incendi de Londres o l’epidèmia de pesta, en aquells temps on la gent encara dispersava les boires londinenques travessant els canals amb barcasses.
Aquest dietari es llig com La vida lenta de Josep Pla, i és una mina de curiositats històriques. Narra l’incendi de Londres o l’epidèmia de pesta, en aquells temps on la gent encara dispersava les boires londinenques travessant els canals amb barcasses. Tot ell és un compendi del que podia ser un personatge pintoresc d’aquella època vingut de menys a més. El to és sumari, auster i, com en el dietari de Pla, abunden les frases curtes i alguna menció al paisatge, més aviat escàs en Pepys. És un dietari de ritme repetitiu i diabòlicament cíclic. Ara bé, la vida trepidant de Pepys l’acaba convertint, si no s’abandona, en una lectura absorbent. Llàstima que l’antologia no siga més llarga.
Les sensacions mentre el llegim són de plenitud, i un voldria menejar-se per la vida com Samuel Pepys, acabant el dia amb un mític “i a dormir”. La sal de la vida és important, però Chesterton –molt pepysianament– tenia raó quan sentenciava: «Cal ser feliç en aquells moments tranquils en què recordem que estem vius; no en els moments sorollosos en què se’ns oblida».