Cercar la petita felicitat entre riures, somriures i reflexions: ‘No t’ho diré mai’, de Marian Díez Picó
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
«Que la teua dona et canvie per un de vint-i-cinc —amb el penis en ple esplendor— sempre serà més fàcil d’entendre pel teu entorn que si ho fa per anar a evangelitzar ànimes a milers de quilòmetres, més quan ni tan sol ha batejat els seus fills. No ho sé, dic jo.»
Si jo haguera d’escriure en primera persona la novel·la d’un sexagenari que entra en crisi matrimonial —«divorciesca», més aviat— haguera començat com el paràgraf anterior. Però no, no ho hagués pogut fer, perquè seria plagiar descaradament, amb els canvis mínims pertinents i previsibles, Marian Díez Picó, que així ho té admirablement escrit al final del sisé capítol de No t’ho dire mai, novel.la guanyadora de la XXVI edició del Premi Enric Valor de Novel·la, de la Diputació d’Alacant, i que vaig d’acabar de llegir uns dies abans que l’autora recollira el guardó el passat vint-i-sis d’octubre a Castalla, en entranyable acte de represa de l’esdeveniment valorià en temps de quasi postpandèmia (es pot dir així?).
una divertida, àgil i a estones reflexiva novel·la psicològica —o potser antipsicològica— escrita en primera persona i protagonitzada per Diana, una respectable senyora de poble
La humorista, monologuista i guionista Marian Díez , des de Monòver —Valls del Vinalopó— estant, ens ha regalat una divertida, àgil i a estones reflexiva novel·la psicològica —o potser antipsicològica— escrita en primera persona i protagonitzada per Diana, una respectable senyora de poble —«un poble perdut de l’interior de la província d’Alacant»— en la cinquantena d’anys i que té molts fronts vitals oberts: des de la separació del seu marit Jaume, la qual respon a les claus interpretatives del primer paràgraf d’aquesta ressenya, que he tingut la gosadia de plagiar, fins a l’inexcusable deure d’educar un fill i una filla borratxos d’hormones preadolescents, suportar amatòriament i educada la mare nonagenària hiperactiva o la sogra «emèrita» que, com guardià medieval, vetla perquè l’exnora no òbriga ni la ment ni les cames a altres «realitats», o bregar estoicament amb unes pèrdues urinàries que la fan «pixona amb els llavis pintats».
Díez elabora un hilarant «monòleg interior» perfectament teixit que ens du de la riallada al riure i al somriure comprensiu i còmplice, però també a la reflexió sobre els petits drames personals, sovint aventures, que, a vegades, es fan massa grans en aquestes edats que ja dius adeu a moltes coses i encara, penses, estàs molt lluny d’algunes altres —«Massa vell per al rock, però massa jove per a morir», que deien els meus admirats Jethro Tull. Diana, per exemple, està convençuda que ser mare és ser «infermera, mestra psicòloga, animadora cultural, orientadora, pallassa, cuinera, organitzadora d’esdeveniments casolans, cuidadora... i ara també com una mena d’orientadora especialista en pandèmies...», oficis que en el seu pla de vida madura no pensava que exerciria mai tan «vocacionalment».
«Orientadora especialista en pandèmies»? Sí, no ho havia explicitat fins ara, No t’ho diré mai és també una novel·la de la pandèmia. De fet, la primera que llig jo situada en aquell tempo, entre l’hivern i l’estiu de 2020. La protagonista comparteix el seu món i dèries de mare estressada i dona que es reivindica per a la felicitat —«les portes de l’enamorament estan tancades, però no així les finestres del plaer»— fins que entropessa amb aquell brutal quinze de març. «Tot el que porta corona ve amb problemes afegits», ens diu. I així és en l’atrafegada vida de Diana.
Marian Díez en ofereix una història tan senzilla com rica en situacions domèstiques estrafolàries i delirants. I jo, que no soc molt amic de contar els detalls i el final de la «pel·lícula», els moderns en diuen fer espòilers, us propose uns tasts temàtics perquè us moriu de ganes per llegir el llibre. Sempre és bon temps per llegir, però ¿no em negareu que els pròxims mesos no són sobretot de sofà, manteta, cafè (o infusioneta) i un bon llibre?
Hi ha el vi —«els poders del Riesling són infinits!»—; les vergonyes farmacèutiques; la dicotomia entre llepolies i dietes; explicar el sexe als adolescents; els «simpàtics» polls escolars; el París d’on venien els xiquets i les regles; el binomi observació/xafarderia de poble; la somniada infidelitat al Satisfyer; les críptiques emoticones dels mòbils; la plaga de la senectut femenina, és a dir, el trencament dels malucs; la comunió; els odis (al runner, al ciclista i al fotògraf dels plats dels restaurants); l’ofici de «clienta misteriosa»; l’al·lèrgia als maleïts cursos i llibres d’autoajuda; la timba del bingo clandestí de les viudes, les moltíssimes viudes del poble...
Un mosaic de situacions i reflexions, entre vitalistes, iròniques i divertides que, de tant en tant, compte!, posen el dit en la nafra de l’ofici de viure i les seues tribulacions
I en aparéixer en escena la Covid-19 s’hi afigen les noves frustracions, o camins, en la recerca de la felicitat: cuinar noves receptes sense aturador; la «mascletà» dels aplaudiments diaris al personal sanitari; les laberíntiques visites a la mare i la “sogra emèrita” o el jersei impossible que fa la mare per a l’home més famós de la televisió. I a més, un tal Ignasi o «Egnasio»; el retrobament amb l'«ex» que torna de «les missions piadoses a Etiòpia»; la al·lucinant comuna hippy del col·lectiu de viudes... Un mosaic de situacions i reflexions, entre vitalistes, iròniques i divertides que, de tant en tant, compte!, posen el dit en la nafra de l’ofici de viure i les seues tribulacions.
Tothom fa lectures personals, això és evident, i jo he orientat el focus emotiu de la novel·la cap als molts records d’infantesa que Diana evoca enmig de l’aventura de viure aquest inici dels «feliços anys vint»: l’impagable imatge de l’«olor a bonegó», una sobtada Mary Poppins, els pedòfils «domèstics i institucionals» (tristesa, dolor, ràbia); la força evocadora de la gastronomia dels diumenges de poble, amb aquell espectacle d’escorxar el conill; l’amor rudimentari entre el pare i la mare expressat mitjançant una senzilla ametla, «porcades saludables» carregades d’estima. I l’imprescindible acte de suprema educació i civilitat: saludar el veïns, «per l’amor de Déu!»
És de veres, però, que no ens ho dirà mai? Farà honor al títol, No t’ho diré mai, l’omnipresent protagonista? I si ens ho diguera? Tant se val. Gaudiu de les 160 primeres pàgines i, si el vostre venturós periple entre les paraules i les històries que explica Marian Díez amb l’admirable prosa narrativa de qui domina el soliloqui oral humorístic resulta satisfactori, de segur que Diana us ho dirà en la pàgina 166: molt, molt al final. Per favor, no feu trampa com en les novel·les de misteri, espereu que arribe l’instant suprem.