Un llibre que caldria reeditar: ‘Mare Espanya’, de Rafael L. Ninyoles

per Ferran Garcia-Oliver

Assaig

Rafael L. Ninyoles
Rafael L. Ninyoles
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

En realitat el llibre és una traducció de l’original castellà. Editat per Prometeo el 1979, en plena transició democràtica, va patir la desgràcia d’un gavadal d’errades tipogràfiques que degué posar malalt l’autor. Va ser una bona pensada, doncs, probablement del Gustau Muñoz, director de la col·lecció Arguments de l’editorial Tàndem, tornar a posar en circulació Mare Espanya, en una traducció d’absoluta solvència de l’Eduard J. Verger i amb un pròleg impecable del Toni Mollà. Una obra tan important com Mare Espanya mereixia la reparació d’aquell desori i posar-la a l’abast del lector català.

El més lacerant i vergonyós de l’assumpte és que la immensa majoria de les recerques ignoren l’aportació primigènia de Ninyoles, particularment els nascuts entre el Sénia i el Segura.

Important, perquè Ninyoles, amb una anticipació i perspicàcia excepcionals, desplega un feix d’idees, entorn del nacionalisme espanyol, que els professionals de la història del XIX i del XX han anat construint els últims trenta anys. El més lacerant i vergonyós de l’assumpte és que la immensa majoria de les recerques ignoren l’aportació primigènia de Ninyoles, particularment els nascuts entre el Sénia i el Segura. El valor de Mare Espanya resideix, doncs, no sols en el conjunt d’idees servides en una prosa sòbria però eficaç, sinó en el fet que aparegués quatre anys després tan sols de la mort de Franco. Anys de plom, en què els hereus del generalot que ens amargà quaranta anys, els més salvatges, encara pegaven tirs pel carrer, i els que oportunament maquillaren el discurs i les formes, imposaren les tesis eviternes del seu nacionalisme en el títol segon de la Constitució espanyola. Ja sabeu, més o menys: Espanya és una nació des que Eva i Adam van ser desnonats del paradís.

Tandem (1997)

Els epígrafs dels vuit capítols que integren Mare Espanya expliciten a les clares quin és el propòsit del sociòleg valencià: «Espanya, un enigma integral», perquè els Unamuno, Menéndez Pidal, Castro, Albornoz i tota la penya, més que explicar què diantre és Espanya en termes homologats per les ciències socials, s’han dedicat a les deliqüescències metafísiques de desentranyar l’ànima, l’essència i el caràcter espanyols i, és clar, el resultat per als uns i els altres és que Espanya és un «enigma històric», un «laberint», un azorante problema, que en deia un altre de la colla, el pastós Laín, una Espanya que no sap on va, sempre «invertebrada» i sovint en la encrucijada, ara segons el buldòzer de Fraga Iribarne.

Al segon capítol «Des de la Transició», Ninyoles postula l’evidència que, el 1979, degué irritar sobretot les esquerres: el nacionalisme espanyol precedeix el 1936, s’enquista en el franquisme i és prou dúctil per continuar «després». A les pàgines que segueixen, Ninyoles hi teixeix l’argumentari amb implacable lucidesa. Així, a «Supersticions impopulars», sosté que l’estèril esforç per definir la «psicologia col·lectiva», o el caràcter etern dels espanyols, de la raza —al marge dels canvis reals i concrets d’una col·lectivitat—, és un mecanisme efectiu per negar el pluralisme nacional i, de passada, sostenir el nacionalisme d’Estat.

«Els artífexs de l’enigma», el quart capítol, passa revista als fautors i gestors de la doctrina, bàsicament intel·lectuals de caire historicista, el professorat acadèmic i els cossos de funcionaris, addictes per propis interessos a la uniformitat i al centralisme, sempiterns desconfiats quan no adversaris del pluralisme polític. En fi, cadellets favorables a l’imperi de la «raó d’Estat».

Per preservar íntegra la nació cal ordre, jerarquització, cuirasses davant el canvi i, paral·lelament, la submissió ideològica. El nacionalisme integral, la millor expressió del qual va ser el franquisme, és això precisament

Atès que l’enigma només pot ser copsat a través de la intuïció o la mística (també la poesia, la copla i Manolo Escobar, si m’ho permetia Ninyoles), fruit d’una «experiència vital» o d’una «visió interna», i fa ois, doncs, al pragmatisme, l’empirisme o l’experiència, Espanya se situa en un pla transcendental, en l’ordre del que és sobrehumà. Diu un remugador il·luminat: España es el pueblo de las actitudes que no se ven con los ojos del mundo, sino con el ojo misterioso del más allá, ante el cual tienen sentido. Si en vols més, para el cabàs. El bo de tot, és que del primer a l’últim dels il·luminats han fet valer un pessimisme exorbitant. Ara i adés som a la vora del precipici, de la catàstrofe, del finis Hispaniae, algú que de fora o de dins la vol trencar. Què se’n dedueix? Per preservar íntegra la nació cal ordre, jerarquització, cuirasses davant el canvi i, paral·lelament, la submissió ideològica. El nacionalisme integral, la millor expressió del qual va ser el franquisme, és això precisament. Fracassa allà on el pensament lliure fomenta una consciència cívica, i prospera mitjançant l’estereotip i el pensament simplificat. Aquestes qüestions les aborda Ninyoles al cinquè capítol: «Raó, història i por», i al setè: «El procés d’adoctrinament».

En l’endemig, «Notes sobre el paper de la llengua i la concepció nacional», posa en relleu la centralitat que ha tingut el castellà en l’elaboració dels dogmes, a pesar que els nacionalistes espanyols s’han esforçat vanament a propugnar el paper secundari de l’idioma. I els fets mostren, més del que voldríem, que les enunciacions no han passat l’estadi de les flatulències i el borborigme intestinal.

Ninyoles tanca Mare Espanya amb el capítol «Universalisme i particularisme», el binomi que propugna obsessivament el nacionalisme espanyol, fundat sobre el castellanisme ultrancer, tan ben pintat per Ortega y Gasset —un dels pares putatius del feixisme celtibèric—, quan amolla allò de España es una cosa hecha por Castilla y solo cabezas castellanas tienen órganos adecuados para percibir el gran problema de la España integral. L’empresa nacionalista aglutinada entorn de Castella té dues conseqüències simultànies: la satanització dels altres particularismes, el català per damunt de tot, seguit del basc, i la projecció imperial servida en la safata de la Hispanitat, que cal entendre com la projecció d’Espanya, la seua llengua i la seua cultura. Ninyoles assenyala que aquesta dualitat defineix el feixisme espanyol i el franquisme, però ara sabem que l’imperialisme sobre les antigues colònies i l’anticatalanisme —consagrat en uns estereotips de caire «judaic» que fan posar la pell de gallina— els desborda i venen de molt abans.

Mare Espanya resulta introbable, està fora de circulació: una mancança que ens retrata i mostra la fragilitat de la cultura que apedacem a males penes i a contracorrent.

Si he fet un brevíssim resum dels capítols és perquè a hores d’ara Mare Espanya resulta introbable, està fora de circulació: una mancança que ens retrata i mostra la fragilitat de la cultura que apedacem a males penes i a contracorrent. A casa nostra, fem pocs llibres com aquest, i hauria de ser un referent assidu per saber quina mena d’adversari mina permanentment el desig legítim de la pròpia «normalitat» nacional, sense caure en romanticismes historicistes. Hauria de ser una lectura obligada per als polítics indígenes que van al Congreso de los Diputados, ni que fos com a complex vitamínic per a suportar un nacionalisme que, a grans trets, ha sabut canviar l’embolcall perquè res no canvie, si fa no fa a la manera del príncep de Lampedusa.

Hauria de ser una lectura obligada per als polítics indígenes que van al Congreso de los Diputados, ni que fos com a complex vitamínic

Toni Mollà adverteix al pròleg, manufacturat el 1997, que Mare Espanya «és, desgraciadament, un llibre clàssic. I dic desgraciadament perquè això mateix és la prova de la seua actualitat». Han passat pràcticament altres vint-i-cinc anys i les coses potser fins i tot han empitjorat, i Vox només és el símptoma. Ninyoles, un dels nostres grans intel·lectuals sobre el qual cau una llosa injusta de silenci i oblit, escrivia en uns moments esperançadors per al canvi del nacionalisme espanyol reaccionari. Però l’«Estat profund» no ha fet els deures de posar fi a un corrent de pensament i a un imaginari col·lectiu que fa d’Espanya l’única nació possible i, per si no n’hi havia prou, indissoluble. Al cap i a la fi, el PSOE es va adonar que no eren tan fers com els havien pintat la Guàrdia Civil, els governadors, els capitans generals i la Legión, amb cabra inclosa, els bisbes, fins i tot la mateixa policia franquista, ascendida i emmedallada, i com que el poder és llépol, una munió d’intel·lectuals, professors universitaris, periodistes —els d’El País com a trinxera dogmàtica, els de la TVE com a escamots turiferaris, la resta com a repartidors de salfumant— advocats, escriptors i altres professions de la ploma i l’oficina passaren a engrossir la nòmina d’intel·lectuals orgànics i del funcionariat obedient i addicte, ara sí, democràticament espanyols. Bé, el règim del 78, aquesta llosa que penem i arrosseguem com ànimes en pena.