Ha nascut una autora? ‘Els dies bons’ d’Aina Fullana Llull

per Llúcia Casanova

Narrativa

Aina Fullana Llull
Aina Fullana Llull
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Encetar una nova lectura pot ser una temeritat. Un llibre és una inversió de moltes hores i, si la tria no ha estat encertada, les expectatives de gaudi es poden diluir en el pur avorriment. Per aquest motiu fa temps que les recomanacions de les meues llibreteres de referència, els consells dels bons amics, o alguna ressenya ben feta són els criteris que guien les meues lectures. En cas de no tindre referències, m’agrada fer un tast del llibre abans de decidir-me: un fragment d’una pàgina oberta a l’atzar, un altre de més enllà... Així i tot, què fa que ens decidim per obrir un llibre, i no un altre, entre els centenars que s’amunteguen als prestatges i taules de novetats de les llibreries i biblioteques? En el meu cas: un autor conegut, una coberta atractiva, un títol suggeridor, una ressenya captivadora a la coberta...

Ara bé, els camins pels quals els llibres arriben als lectors són inescrutables i cap d’aquests condicionants s’han donat en la meua lectura d’Els dies bons. El llibre és un obsequi de la Institució Alfons el Magnànim als assistents al lliurament dels premis València, un lot que contenia un exemplar de cadascun dels llibres guardonats. Quan l’endemà, a casa, els ordenava: poesia, assaig, narrativa... F de Fullana, d’Aina Fullana Llull, em va vindre al cap la imatge de la joveníssima autora de només 24 anys que havia obtingut el premi València de narrativa. La flamant guardonada va fer una intervenció d’agraïment que era tota frescor, optimisme, felicitat. Amb la incitació d’aquell bon record vaig llegir un paràgraf a l’atzar, vaig llegir les dues primeres pàgines... i tot el llibre sencer d’una estrebada. La imatge de criatura dolcíssima que m’havia empés a obrir el llibre va desaparéixer i es va convertir en una veu narrativa potent, que controla el ritme, els registres i que explica unes experiències duríssimes sense caure en frivolitats ni condescendències.

Bromera (2021)
ha novel·lat a Els dies bons amb una gran versemblança els efectes de la drogodependència discreta, allunyada dels baixos fons i la delinqüència. Una addicció en certa manera socialment acceptada

Aina Fullana Llull ha novel·lat a Els dies bons amb una gran versemblança els efectes de la drogodependència discreta, allunyada dels baixos fons i la delinqüència. Una addicció en certa manera socialment acceptada. Una addicció igualment devastadora.

El protagonista d’Els dies bons és un ionqui dels que suren, dels que aparentment fan una vida normal, que té iniciativa, que emprén negocis, no és un drogoaddicte de carreró. Això sí, és una força descontrolada de la natura, que puja i baixa com una muntanya russa, emocionalment i econòmica, i que arrossega tot el que l’envolta, especialment les persones que se l’estimen, que són absorbides amb ell cap a la inevitable degradació final.

L’autora ens presenta el relat estructurat en tres parts, una per personatge, en què tres veus narratives diferents, des de tres perspectives complementàries es despullen per explicar com van viure aquella voràgine de destrucció. L’encert en l’ús dels recursos de la llengua oral fan encara més punyents les confessions.

Ni ell sap parar ni ella sap dir prou. La filla, per contra, és un personatge molt més complex que ha de créixer i superar les contradiccions emocionals que li provoquen uns pares devastats

El pare drogoaddicte s’expressa des de la justificació de qui se sent immortal, de qui se l’ha jugada i n’ha gaudit, de qui se’n penedeix, però poc, només en les estones de baixada. La mare és la veu de la impotència, de qui ha aconseguit no adonar-se de res perquè la veritat feia massa mal. Els dos tenen en comú que han optat per deixar-se arrossegar cadascú per la seua misèria particular. Ni ell sap parar ni ella sap dir prou. La filla, per contra, és un personatge molt més complex que ha de créixer i superar les contradiccions emocionals que li provoquen uns pares devastats.

Tots tres protagonistes són, tanmateix, el resultat de la incomunicació i l’aïllament emocional, de la mentida i la dissimulació, de voler fer creure que no passa res quan la vida se’t desfà sota els peus.

I pel que fa a la pregunta del titular, la meua resposta és sí: crec que ha nascut una nova autora. Recordeu-ne el nom: Aina Fullana Llull.