‘Res a amagar’, d’Anna Boluda Gisbert

per P. Cano Server

Narrativa juvenil

Anna Boluda Gisbert
Anna Boluda Gisbert

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Com o què és una família normal? És una pregunta que ens pot fer pensar molt a alguns, mentre que uns altres ho tindrien molt clar. De fet, l'adjectiu normal pot implicar que segueix la norma o bé que marca la norma. Però, de quina norma parlem? Potser quan apareixen fets o situacions que tradicionalment han estat amagats i reprimits, el que caldria és fer-los ben visibles i d’aquesta manera, crear la norma. A partir d’aquell moment, ja hi hauria un model on acollir-se perquè tothom ho considere normal.

Gina, una xicona de 14 anys que arriba a un nou centre educatiu i un nou poble i explica clarament des del primer moment la seua condició de filla d’una família homoparental

És aquesta l’actitud i actuació de Gina, una xicona de 14 anys que arriba a un nou centre educatiu i un nou poble i explica clarament des del primer moment la seua condició de filla d’una família homoparental. Perquè per a Gina és la seua família, amb qui comparteix alegries i tristeses, amb qui dina, sopa, viatja, llig, parla, riu, canta, estima... sense la necessitat de plantejar-se de quina altra forma podria ser la composició d’un nucli familiar. Aquesta tranquil·litat i seguretat, que li ha oferit sempre el fet de parlar sobre les seues circumstàncies ˗com les circumstàncies pròpies que cada família té˗, són les que li confereixen la valentia d’afrontar les adversitats sense cap mena de vergonya ni temor.

Tabarca (2018)
el comportament d’una de les mares, la que torna al seu poble d’origen, es converteix en la contradicció portada al màxim nivell. Tot, amb el fi d’intentar protegir la filla d’allò que va haver de patir ella en un altre temps al mateix lloc

Una família sense secrets, aparentment, que sempre ha emprat la transparència com a recurs o estratègia perquè no es torne a viure una experiència que roman oculta i que tanmateix, esdevé el major secret de família imaginable. Així, el comportament d’una de les mares, la que torna al seu poble d’origen, es converteix en la contradicció portada al màxim nivell. Tot, amb el fi d’intentar protegir la filla d’allò que va haver de patir ella en un altre temps al mateix lloc.

Certament, el món canvia però encara no podem dir que l’evolució és sempre positiva. Perquè el que mai sospitaria Gina, ni Carla (la mare), és que tants anys després, la intolerància sense sentit, el rebuig inexplicat i l’agressió injustificada continuarien formant part de l’entorn escolar i social d’aquell indret. I al remat, la veritat sempre acaba surant com l’oli i les indesitjades explicacions es fan necessàries.

La història està teixida a dos veus, amb capítols curts on s’intercala el format del diari de la mare amb la narració en tercera persona de la filla. Una alternança que confereix un ritme dinàmic i àgil, i alhora crea el desig encadenat de voler acabar un capítol per a saber com continua l’altre relat. Tanmateix, aquesta estratègia narrativa ha estat construïda per una autora que inicia la seua trajectòria novel·lesca amb Res a amagar, després d’assolir experiència —exitosa— amb la narrativa breu. Amb aquesta obra, Anna Boluda Gisbert (Alcoi, 1976) va quedar finalista del Premi Ciutat de Torrent de Narrativa el 2017 i va ser Premi de la Crítica dels Escriptors Valencians al 2019 . Periodista i realitzadora de vídeo freelance, ha realitzat nombrosos vídeos de temàtica mediambiental, científica, cultural i inclusiva. És directora dels premiats documentals Homo baby boom i Queer Spawn sobre famílies homoparentals.

Malauradament, aquesta és una història que no pertany tan sols al terreny de la ficció, només cal fer una ullada a les notícies. Existeix a la nostra societat encara un estrany ˗quasi morbós en alguns casos˗ interés per saber l’orientació sexual de les persones, com si això ens haguera d’afectar als altres. Maricó, bollera, gai, marieta i un rastre ben llarg continuen considerant-se insults, poc han millorat les coses si encara s’ha de justificar a qui s’estima.

I no cal classificar-ho com a gènere especialitzat, com si s’haguera de tractar com un tema extraordinari que cal explicar i catalogar per a llegir només en cas d’interessar-nos per algun motiu específic i excepcional. Simplement, el món és món, i la literatura, en tant que constitueix un testimoni del seu temps, ha de reflectir tot allò que s’hi esdevé. Com canta Raimon, «el món és fet de gent de tota mena», és l’únic que cal entendre. I l’homosexualitat i les famílies homoparentals formen part del món i la vida i, per tant, també han de formar part de la literatura sense cap excepcionalitat de temàtica especialitzada.

Tot just ara que tornen a existir els «llibres prohibits» i que algun tribunal (també eren tribunals aquells de temps obscurantistes) ha decidit que hi ha textos poc convenients per educar en la diversitat (qui ha de donar llum, dona fum?), potser més que mai cal deixar ben clar que a l’hora d’estimar ningú ha de tindre Res a amagar.