‘Seidia’, un poema èpic valencià, de Joaquim Garcia Girona

per Salvador Vendrell

Poesia

Joaquim Garcia Girona
Joaquim Garcia Girona

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Fa ja més de cent anys, el 1919, Joaquim Garcia Girona (1867-1928) guanyà, en els Jocs Florals de València, el premi extraordinari de l’Honorable Patrici Castellonenc Gaetà Huguet. El va guanyar amb Seidia, una epopeia que evoca el temps de Jaume I, des de la conquesta de Morella a la de Borriana. Es publicà en 1920 i va tindre molt bona acollida. Eduard Martínez Ferrando va escriure: «L’esmentat poema constitueix un inspirat cant a l’epopeia de la conquesta del nostre antic Regne, per Jaume I el Conqueridor, al qual serveix de fonament la “Crònica” que parlant de les seues gestes escriví el mateix rei». A la seua vàlua històrica i literària l’obra hi afegia, en paraules de Ferrando: «una important revifalla del lèxic vernacular així com també el d’ésser un tresor folkòric del nostre poble. Per tots aquests motius no vacil·lem a afirmar, sincerament, que ‘Zeidia’ representa el major esdeveniment literari en la república de les lletres valencianes des dels dies del patriarca Llorente». El seu autor, encara que poc conegut entre el públic lector, a més d’exercir de rector de seminaris (Saragossa, Còrdova, Oriola i Baeza), va ser reconegut per la qualitat dels seus treballs com a poeta, erudit, traductor d’Horaci al valencià i com a primerenc lexicògraf. Va col·laborar en el diccionari d’Antoni Maria Alcover i va fer el Vocabulari del Maestrat, que va enllestir el 1907.

Seidia és l’obra literària de més substància de Garcia Girona i potser siga el més ambiciós poema històric escrit al País Valencià. Per això, i per rescatar-lo de l’oblit, Òscar Pérez i Ramon París el van editar a Saó, l’any 2000. No fa molt, en el 2021, l’han tornat a editar per commemorar el centenari de la primera impressió seguint els mateixos criteris lingüístics que en l’edició de Saó, que pretenia, com diu Ramon Paris: «la regularització lingüística d’aquest poema —d’època anterior a la signatura de la unificació de les normes ortogràfiques de Castelló, l’any 1932— és facilitar la lectura i comprensió de l’obra sense afectar-ne la mètrica, el ritme i la rima, que és l’estructura fonamental d’aquell bell edifici literari».

Onada (2021)

Seidia amb el preludi, tretze cants i un epíleg és una narració èpica en vers que comprén el període històric relatat per Jaume I al Llibre dels fets, que abraça des de la presa d’Ares i Morella fins al setge i conquesta de Borriana. En el llibre es conten les gestes del rei Jaume I i d’en Balasc d’Alagó i els seus exèrcits. Sobretot, però és una tràgica història d’amor d’origen llegendari entre el jove cavaller cristià Artal, fill d’en Balasc d’Alagó i l’heroïna, la bellíssima musulmana Seidia, la qual desconeix els seus autèntics orígens paterns i religiosos. Aquesta introducció de personatges llegendaris de la tradició oral no entrebanca el desenvolupament dels fets reals, els quals segueixen l’ordre temporal marcat per la Crònica. Mai no es perd la versemblança gràcies a la utilització de recursos com ara l’adaptació de passatges de la Crònica, però també amb el recurs d’un narrador omniscient que introdueix el punt de vista de les dues cultures, la cristiana i la musulmana.

No són, però, El llibre dels feits i les llegendes orals les úniques fonts de Seidia. Óscar Pérez explica que, al costa de la Crònica de Jaume I, per tapar els buits que aquesta deixa, cal esmentar altres fonts historiogràfiques consultades, com són la Crònica de Ramon Muntaner i la de Pere Antoni Beuter o també les obres d’Escolano, així com treballs històrics de conterranis, la majoria capellans erudits. Són fonamentals també les fonts literàries com ara l’Atlàntida, però sobretot Canigó, de Jacint Verdaguer. Les darreres investigacions assenyalen que la influència de Canigó és major en el vessant amorós de la trama que en altres aspectes. Com diu Carles Lluch «El personatge d’Artal, fill de Blasco d’Alagó que s’enamora de la bella Seidia i traeix per aquest motiu llurs obligacions militars en el bàndol cristià, guarda molts paral·lelismes amb el Gentil de Verdaguer, encisat d’amor per Flordeneu.» Lluch veu que la unió entre poble i religió també és un tret compartit pels dos poemes èpics. Hi ha, però, una diferència important: «el sentit de Canigó cal entendre’l en el context d’un veritable programa de restauració catalanista que hi posava en joc les arrels cristianes de Catalunya. En canvi, al País Valencià d’inicis del segle xx res d’això era encara possible. Mentre que l’obra de Verdaguer posseeix, entre d’altres, una finalitat política al servei de l’anomenat programa del catalanisme catòlic de la Renaixença.» L’objectiu de recuperació nacional per la via política no era un objectiu de l’autor valencià. Manuel Carceller veu també una altra font d’inspiració: la de l’escriptor italià Torquato Tasso: La Gerusalemme Liberata (1581), que descriu la conquesta de Jerusalem pels cristians durant la primera croada. Carceller hi troba relacions intertextuals. Com que es tracta d’un poema que va tenir un procés d’elaboració llarg en el temps —almenys una quinzena d’anys— hi ha, com diuen els editors, «els naturals dubtes i revisions que deriven de deixar reposar una producció en el calaix», per seguir el «degoteig dels consells dels amics» i per incorporar matèria de noves lectures.

En definitiva, Seidia és una obra que hem d’agrair que s’intente traure de l’oblit. Feu cas, però, de les paraules que diu l’autor abans de començar el llarg poema: «Senyors lectors: si busqueu en aquest llibre coses noves i exquisides de gran emotivitat, ja haveu llegit prou. Però si vos trobeu amb paciència per a refrescar la memòria de coses velles de nostra comarca, que no per ser-ho deixen de ser hermoses, i justipreuar el que per amor a eixes coses de la terra i de sa llengua ha treballat i suat un que no va nàixer poeta, tireu per avant».