Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

El 19 i 20 de novembre, com a colofó a l'any Carmelina, es van celebrar a la Casa de Cultura d'Altea unes jornades que culminaren amb la presentació oficial de l'Obra Completa preparada per l'AVL.

Entre les magnífiques intervencions i les precises anàlisis de la seua obra, a les quals donà fi la ponència de Vicent Salvador i el «passeig virtual» (per culpa de la pluja) per la Ruta Carmelina de la mà de Joan Borja (lector entusiasta que es mereixeria viure entre les pàgines de Matèria de Bretanya), va tenir lloc un col·loqui en el qual Enric Balaguer plantejà una interessant pregunta: com és possible que, després aquells poemaris dels anys 60 (Un mon rebel i Conjugació), Carmelina publicara Els jeroglífics i la pedra de Rosetta, una obra en un registre totalment diferent, erudit i críptic, quasi com si fora d’una altra persona?

Des del meu modest paper de testimoni del procés de creació de Carmelina, i gràcies als records que afloren de tant en tant, puc apuntar, com si fóra un humil deixeble de Champollion, una hipòtesi amb la qual intentaré donar resposta a la pregunta formulada per Enric Balaguer.

A pesar que en el diari escrit en 1964 Carmelina es refereix per primera vegada a la pedra de Rosetta, en realitat l'escriptura dels Jeroglífics caldria datar-la en la primera meitat dels anys 70 (més concretament, entre el 73 i el 74).

De tant en tant s'obria la porta del sancta sanctorum i ma mare ens llegia, amb l'entendridora inseguretat d'un escriptor novell, algun d'aquells poemes, i ens demanava —pobres de nosaltres!— una opinió

En aquella època jo cursava la carrera d'Història i, a les vesprades, la meua promesa Elisa i jo estudiàvem en el menjador del pis de Cronista Carreres. De tant en tant s'obria la porta del sancta sanctorum i ma mare ens llegia, amb l'entendridora inseguretat d'un escriptor novell, algun d'aquells poemes, i ens demanava –pobres de nosaltres!– una opinió. Naturalment quedàvem fascinats per unes imatges que en els seus llavis resultaven encara més impressionants, com si fora un text antic, una pregària entonada pels adoradors d'una estranya deïtat (femenina).

D'on li va sorgir la inspiració per a escriure el que, segons ella mateixa afirmava, seria el seu millor llibre? No sent filòleg, ni crític, se’m permetrà exposar una arriscada teoria, de la veracitat de la qual, però, puc oferir algunes proves.

A mitjan 70, Carmelina estava desencantada de la poesia. Els seus dos primers poemaris, finalistes del Premi València, no trobaren editor i va acabar publicant-los el seu marit (el qual de tant en tant enviava a algun empleat del despatx a comprar un exemplar a la Llibreria Bello, encara que la notícia abatia l'orgull de Carmelina). Malgrat això, ella continuà insistint en la via dels premis (com ara l'Ausias March), sense èxit, amb altres poemaris recollits en les Obres Completes (Joiosa guarda, De la cendra i la flama, Màxim desert nostre). Fins i tot el Llibre d’Amic e Amada, publicat en 1980, en realitat és la reelaboració d'anteriors poemaris.

En poques paraules, Carmelina en 1970 havia deixat d'escriure poesia (excepte les Nadaletes i les Codolades), però no per això va abandonar l'escriptura. De fet, en la primera meitat de la dècada, lliure ja de les obligacions familiars en independitzar-se els fills, pogué dedicar més temps a tancar-se en el seu sancta sanctorum, embardissada en altres tasques: la biografia del seu avi Francesc Martínez i Martínez, per a la qual hagué de revisar centenars de cartes i catalogar tots els treballs de l'historiador i folklorista; alguns articles de temàtica històrica per a diversos mitjans (Levante, Quatre, València Fruits, Revista de Cocentaina); les ponències per als Congressos d'Història de la Corona d'Aragó, del País Valencià i de Porto); i, finalment, animada per la seua amiga Roser Matheu, la reelaboració i ordenació dels quadrets que compondrien Matèria de Bretanya.

Poc temps li quedava, per tant, per a dedicar-se a escriure poesia.

I avui m'atreviria a afirmar que Carmelina va trobar la seua pedra de Rosetta exactament en la primavera de 1973, durant el viatge a Nàpols per a participar en el Congrés d'Història de la Corona d'Aragó

Tornant a les jornades d'Altea, la pregunta formulada per Enric Balaguer em va fer reviure algunes escenes del passat. I avui m'atreviria a afirmar que Carmelina va trobar la seua pedra de Rosetta exactament en la primavera de 1973, durant el viatge a Nàpols per a participar en el Congrés d'Història de la Corona d'Aragó en companyia d'erudits i amics, com ara Sanchis Guarner o el pare Batllori. Encara que, com ella mateixa confessà, no li va donar temps a preparar una ponència (a diferència del Congrés de Porto, per al qual «com sóc tan burra n’he escrit dues»), aquell viatge crec que va transformar la seua visió de la poesia i de la literatura en general.

En qualsevol cas, Carmelina tornà de Nàpols fascinada, no sols en escoltar les intervencions d'aquells erudits, alguns amics seus (Martí de Riquer, Mateu i Llopis, Jaume Sobrequés, Oriol Valls, Ernest Belenguer, Sánchez Adell, José María Doñate, Santiago Sobrequés), sobre l'obra dels quals escriuria una ressenya o un article, sinó després de visitar els enclavaments lligats a la cort del Magnànim (recordem l’admiració per la figura de la reina Maria, reclosa en el seu estimat convent de la Trinitat) i els nombrosos vestigis arqueològics de la zona. La visita a les ruïnes de Pompeia i a l'enclavament de Paestum —d'on es va portar una fotografia al costat de Sanchis Guarner i una figureta de terracota d'una deessa grega—, li va produir un impacte enorme. Literalment, es va sentir com Pau de Tars en caure del cavall en el camí de Damasc. Amb la diferència que la llum que la va encegar era la que travessava el peristil del temple d'Hera, erigit per l'argonauta Jason. Una llum que la va induir a capbussar-se en la cultura grega i romana, en la mitologia clàssica, en l'arqueologia, en el món jueu (per cert, en la seua biblioteca figura el llibre Masada. La fortalesa d'Herodes i l'últim bastió dels zelotes, sobre el qual va escriure una ressenya per a Destino). La resta de temes i imatges del llibre –astronomia, navegació, Egipte, Fenícia…– només havia de cercar-los a la seua biblioteca, tan nodrida d'obres sobre l'antiguitat, l'arqueologia, el judaisme, els perses, la mitologia, les colònies gregues, la història de Roma, etc.

Fruit d'aquell viatge a Nàpols, en suma, hauria nascut un text fascinant en el qual Carmelina va saber fondre la seua extraordinària veu lírica amb l'enorme erudició fruit d'anys i anys de lectures.

Quina ingent obra es va fer malbé quan aquell poemari, seguint la tradició de «fracassos» de Carmelina, no va ser premiat! I, encara que el va editar Tres i Quatre, passà quasi sense pena ni glòria –amb honroses excepcions, com el cas de Lluís Alpera, autor d'una lúcida anàlisi sobre el llibre. Potser, en cas d'haver tingut millor sort, Carmelina s'hauria convertit en una mena d'Ezra Pound (salvant les distàncies ideològiques) de la poesia catalana. Perquè, com ella mateixa confessaria en una famosa entrevista. «Si he fet una cosa bona en aquesta vida ha sigut Els Jeroglífics».

Una obra l'origen de la qual tal vegada caldria situar en aquell meravellós viatge de 1973 a la Magna Grècia, el lloc on els estudiosos potser podran trobar la pedra de Rosetta capaç de desxifrar les claus del millor llibre de Carmelina després de Matèria de Bretanya.