Cristina Àlvarez Roig publica 'Firmament obert' i diu que «tot l’univers és dins d’una llavor»

per Enric Umbert-Rexach

Poesia

Cristina Àlvarez Roig publica Firmament obert i diu que «tot l’univers és dins d’una llavor»
Cristina Àlvarez Roig publica Firmament obert i diu que «tot l’univers és dins d’una llavor»

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

La poeta barcelonina Cristina Àlvarez Roig ha obtingut el Premi Bernat Vidal i Tomàs d’enguany amb el llibre de poemes que porta per títol el categòric Firmament obert, publicat per la mallorquina Adia Edicions. Un volum de tan sols vint-i-un poemes, perfectament articulat i molt substanciós. En els seus poemes, l’autora deixa constància dels coneixements professionals com a arquitecta per bastir un corpus d’estructura perfectament fonamentada.

El recorregut poètic de Cristina Àlvarez s’inicia el 2014, però no serà fins al 2019 que es consolidà. Any en què publica quatre volums molt interessants, tres d’ells premiats, Cosmogonia terrenal, L’Evangeli segons la mar i Cerimònia del te. La crítica ha aplaudit aquests treballs amb paraules tan diàfanes com les de Silvestre Vilaplana, «hi ha un gust pel record, per la introspecció, pel valor del temps, i cada vers desgrana el camí per convidar a l’emoció».

Adia (2021)
Cristina Àlvarez agafa de la mà un dels grans, el poeta txec Rainer Maria Rilke, perquè en ell hi troba el seu particular Virgili amb qui endinsar-se pels abismes i les arrels, pel seu Hades

Firmament obert, del llatí firmamentum, fonament o punt de suport, representa un avenç en la construcció de la identitat estilística de la poeta. Sense complexos, Cristina Àlvarez agafa de la mà un dels grans, el poeta txec Rainer Maria Rilke, perquè en ell hi troba el seu particular Virgili amb qui endinsar-se pels abismes i les arrels, pel seu Hades. La poeta manifesta la intenció de redimir la llavor primigènia per retornar-la a la llum i a la plenitud de l’amor com au que surt victoriosa del foc. Un viatge intens, no exempt de compromisos i despullaments per expiar infortunis i tribulacions, sigui la mort o la pèrdua. Àlvarez utilitza símbols al·legòrics rilkeans com Orfeu, l’agent inspirador de tota metamorfosi, qui, com deia el mateix Rilke és «un dels missatgers perennes / que, endinsant-se per les portes dels morts, / aixeca el calze amb els fruits de la celebració». O aquest altre, la misteriosa rosa, «rosa, pura contradicció, desig», que empesa per la saba assenyala el camí vers la renaixença i el zenit. O l’àngel, intemporal per excel·lència, aïllat en la seva llum i que representa la transformació del visible en invisible i la consagració de l’amor, «el llostre que anunciava el foc». O l’arbre, «que emergeix de la terra perquè els morts s’alcin», símbol de la superació i la transformació on té lloc el pas de l’obscuritat de la terra a la claredat de l’aire, és a dir, de la llavor al fruit a través de la flor per celebrar que «sempre es pot recomençar». Elements tots ells rilkeans que Cristina Àlvarez amanyaga amb delicada subtilesa per concloure que «tot l’univers és dins d’una llavor». I ho explicita en el poema Gènesi, que podeu escoltar aquí en la veu de la rapsoda Txell Sota:

La poeta entoma el dolor per acabar bressolant l’esperança i l’amor. Deixa de banda la nostàlgia per les absències i lluita per una nova naturalesa. Ara bé, els paranys amb els quals topa són sempre misteriosos i feixucs de salvar-los. Tal com deia Rilke: «no ens ajudarà mai ningú a tornar a la plenitud, ningú / tret del nostre propi pas solitari sobre el paisatge insomne».

Combina la forma clàssica i l’estil lliure per lligar-ho tot amb unitat temàtica i una motivació molt clara: «escric perquè sé que amb cada nou vers ajorno la mort»

Cristina Álvarez arbora una forma molt singular de versar. Escriu versos sense formalismes ni concessions a les modes més dogmàtiques. Alliberada d’estètiques gratuïtes, discurseja amb visceralitat i un fort sentit expressiu. No s’allunya de la representació de la realitat però manté un fort arrelament a l’experiència interior. L’obra poètica de Cristina Àlvarez no reprodueix sinó que és perquè crea un món nou a partir del ja viscut. Una realitat transfigurada en un imaginari que no renuncia a l’abstracció, en perfecte equilibri entre l’emoció i la forma, la introspecció i la universalitat, «naufragar en l’abisme de la rosa». Lèxic precís, sense barroquismes i un ús molt mesurat de l’adjectivació. Combina la forma clàssica i l’estil lliure per lligar-ho tot amb unitat temàtica i una motivació molt clara: «escric perquè sé que amb cada nou vers ajorno la mort».

Si la poeta pretén guiar-nos per un camí que va de les arrels fins a la llum, sens dubte ho aconsegueix si acceptem que «tots som arbre d’un bosc sota un sol firmament». Categòric!! No us ho perdeu.