Guanyar la partida: ‘Els xiquets de la gorra’, d’Enric Lluch

per Jesús Ferrís

Narrativa infantil

Enric Lluch Girbés
Enric Lluch Girbés

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

La creació literària d’Enric Lluch donaria per a un llibre ben gruixut. Segons tinc entés, fa tres dècades que es va estrenar amb la publicació de les obres Potosnàguel i Pallorfeta, i, des d’aleshores, no ha parat gens ni miqueta. Centrant-nos en el camp de la narrativa infantil, és molt plausible la seua voluntat en abordar assumptes del món real, concretament aquells temes considerats tabú, com ara el divorci dels pares en Pometa dolça (1999); el traspàs d’una mare en Un test de margarides (2002); la discapacitat intel·lectual d’un infant en Ànimes de cotó en pèl (2009); la família homoparental en Les mares de Valèria (2020); o el llibre que tot seguit comentaré, Els xiquets de la gorra (2013).

Bullent (2013)

Aquest conte breu, publicat en la longeva col·lecció «Els Llibres del Gat en la Lluna» (Edicions del Bullent), va rebre el Premi Carmesina de narrativa infantil i, per al mateix autor, és un llibre «molt especial».

Manel, un xiquet llest que en compte d’anar a escola i jugar a la dula, ha de viure, nit i dia, en un hospital a causa de la seua manca de salut

La coberta ja ens ofereix una idea del contingut: veiem unes criatures innocents, enjogassades i, en primer pla, una d’elles llança uns daus a l’aire amb un gobelet... Ens està dient que la vida és un continu joc d’atzar? Ho comprovem en conéixer el cas de Manel, un xiquet llest que en compte d’anar a escola i jugar a la dula, ha de viure, nit i dia, en un hospital a causa de la seua manca de salut. Cal dir que, contràriament a Un test de margarides, no figura el nom de la malaltia enlloc, encara que no costa massa deduir-ho quan llegim els símptomes, sobretot, l’absència dels cabells. Davant d’aquesta adversitat de sis lletres, descobrim el valor de l’amistat. Així doncs, les anècdotes i situacions de Manel i els seus amics d’hospital, enmig d’un tractament oncològic, són el motor principal d’aquesta entranyable història. El reconegut escriptor d’Algemesí, que és gat vell en l’ofici, sap captar l’interés per voler saber el final. Us puc assegurar, apreciats lectors, que desitjareu que el conte s’allargue molt més.

lluny d’aprofundir en la part obscura de la malaltia amb un narrador adult, Enric Lluch ens mostra el costat més amable des del punt de vista d’un infant, és a dir, la visió particular que el protagonista té

L’obra està dividida en setze capítols curts que es poden llegir d’una tirada. Al meu entendre, allò més remarcable és la narració en primera persona, i en present, del mateix Manel. O siga, lluny d’aprofundir en la part obscura de la malaltia amb un narrador adult, Enric Lluch ens mostra el costat més amable des del punt de vista d’un infant, és a dir, la visió particular que el protagonista té del contratemps que li ha tocat viure. Trobe que, des de la simplicitat i la inconsciència, el resultat és d’allò més versemblant i literari, sense que l’autor renuncie al seu estil ni a l’humor que el caracteritza. Si de cas observem un Lluch més contingut que de costum, òbviament. Les il·lustracions de Pere Devesa, a escala de grisos, són molt expressives i donen un plus de qualitat.

En resum, jo també pense que és una obra quelcom especial, perquè es tracta d’una lectura amena i entretinguda, que es caracteritza per la tendresa, la humanitat i el sentit de l’humor. A més a més, permet fer una reflexió conjunta entre pares i fills sobre els silencis i els eufemismes que emprem els adults per a referir-nos a qüestions de salut. I, de manera indirecta, aquest llibre tan primet també reivindica la necessitat que el personal sanitari conega la llengua i la cultura del nostre País. Llegiu i jutgeu vosaltres mateixos.