El cant de la Sibil·la a Mallorca
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
«El Cant de la Sibil·la, que es fa la nit nadalenca a la Seu de Mallorca i a quasi totes les altres esglésies de l'illa, és un dels més preuats monuments del nostre folklore religiós». Així arrenca una de les entrades del mot Sibil·la del Diccionari Català-Valencià-Balear, de mossèn Antoni M. Alcover i Francesc de B. Moll. Difícilment aquests dos grans referents de la filologia catalana podien intuir que a principis del segle XXI aquest cant es convertiria en un bé protegit dins l’àmbit cultural mundial. Però el que sí sabien, com molts altres estudiosos, és que el Cant de la Sibil·la és una de les manifestacions culturals i religioses més singulars i precioses de la tradició musical de l’àmbit europeu, atès que hi conjuguen la tradició culta —d'arrel medieval— i la popular. Les emocions que d’ençà el segle XIII viuen els oients en sentir les primeres notes de l’enigmàtica tonada durant la nit de Nadal no fa més que confirmar l’arrelament que té en l’imaginari col·lectiu mallorquí.
Una sibil·la, o millor dir, les sibil·les eren unes profetesses de l'antiguitat, l'origen de les quals és força complex i alhora poc clar. Apareixen documentades al segle XVI aC i després de centúries hom va anar atribuint-los capacitats premonitòries. Tot i que l’origen és pagà, el cristianisme les incorporà a poc a poc a la tradició i iconografia pròpies. El seu tarannà profètic s’encabia perfectament en la mentalitat medieval europea, obsedida per una fi del món imminent i el posterior judici de totes les ànimes. Només cal recitar-ne els primers versos per visualitzar les imatges apocalíptiques cisellades en molts dels capitells dels claustres d’aquesta època.
La sibil·la mallorquina és un drama litúrgic i cant gregorià que durant l’edat mitjana tingué gran difusió pel migjorn europeu, on es pronostica l’arribada del Messies i del judici final, el Judicii Signum que reproduïa les profecies de la sibil·la d'Eritrea. Durant l'edat mitjana aquests versos eren llegits i també representats durant la coneguda processó dels Profetes. Tot i que inicialment es cantava en llatí, a partir del finals del segle XIV apareixen documentades les primeres versions en llengua catalana. Així és feu ininterrompudament fins a la celebració del Concili de Trento (1545-1563), moment en què Roma prohibí les representacions teatrals litúrgiques, entre les quals es trobava, evidentment, la Sibil·la. Malgrat això, el cant continuà ben vitenc dins les parròquies mallorquines, així com també a l'Alguer (Sardenya). Malgrat aquest buit a la resta del territori catalanoparlant, d’ençà uns anys s’ha anat recuperant en moltes esglésies de Catalunya i del País Valencià, com també a Menorca, on se segueix una versió d’un manuscrit del segle XVIII.
Cada any a Mallorca, des de la Seu fins al santuari de Lluc tot passant per moltíssimes esglésies, damunt la trona puja un al·lot o al·lota de veu clara, amb túnica i amb una gran espasa a la mà que manté tot el temps davant el rostre. L’absolut silenci es trenca amb els enigmàtics i captivadors versos «Al jorn del judici parrà qui haurà fet servici», tonada sols interrompuda pel so de l’orgue entre estrofa i estrofa.
Tal com s’ha apuntat, aquesta pervivència ha estat possible gràcies que els illencs, lluny dels preceptes trentins i altres adversitats, han mantingut aquesta solemne tradició al llarg de generacions i generacions, la qual cosa no fa més que corroborar l'especial fervor i la passió envers aquest cant i aquest moment dins la celebració de les Matines. A tot això també hi contribuïren des d’un primer moment els incipients estudis d’alguns erudits de finals del segle XIX, tals com Marià Aguiló o Estanislau de K. Aguiló, així com musicòlegs, entre els quals destaca Joan Maria Thomàs.
El millor premi a tota aquesta voluntat col·lectiva (el poble mallorquí, historiadors, musicòlegs, tècnics de l'Administració, l'Església mallorquina, etc.) va arribar el 16 de novembre de 2010, amb la declaració del Cant de la Sibil·la com a Patrimoni Cultural i Immaterial de la Humanitat (UNESCO), declaració precedida per dos reconeixements locals: Patrimoni Històric de les Illes Balears (1998) i Bé Immaterial d'Interès Cultural pel Consell de Mallorca (2004).
Una manifestació musical, teatral i poètica que és capaç d’unir creients i gentils tant dins com fora de les fronteres mallorquines. Un cant que ens lliga a la història de la humanitat.