Amb ‘Tocs personals’, un ‘Dissabte, jazz’, de Joan-Lluís Moreno i Rafa Gomar

per Gràcia Jiménez

Narrativa

Joan-Lluís Moreno i Rafa Gomar
Joan-Lluís Moreno i Rafa Gomar

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Les grans llengües tenen grans literatures? Les petites, no? I, en realitat, què és una «gran» literatura? Jo no tinc la resposta, o les respostes. Irremeiablement pensem en aquelles que s’escriuen en llengües d’Estats poderosos, que disposen d’una indústria editorial i un públic lector nombrós i variat. Però no sempre, no necessàriament. Petites llengües també poden donar grandíssimes obres, tot i que amb una difícil i treballosa difusió, és clar.

I reflexionant sobre això, em venen al cap les paraules d’Àngels Gregori, que sí que en sap, de literatura, a propòsit d’un acte sobre Carmelina Sánchez Cutillas: dalt o baix venia a dir que per a ressaltar, i reconèixer, les grans obres —o va dir les grans autores?—, n’hi ha d’haver també de petites, senzilles. Certament, el que tots voldríem per a les nostres llengües és una vitalitat tal que fera conviure tot tipus d’estils, i que l’oferta literària fora tan ampla i variada com el nombre de lectors. I, qui treballem per fer possible aquesta utopia, autors, editors, animadors culturals, crítics, ens queixem molt a sovint de les nostres mancances, sense reparar probablement en el que ja estem assolint, en el camí que anem transitant tots plegats.

Al País Valencià patim especialment la desconnexió, fruit de les dificultats de caire polític que ens fan tan difícil una major unitat —si més no cultural— dels territoris de la nostra llengua, el català. Ja ens agradaria un espai comunicatiu comú, uns canals d’informació propis on ens reconeguérem de sud a nord, on poder gaudir, criticar, fer créixer una literatura comuna. Però és ben complicat. No és que no existeixen aquests canals, n’hi ha, però de caire minoritari i sovint molt especialitzats. Vist això, el que fan creadores i creadors, de tots els costats, és tirar endavant. Escriure des de la realitat de cadascú, que depèn de circumstàncies geogràfiques, generacionals, socials..., és, ara per ara, un bon camí que sabem transitar.

I és que la literatura va més enllà de la bellesa en la combinació encertada de paraules i l’ordenació adient de frases i paràgrafs. La literatura sempre parla de nosaltres, els humans, que primem algunes obres —poques— perquè tracten la condició humana d’una manera intemporal, gairebé eterna i universal. Les fem canòniques, les estudiem a les acadèmies i les analitzem des de múltiples perspectives. Perfecte. Només cal afegir que de tant en tant ja ens aniria bé incorporar noves obres, i moltes autores, a aquest cos d’excelsitud.

Viena (2020)
aqueixos nous valencians que poblen ja les nostres vides, i que comencen a obrir-se pas com a personatges literaris. I tant Moreno com Gomar ens ho conten amb la desimboltura que dona l’ull clínic dels bons observadors

Però també una obra literària és reflex de cada societat, en tant que creadores i creadors pertanyen a un temps i un espai concrets que esdevé moltes vegades el veritable protagonista. Recentment han caigut a les meues mans dues obres breus que posen la lupa en una part, la més popular, de la societat valenciana actual: Tocs personals, de Joan-Lluis Moreno Congost (Alacant, 1961) i Dissabte, Jazz, de Rafa Gomar (Gandia, 1955). Lluny de revisions històriques, distòpies o confessions íntimes autoficcionades, o novel·les testimonials o de creixement o transició –totes també tan necessàries–, les dues obres es centren en la vida quotidiana, la que bull als carrers, a les places, dins les cases. Una vida viscuda per personatges que podríem ser nosaltres, els nostres veïns, amics, companys de feina... , gent d’ací vivint i convivint amb gent vinguda de ben lluny, aqueixos nous valencians que poblen ja les nostres vides, i que comencen a obrir-se pas com a personatges literaris. I tant Moreno com Gomar ens ho conten amb la desimboltura que dona l’ull clínic dels bons observadors i un ofici d’escriure ben aprés.

Tocs personals, premi de Narrativa Curta 25 d’Abril (Vila de Benissa, 2019) és un recull de relats dividits en quatre parts, que l’escriptor anomena «tocs», en el sentit d’avís o senyal. El primer toc, amb un únic relat, és una declaració de principis literaris sobre com es crea un personatge. Notem la mà del professor de valencià que és Moreno. En paraules de l’autor alacantí, «El caminant que sempre camina buscant històries per contar en els rostres d’aquells amb qui topa diàriament pel camí caminat mil voltes. Mirades que de vegades s’encreuen i de vegades no. Fugisseres, sempre fugisseres». El segon i tercer toc despleguen amb detall històries de persones solitàries, urbanes, que es troben i es reconeixen, carregades d’humanitat. I l’última part, el «volteig», la conformen cinc relats plens d’ironia i humor, de vegades gros, que ens fan aguaitar el Moreno Congost autor teatral, amb un gran domini del llenguatge col·loquial i, en el cas de l’impagable relat «Bon Nadal, tia», la seua finíssima i sensible orella per captar els parlars locals, de la Marina Alta. Històries àcides, divertides, emotives..., que es lligen en un sospir.

Bullent (2019)

Dissabte, Jazz, de Rafa Gomar, autor d’un llarg recorregut literari per la narrativa i la poesia, és una novel·la breu, dividida en quatre parts i un epíleg, on es presenten tres veus: la del narrador, i les d’Enric i la Roser. Al llarg d’un dia, un dissabte ben atrafegat, els acompanyem en les seues activitats, mentre reflexionen –i ens informen– sobre les seues vides. Unes vides d’aparent senzillesa, que a poc a poc descobrim complexes. Com totes les vides ho són. Al mateix temps s’enfilen amb gràcia i naturalitat un grapat d’històries del veïnatge, relatades amb frescor i desimboltura. Quan el dissabte acaba, el cansament, les tensions, es relaxen i finalment Roser i Enric podran gaudir del desitjat concert de jazz, i de la seua estima, «surant per damunt dels obstacles», despertant a l’endemà reconfortats amb les notes de Miles Davis, Bessie Smith i Louis Amstrong. Un llibre que, com el de Joan-Lluís Moreno, es llig en un punt. I també d’aquests llibres breus i llegidors es conforma una petita gran literatura.