‘Som dones, som lingüistes, som moltes i diem prou’. I sort que són dones.

per Tomàs Llopis

Assaig

Carme Junyent
Carme Junyent
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa-te'n ací.

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

«Afortunadament, en més d’un any de pandèmia a ningú se li ha acudit parlar de contagiats i contagiades». Amb aquestes paraules de to inequívocament irònic, conclou el seu article Lourdes Romera Barrios, una de les setanta dones lingüistes que intervenen en aquest llibre coordinat per Carme Junyent; un llibre que cal llegir sense prejudicis, és a dir, i potser convé recordar-ho, sense judicis previs a la lectura. L'autora mateixa ho demana al pròleg: «la meva posició crec que és prou clara però no espero adhesions ni suports: més aviat coneixements.»

Quan aquesta obra col·lectiva ja ocupa les primeres places de vendes a moltes llibreries dels Països Catalans, és evident que el debat sobre l’anomenat «llenguatge inclusiu» o «llenguatge no sexista» està de moda a tot arreu. N’hi ha prou amb traure el tema en molts cercles de conversa per a adonar-se que no solament tothom hi té una opinió sinó que en la intimitat —no en altres àmbits més públics, salvant honorables excepcions— hi vol dir la seua. Ara, des de quins plantejaments s’emeten tantes i tan diverses opinions? El ventall és ampli, des de les persones, crec que majoritàriament dones i declaradament feministes militants, que afirmen haver llegit ja massa sobre el tema però que, per això mateix, condemnen Carme Junyent amb la mateixa vehemència amb què renuncien a llegir-la, fins a l'altre extrem: el d'aquells, hòmens però també dones i no poques —no sempre lectors de l’eminent lingüista barcelonina— que veuen impracticables els doblets continuats i viuen a cavall entre una pressió irreductible i furibundament «moderna» en favor del «llenguatge inclusiu» i el retorn a la llibertat d’aplicar les recomanacions, quan no les regles, emanades de l’autoritat acadèmica. En l’entremig, els matisos i les actituds personals vindrien a ser com allò de tants caps tants barrets.

si jo he sortit més o menys viva d'aquest debat, és perquè sóc una dona. Als homes que han dit el mateix que jo els ha passat de tot, des de campanyes de desprestigi fins a insults i acusacions de tota mena. Si això no és sexisme, que m'ho expliquin

Carme Junyent, una lingüista que es confessa incapaç de comptar quantes llengües sap, entre les quals n'hi ha moltes d’exòtiques per al parlant occidental, europeu i de llengües romàniques o anglosaxones, ja ha expressat en molts llocs, amb arguments ben fonamentats, adduint exemples procedents de molt diversos sistemes lingüístics i particularment del propi, la seua posició declaradament contrària al llenguatge anomenat «no sexista», la qual cosa no l’ha feta renunciar gens ni en cap moment a la defensa de la igualtat social entre hòmens i dones. I afirma en aquest llibre: «Si hi ha una cosa que sempre m'ha sabut greu és que, si jo he sortit més o menys viva d'aquest debat, és perquè sóc una dona. Als homes que han dit el mateix que jo els ha passat de tot, des de campanyes de desprestigi fins a insults i acusacions de tota mena. Si això no és sexisme, que m'ho expliquin.»

Eumo (2021)

Precisament per tot això, aquesta vegada ha convidat una llarga llista de col·legues —dones— a expressar llurs reflexions sobre el tema que ens ocupa en articles que no havien de sobrepassar els 3000 caràcters. Algunes han declinat la invitació, val a dir-ho també; unes per excés de treball, altres per discrepància amb la coordinadora, però la majoria per por a represàlies. Tanmateix el lector no hi trobarà una unanimitat que vaja més enllà, primer, del reconeixement que cal esforçar-se per expressar i reivindicar la necessària igualtat «civil» entre dones i hòmens, però també entre les persones amb una opció sexual no binària —i aquest és un dels ulls de poll, però no l’únic ni de bon tros, del llenguatge «inclusiu»—; segon, que el llenguatge canvia a mesura que canvia la societat, però no a l’inrevés, i que cal no forçar el llenguatge amb fórmules artificials que dificulten la intel·ligibilitat del discurs. I, tercer, encara una altra unanimitat que resumeix contundentment Carme Junyent: «en qualsevol cas, si algú es vol prendre seriosament aquesta qüestió, que facin cas de les propostes que incideixen en el discurs i no en els morfemes». De tot això, de moltes més coses i de molts matisos i propostes parlen les autores.

fins i tot la universitat «s’ha conformat amb acceptar directrius sense gaire fonament i no ha proposat una reflexió seriosa, que és el que convé.»

Una secció anomenada «D'on venim», que aborda i analitza la confusió entre sexe i gènere, enceta aquest recull de treballs d'autores procedents de molts àmbits professionals. En primer lloc, el sector de l'ensenyament i l'educació denuncia, per exemple, a més d'aportar algunes solucions a qüestions ambigües o incoherents, que fins i tot la universitat «s’ha conformat amb acceptar directrius sense gaire fonament i no ha proposat una reflexió seriosa, que és el que convé.» També les correctores i traductores participants es queixen: «es fa difícil la producció de textos amb coherència textual quan s’han de seguir directrius que no tenen en compte el funcionament de la llengua.» El món de la informació, de moment, és el que n'ha eixit més indemne: «Els mitjans no són el millor lloc per posar obstacles a la comunicació. Potser és justament aquí on les qüestions de biaix es fan més explícites, perquè ja no és una qüestió de gramàtica sinó de discurs i, a vegades, de «visió mascla» del món.» Les autores que treballen en l'administració «mencionen el fet que els canvis que es proposen són canvis des de dalt i, pel que sembla, «a dalt» no entenen que no és el mateix manipular la gramàtica que decidir si s’eliminen o no els diacrítics, o si es conserva o no una hac…»

«El govern es compon del president o presidenta de la Generalitat, el conseller primer o consellera primera, si s'escau, i els consellers.»

La relació es faria tan llarga com inabastable és la riquesa de matisos que el lector hi descobrirà. Però voldria concloure amb una curiositat que apunta la mateixa Carme Junyent: «El cas és que, tot i la incapacitat manifesta d'entendre el fenomen, els polítics es compten entre els principals difusors d'aquest «llenguatge» i, amb els anys, hem anat veient com es convertien en il·legibles des d'estatuts d'associacions fins a l'Estatut de Catalunya, passant pels comunicats, discursos, lleis que s'aproven al Parlament […] ens podem trobar que a l'article 68 de l'Estatut de Catalunya s´hi pot llegir: «El govern es compon del president o presidenta de la Generalitat, el conseller primer o consellera primera, si s'escau, i els consellers.»

No voldria donar idees —continua l'autora—, però si algú s'oposa al fet que les dones siguin conselleres, ho pot defensar amb l'Estatut a la mà

No voldria donar idees —continua l'autora—, però si algú s'oposa al fet que les dones siguin conselleres, ho pot defensar amb l'Estatut a la mà. I en un altre moment es pregunta: «Qui és la Generalitat de Catalunya per a fer propostes de com hem de parlar o escriure?» Fem extensiva la pregunta a qualsevol altre àmbit polític. No són els polítics, els més capacitats ni els més autoritzats per a dictar normes en aquesta matèria.

Soc conscient que aquesta és la pitjor ressenya que mai he escrit. M'ha estat impossible arribar a donar notícia ni tan sols de la mínima part de la consistència d'aquest llibre. Per això acabaré amb una mostra molt breu —i no sé si prou significativa— de frases al meu parer contundents que ací i allà han deixat anar les autores. Confie que, fora de context, també afavorisquen el sentit del llibre:

  • «La segona revolució de la llengua inclusiva ens va portar a les formes genèriques de professorat i alumnat, i què voleu que us digui. Jo tinc devoció pels meus alumnes, i en parlo molt d'ells, els meus alumnes aquí, els meus alumnes allà. Tenen nom, cognoms, cara i vida. El meu alumnat és un concepte abstracte totalment mancat d'aquesta afectivitat, que és la base d'una educació de qualitat. Que no és el mateix anar a sopar amb els veïns que anar a sopar amb el veïnat, caram.» (Mireia Farrús)
  • «La relació entre gènere gramatical i sexe és parcial i relativa: només entre un 15-20% de les llengües del món tenen gènere gramatical, mentre que el sexisme està present en totes les societats». (Ona Domènec Bagaria)
  • «Protàgoras va cometre l'error d'assignar els termes masculí/femení a les marques de gènere gramatical. Actualment s'ha comès un altre error, utilitzar el terme gènere per referir l'experiència subjectiva de sentir-se home o dona. I embolica que fa fort.» (Montserrat Cortès-Colomé)
  • «Si acceptem la premissa sobre la qual es basteixen les propostes per a un ús del llenguatge igualitari, que el masculí genèric invisibilitza la dona, el principal escull a què hom s'enfronta és que no existeix cap alternativa que siga econòmica, funcional i senzilla.» (Raquel Casesnoves Ferrer)
  • Tot i això, el desdoblament no només ha entrat a les aules a través del llenguatge sinó també amb les tradicions. Aquest Nadal, algunes escoles van rebre la visita del tió i la tiona, representada en la majoria d'ocasions com el tió però amb el cabell i les pestanyes més llargs. Per tant, amb la bona voluntat de potenciar la figura de la dona en aquestes festes, es va carregar la tradició d'estereotips diferenciadors de sexe, segurament més perjudicials per als nens si volem educar-los per a una societat amb més igualtat entre l'home i la dona.» (Elisabet Vila Borrellas)
  • Sí, el fenomen és grotesc. A còpia de vulnerar la intuïció lingüística, hi ha polítics que han arribat a dir «podemos i podemas». N'hi ha que creient-se molt savis (no en etimologia) diuen màtria o monomarental i d'altres canvien expressions clares com professores embarassades en enigmes com quan entre el professorat es presenten casos d'embaràs.» Carme Vila Comajoan)
  • «Coeducar vol dir modificar les estructures de la llengua? Diria que no, perquè volent assolir la igualtat estem generant diferències innecessàries. Com a professora, vull convèncer una alumna que, si vol, pot formar part del cos d'enginyers com a enginyera o esdevenir poeta i no poetessa, tal com defensava Maria-Mercè Marçal.» (Alba Granell Rosich)
  • «Quan preparo materials d'escriptura, parlo molt de dues figures: l'escriptor i el lector. Són termes amb els quals sempre trobo problemes perquè la gent acostuma a visualitzar automàticament un home. Això és culpa dels estereotips, no de la llengua […] El que ha de canviar són les seves idees interioritzades, no la llengua.» (Laura Gomara)
  • Així, ens usen com a xifres de «paritat» a les vitrines universitàries mentre el que volem són «cures» reals (no analgèsics) com ara la conciliació laboral.» (Maria Sabaté-Dalmau)
  • I hem arribat al punt en què cap argument científic deriva a un canvi d'opinió. I això du, finalment, al desprestigi dels professionals que, si fan feina per a una institució, es veuen abocats a treballar com saben que no ho han de fer i, si no treballen per a una institució, s'han d'explicar una i altra vegada a risc de passar per masclistes. Us imagineu una situació semblant amb altres disciplines? Us imagineu discutir la feina a un enginyer de ponts, a un programador, a un controlador de plagues o a un cirurgià?» (Carla Ferrerós Pagès)
  • «I és que fer polítiques amb impacte real per a les dones implica invertir-hi molts recursos, la qual cosa, malauradament, la majoria de governs no estan disposats a fer. Com es dissimula? Doncs fent ús d'un desdoblament de gènere sistemàtic pel qual sembla que, de cop, ja et converteixis en feminista». (Raquel Craviotto Arnau)
  • I encara més important, és efectiu? Ara ens convoquen a una «reunió de famílies» i no sabem si hi hem d'anar amb els nens o no i acabem uns amb canalla i altres sense (era sense, es veu). Entendre'ns ha passat a segon terme. L'important és no dir «pares» i estalviar-se de dir «pares, mares, tutors o tutores legals» (o «persones tutores»). » (Maria Rodríguez Mariné)
  • «Sovint també hem de recordar als periodistes que les dones no moren a mans de les seves parelles, sinó que les assassinen, i que les violacions no passen, sinó que es cometen. Per tant, sí, el llenguatge és masclista, i no té res a veure amb el masculí genèric. El llenguatge és masclista perquè està contaminat d'una perspectiva androcèntrica que ens empassem sense pensar. Desmasculinitzar el discurs és necessari, però potser estem mirant cap on no toca.» (Ana Alarcia)