‘No hi havia a València...’, de Mercè Climent
Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací
Mercè Climent ha publicat No hi havia a València... (Sembra Llibres) i en pocs mesos ha exhaurit la primera edició. És coneguda per obres infantils i juvenils, com ara Marta i elsminairons (Aila) o Lina Panxolina (Bullent), i com a poetessa, amb el recull Arxipèlag. I també com a editora en Lletra Impresa.
La primera cosa que em va cridar l’atenció de No hi havia a València és la portada i el títol. La portada és encertadíssima i agradívola, obra de l’artista Ame Soler (Tres Voltes Rebel) i el títol suggerent i engrescador. Amb aquestes dues promeses, ens endinsem en la lectura.
En segon lloc, he d’advertir que som davant d’una història d’amor. D’històries d’amor n’hi ha moltes, en la literatura. Per tant, és un gènere arriscat, perquè o encertes i sedueixes el lector o t’enfonses en la repetició i l’ensopiment. A més, es tracta d’un amor adolescent, o almenys en la frontera entre l’adolescència i la descoberta del camí adult. Això la converteix en una novel·la iniciàtica. La protagonista s’enamora. I l’enamorament la farà començar una etapa de descobriment de la personalitat i de la identitat.
l’enamorament des de la intriga. La protagonista descobreix unes cartes davall del pupitre del seu institut, quan fa 2n de BAT. En l’era de l’omnipresència dels mòbils, es tot un gest de romanticisme
És difícil ressenyar una novel·la com aquesta perquè no és pot desvetllar l’argument. No hi havia a València enfoca el motiu de l’enamorament des de la intriga. La protagonista descobreix unes cartes davall del pupitre del seu institut, quan fa 2n de BAT. En l’era de l’omnipresència dels mòbils, es tot un gest de romanticisme i una declaració d’intencions que Mercè Climent aposte per una relació epistolar. El cas és que s’estableix una comunicació per cartes entre la protagonista i la persona misteriosa i desconeguda que li deixa escrits de tant en tant, davall del pupitre. La primera part de la novel·la narra aquest procés. I a partir de la segona part, canvia la veu narrativa i descobrim de qui s’ha enamorat.
per haver aconseguit crear una atmosfera d’incertesa duradora en el temps, per presentar-nos uns personatges redons i versemblants, la novel·la ja pagaria la pena de llegir
Climent aconsegueix atrapar-nos enmig de la incertesa d’aquesta relació epistolar. Com a lectors, ens sentim amb el cor en un pessic, pendents de com evolucionarà la història. Només per això, per haver aconseguit crear una atmosfera d’incertesa duradora en el temps, per presentar-nos uns personatges redons i versemblants, la novel·la ja pagaria la pena de llegir. El repte de la història, però, rau a literaturitzar un amor diferent, distint del convencional. Perquè No hi havia a València narra una relació entre persones, aparentment, del mateix sexe. Un tema considerat tabú, durant molt de temps, tant en la literatura com en la societat, que Mercè Climent encerta a tractar i presentar-nos amb la major naturalitat: dues persones que s’enamoren i es van coneixent.
La naturalitat i la fluïdesa narrativa trobe que són dos dels grans encerts de la novel·la, els quals permeten que siga una obra pont, llegidora tant per joves com per persones adultes. La trama és rica en referències intertextuals, musicals i, sobretot, cinematogràfiques, una altra de les passions de l’autora.
Al capdavall, la bona literatura ha d’aspirar a ser transgressora i defugir els convencionalismes. Ha de tractar aquells temes que interessen, inquieten o sotraguen la societat. I sobretot, amb la frescor i, alhora, bon ofici que Mercè Climent demostra en No hi havia a València...