Quan les paraules pensen diferent: ‘Tot el que tinc, ho porte al damunt’, de Herta Müller.

per Lourdes Boïgues

Narrativa

Herta Müller
Herta Müller

Si creus en el periodisme independent i en valencià, agermana't a La Veu. A més, ara podràs desgravar-te fins el 100% de la teua aportació. Informa't ací

Herta Muller va nàixer l’any 1953 a Nitzkydorf, zona germanoparlant de Romania.

Va estudiar filologia germànica i romanesa en la Universitat de Timisoara. Després va exercir de traductora en una empresa d'enginyeria, d'on va ser acomiadada per no cooperar amb el règim comunista romanès.

El seu primer llibre, un recull de relats curts, va ser publicat en versió censurada a Romania. En poc de temps va editar també Drückender Tango, una crítica contra el règim de Ceaucescu, per això li van prohibir continuar publicant al seu país, encara que la premiaven en altres països.

En 1987, Müller es va exiliar a Alemanya i ha continuat escrivint magnífiques obres amb les quals ha guanyat nombrosos premis.

L’any 2009 va ser guardonada amb el Premi Nobel de Literatura, com a reconeixement a la seua «capacitat per a descriure amb la concentració de la poesia i la franquesa de la prosa, el paisatge dels desposseïts».

Tot el que tinc ho porte al damunt és un dels llibres més important d'aquesta autora especialista en crear bellesa allà on no n’hi ha. El llibre ha sigut traduït al català i publicat a l’editorial Bromera (2010). Joan Fontcuberta i Gel, filòleg anglogermànic, es va encarregar de la traducció, igual que ho va fer amb obres tan rellevants com La mort a Venècia, La metamorfosi o El timbal de llauna.

Bromera (2010)

Amb aquestos referents vaig emprendre la lectura del llibre de Herta Müller. El primer detall que em va cridar l’atenció va ser el títol. Es tracta de la famosa cita llatina: «Omnia mea mecum porto», atribuïda a diferents savis llatins o grecs i que fa menció a la importància del bé espiritual més enllà del material. I amb aquesta frase comença la història que narra Herta Müller, quan el protagonista prepara la maleta per a emprendre un viatge infernal.

Leo, un jove romanès, que l’any 1945 és enviat a un camp de treball soviètic pel fet de pertànyer a la minoria alemanya del seu país.

Efectivament, el llibre conta les terribles peripècies de Leo, un jove romanès, que l’any 1945 és enviat a un camp de treball soviètic pel fet de pertànyer a la minoria alemanya del seu país. El xic prové a una família benestant i no ha passat cap penalitat durant la Segona Guerra Mundial. Però és homosexual i, en aquell temps, ser gai significava viure una sexualitat furtiva, buscar amants anònims o prostituir-se en llocs públics. De fet, quan Leo rep la notícia de la deportació, creu que és una eixida «al didal de la seua petita ciutat, on totes les pedres tenen ulls». Pateix de mala consciència per haver fet coses «estranyes, brutes, desvergonyides». Figurar en la llista del russos representava, doncs, una escapatòria. Aviat, però, s’adona que va de camí a l’horror més inimaginable. La vida al gulag no coneix treva: la fam, el fred, la falta d’higiene i les condicions laborals duríssimes a les quals sotmeten homes i dones per igual, converteix el lloc en un camp de mort on els cadàvers són congelats i esquarterats abans de soterrar-los. «Sé que tornaràs», li havia dit l’àvia a Leo, aquell comiat es convertí en el mantra salvador del jove.

parla dels polls i de les xinxes, de l’àngel de la fam, dels diferents tipus d’escòria que manipulen, de la sopa de col que no té col, de la crosta de brutícia que se li ha adherit, dels castics, de l’enyorança.

Narrat en primera persona, l’autora es posa en la pell del protagonista d’una forma tan real com pertorbadora. Des de la primera pàgina, sents com si t’estiguera parlant Leo i no Herta Müller. La brutalitat i la misèria són contades detalladament amb metàfores i al·legories, com una poesia macabra. Leo parla dels polls i de les xinxes, de l’àngel de la fam, dels diferents tipus d’escòria que manipulen, de la sopa de col que no té col, de la crosta de brutícia que se li ha adherit, dels castics, de l’enyorança... amb «paraules que tenen un significat diferent». Evidentment, això l’ajuda a evadir-se de la realitat i sobreviure dia a dia durant cinc anys. L’acompanyen en aquesta lluita una comparsa de personatges a qui no saps si odiar o estimar, perquè Leo tampoc ho sap. L’experiència va marcant-lo de forma indeleble com a individu i com a membre d’una societat que mai reconeixerà l’horror i en la qual mai se sentirà inclòs.

El tema va ser un tabú a Romania i es va voler ocultar al món; per sort, Herta, filla de deportada i dona valenta com poques, ho va traure a la llum posant en perill la seua pròpia vida.

Avise que no és una novel·la de lectura fàcil ni una història bonica; de fet, crec que és un dels llibres més cruents que he llegit. Al postfaci de l’obra, Herta Müller, a més de presentar al protagonista real en qui es va basar (Oskar Pastior), explica el rerefons històric de la novel·la. He d’admetre que jo desconeixia aquest rerefons i me n’he informat a posteriori. El tema va ser un tabú a Romania i es va voler ocultar al món; per sort, Herta, filla de deportada i dona valenta com poques, ho va traure a la llum posant en perill la seua pròpia vida.

De la mateixa forma que he llegit obres de Primo Levi denunciant l’holocaust nazi, m’he empassat aquesta obra sobre la cruel repressió de Stalin. En qualsevol cas, els crims estatals s’han de denunciar, vinguen d’on viguen. No hi ha bandera que els disculpe. La diferència és que la prosa de Müller m’ha ferit el cor no a través de paraules esquinçadores, sinó amb la gràcia de la poesia. Com diu Leo: «Si un vol vèncer la por de la mort, però no pot escapar-se’n, la transforma en encantament».

Per últim, em quede amb una frase de Herta Müller: «Ser patriota significa dir el que no està bé». Sí, alcem la veu contra les injustícies, que ja n’hi ha prou cantadors de victòries incertes. I fem-ho des de la bellesa, que mai ens vença la lletjor.